Matemàtic?

Estava concentrat en la seva llibreta, el silenci era total, o potser era ell qui no sentia res més que els seus pensaments. Els fulls s’anaven omplint de números i operacions complicades que a poc a poc cobraven sentit i l’omplien de plaer. Als marges, escrivia també algunes anotacions amb una lletra cada cop més il·legible. Va començar a tremolar-li la mà, i va aturar els moviments rítmics que acataven les ordres del seu cervell. La pausa va fer que els sons i la percepció de l’entorn s’activessin de nou.

Va mirar cap a la finestra i s’adonà que era de nit. Gairebé no hi havia trànsit i els edificis de davant li mostraven la foscor de les finestres. Va agafar-se una mà amb l’altra per aturar els moviments involuntaris, mentre mirava l’estança. A la seva dreta, la paret estava totalment coberta per una prestatgeria plena de llibres. Dues butaques, que semblaven molt còmodes, envoltaven una tauleta on hi havia una novel·la històrica a mig llegir amb un sobre que sobresortia dels fulls, fent de punt de llibre. Presidia la paret de l’esquerra una gran finestra, i assegut rere la taula de treball va adonar-se que… No recordava quin carrer era el que es veia a través de les cortines a mig passar, no recordava haver estat llegint aquella novel·la, no recordava qui eren la dona i el nen que veia a la fotografia que reposava damunt de l’escriptori, on havia estat treballant des de feia estona.

Quanta estona? Tampoc ho recordava. Es va passar les mans per la cara, fregant-se amb força els ulls i després les temples. S’havia de calmar. Quant feia que no havia pres la medicació? El temps passava tan de pressa i ell havia de fer tantes coses… No recordava l’últim cop que s’havia empassat una pastilla. Quan aturava la medicació, era més productiu en els seus descobriments i de tant en tant deixava de prendre-la per sentir-se més despert, per deixar l’embotament que li produïa.

Tornava a notar els símptomes de la malaltia, no era imbècil, els seus quaderns plens de números i anotacions ho demostraven. La qüestió era si s’havia passat del límit de temps. Per experiència sabia que podien succeir coses terribles si travessava aquest límit. On tenia la medicació? El bany era just a la porta de davant del despatx. Va buscar per tots els calaixos, però els medicaments que hi havia no eren com els que prenia ell. Es va rentar la cara i va dedicar uns segons a mirar la seva imatge. Només uns segons, la seva pròpia mirada l’incomodava. Li deia coses que no volia saber. Necessitava calmar-se, i necessitava la medicació.

A la bossa!

Sí, recordava que sempre en portava a la bossa. Va tancar els ulls i va recuperar el record d’haver-la deixat a l’entrada, junt amb la jaqueta. Sortint al passadís, va obrir els llums i va intentar orientar-se. Les mans encara li tremolaven lleugerament. A la dreta es veien més habitacions amb la porta ajustada; a l’esquerra, unes vidrieres obertes que devien donar pas al menjador. Va caminar cap allà intuint que en aquella direcció també hi hauria la sortida. Tremolós, amb pressa. Estava suat i la seva visió s’estava omplint de petites espurnes blaves.

No, no. Ara no! No es volia desmaiar. Potser primer li caldria seure una mica fins que li passés el mareig, després podria trobar les pastilles i prendre-se-les. Va entrar al menjador i, sense encendre el llum, repenjat a les parets i mobles, va arribar a seure a la butaca de més a la vora i va tancar els ulls. Intentava respirar com li havien ensenyat. Només seria un moment; si aconseguia trobar una mica de serenor, podria arribar fins a l’entrada i agafar les pastilles de la bossa.

De sobte, la llum va omplir l’estança i això es va traduir en una intensa burxada al seu cervell. Va obrir els ulls a poc a poc i va veure al llindar de la porta una dona amb camisa de dormir (la dona de la foto), amb els ulls esbatanats i mirant-lo alternativament a ell i alguna cosa que hi havia a la seva dreta.

—Què vol? Què ha fet? Oh, Déu meu! Oh, Déu meu!

—la dona, amb cara d’espant, es va moure lentament cap a un costat per repenjar-se a la paret.

—Perdona, no recordo qui ets, no recordo…

Mentre parlava, va girar-se per saber què mirava la dona, què era el que l’havia espantat tant. I llavors el veié. Un home de mitjana edat estava assegut en una postura força incoherent al sofà del seu costat. Tenia els ulls oberts, la mirada fixa i la meitat del cap ensangonat i mig enfonsat. La sang s’havia començat a encrostar a la ferida, però abans havia regalimat coll avall i el pijama se n’havia anat amarant. Sobre la tauleta hi havia un objecte estrany també tenyit de vermell, que devia ser l’arma amb què l’havien colpejat. La dona es tapava la boca per no cridar. Ell es preguntava per què no cridava? Ell mateix tenia ganes de cridar. La seva ment sempre buscant respostes, però allà hi havia massa preguntes. Va posar-se dempeus i la dona va córrer cap a les habitacions. Per què no cap a la sortida?

El nen de la foto. Era l’únic que faltava per lligar-ho tot. Segurament havia anat corrent a la seva habitació per protegir-lo. Protegir-lo de què? De qui? La resposta era tan òbvia que no volia veure-la. Ho tenia clar, però li costava creure-s’ho. Per protegir-lo d’ell. Va tornar a fixar-se en l’home que hi havia al sofà. Començava a recordar. Era un professor de matemàtiques a qui havien concedit un guardó. Recordava haver-ho llegit als diaris. Sí, per això havia anat a veure’l.

Tots als qui havia ensenyat els seus números, les seves anotacions i operacions, l’havien mirat com a un boig. Alguns li seguien el corrent, d’altres intentaven que deixés d’explicar, de voler fer entendre allò que per a ell era tan important. Per això, en veure’l a la premsa, havia decidit anar a trobar aquella eminència en matemàtiques, per contemplar per fi en la mirada d’algú el reconeixement dels seus progressos. Però aquell home el va mirar com els altres, o encara pitjor. Li va dir que no veia cap sentit en aquelles anotacions, que estava malalt, i va intentar trucar a qui sap qui perquè se l’enduguessin.

Ara ho recorda tot.

Va cap a l’entrada sense pressa i es posa l’abric amb calma, es penja la bossa i surt cap a les escales mentre extreu dues pastilles d’un blíster i se les pren. Ja trobarà algú altre que sí que sàpiga llegir, entendre i apreciar aquells descobriments numèrics anotats a les seves llibretes.


Ramona Solé

escriptora i bloguera Lleida, 1968.

Crítica d’art des de la xarxa i els mitjans de comunicació, és promotora i protagonista d’iniciatives relacionades amb la novel·la negra i el misteri.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.