Museu de Lleida: crònica del salvament d’un patrimoni

Carme Berlabé

Conservadora del Museu de Lleida

És llicenciada en Dret i també en Història de l’Art. Doctora en Ciències Jurídiques i Polítiques


Parlar del Museu Diocesà de Lleida (que des de l’any 1997 està integrat al Museu de Lleida: diocesà i comarcal) o del Museo Arqueológico del Seminario, com li agradava anomenar-lo al seu fundador, el bisbe de Lleida, Josep Meseguer, d’ençà que el va inaugurar a les dependències del Seminari de Lleida l’any 1893, és parlar de salvament de patrimoni. I podem fer aital afirmació perquè el Museu Diocesà de Lleida neix amb un doble objectiu fundacional: protegir el patrimoni artístic de la diòcesi i, alhora, crear una eina docent en el Seminari conciliar per tal d’educar els futurs rectors en el coneixement de l’Arqueologia Sagrada. El Museu Diocesà de Lleida va ser fundat de forma legítima, seguint les directrius proposades pel papa Lleó XIII i aplicant rigorosament les normes i decrets, usos i costums propugnats per la Santa Seu. Es conformà seguint l’esquema de les col·leccions de gabinet del segle xviii i s’anà engrandint progressivament gràcies a les compravendes i permutes que efectuà el bisbe Meseguer i també a les donacions que rebé. Cal recordar que sempre es tractava d’objectes artístics en desús, tramesos la majoria de les vegades pels rectors de les parròquies de la diòcesi, llevat de casos puntuals de donacions de particulars. L’objectiu del bisbe Meseguer fou, doncs, salvar de la destrucció aquests objectes arraconats i proporcionar eines de coneixement artístic als seminaristes, futurs rectors de les parròquies i gestors del seu patrimoni, per evitar que els objectes artístics de més antiguitat anessin a parar al mercat del col·leccionisme, amb la qual cosa aconseguia el salvament per partida doble. La nòmina d’objectes rescatats de les golfes de les esglésies i cases rectorals és nombrosa. Alguns d’aquests objectes van ser detectats per l’ull expert del bisbe Meseguer mentre recorria la diòcesi durant les seves visites pastorals i d’altres li van ser oferts pels mateixos rectors. Com a exemple paradigmàtic de patrimoni salvat, podem fer esment del frontal romànic de sant Hilari, procedent de la parròquia de Buira, que va ser permutat, juntament amb altres objectes, per un frontal nou i una imatge de sant Josep, segons atesten les fonts documentals conservades. El delicat estat de conservació d’aquest objecte es pot apreciar en els documents gràfics de l’època, corroborat, a més, pel testimoni del rector de la parròquia, Marià Miranda, que el 5 de juliol de 1902 escriu al bisbe Meseguer: «El domingo 29 del pasado hice viajar a Pont de Suert para ser conducido a Tremp y remitir a Lérida el frontal de aquí y una cajita que contenía otra y cuatro candeleros, muy viejos al parecer, pero de ningún valor. La agencia Aragonesa lo tomó a su cargo, a quien pagué los portes. Lo arreglé del mejor modo que me fue posible, pero dudo que llegue como se puso por estar muy podrido y carcomido.» I seguint amb els frontals romànics, no podem obviar el de Berbegal. El 6 de setembre de 1903, el rector d’El Tormillo i també de Berbegal, Miquel Loriente, envia una carta al bisbe Meseguer on li comenta diferents assumptes. Fa referència al frontal de Berbegal i escriu, textualment: «Ayer bajé a Berbegal, donde estuve dos días […]. También un servidor me lastimaba ver cómo su frontal se iba deteriorando, pero no me atrevía a tocarlo, mientras estuve en Berbegal. Aquí lo bajamos con sumo cuidado y creo gran peligro de que se destrozara. No me atreví a limpiarlo por temor a que se me rompiera la factura.» Aquests testimonis ens alerten, doncs, del precari estat de conservació dels objectes «recuperats». Important és també el lot de quatre objectes procedent de la parròquia de Saidí. Comprenen aquest conjunt una imatge de la Mare de Déu, coneguda com a Mare de Déu de Saidí, una taula pintada amb la representació de sant Joan Baptista, una imatge de sant Miquel i una santa no identificada, aquestes dues darreres d’escultura en pedra. Tant la Mare de Déu de Saidí com la imatge de sant Miquel es troben al culte a la parròquia de Sant Llorenç de Lleida des de l’any 1940. Aquestes obres van ser comprades, segons rebut d’11 de març de 1897, per 3.000 rals de billó (750 pessetes). L’operació es va efectuar en els termes següents: «El infrascrito Párroco de la Villa de Zaydín, he recibido del Ilmo. Señor Obispo de Lérida la cantidad de tres mil reales, ofrecidos para esta iglesia, después de remitido para el Museo del Seminario un cuadro grande, de pintura muy antigua, que había estado en el altar mayor y tres  cantidad se invertirán mil reales en pagar parte del precio del Monumento que se construye para esta iglesia en Zaragoza y los dos mil restantes en hacer el remate de la torre.» La taula de pintura s’havia reaprofitat i convertit en porta, tal com ho atesta el pany que avui encara podem observar. Un altre cas de salvament de patrimoni artístic dut a terme per part del bisbe Meseguer és el del retaule pintat d’època gòtica dedicat a sant Antoni Abat i a sant Pau Eremita, procedent de la parròquia de Vilanova de Sixena, però que de ben segur va tenir un origen anterior: la Seu Vella de Lleida. En aquest cas, el títol d’adquisició de la propietat es va fer mitjançant compravenda, que es va efectuar entre el bisbe Meseguer i el rector de Vilanova de Sixena, segons es dedueix de la correspondència que ambdós van mantenir, especialment en la lletra de data 27 de febrer de 1895, on s’anuncia la tramesa al museu de l’altar de sant Antoni. El pagament es va realitzar el 14 de març de 1895, per l’import de 500 pessetes –el mateix import que oferia un antiquari al rector, per la qual cosa el bisbe va optar per la compra, segons la seva política de protecció del patrimoni de la diòcesi–, tal com apareix ressenyat en el llibre de comptes de secretaria: «Al Rvdo. Cura párroco de Villanueva de Sixena por un altar comprado por el Sr. Obispo para el Museo del Seminario.» Són nombrosos els exemples de la política proteccionista i de defensa del patrimoni artístic del bisbe Meseguer, però aquí, per qüestions òbvies d’espai, solament hem pogut ressenyar una minsa representació dels nombrosos objectes que arribaren al Museu Diocesà procedents de les parròquies de la diòcesi, tant de la banda catalana com de l’aragonesa. A tall de dada indicativa, val a dir que l’any 1905, el darrer d’estada a Lleida del bisbe Meseguer, s’arribà al número d’inventari 434. Cal recordar, però, que tots aquells objectes que ingressaren al Museu del Seminari procedents de les parròquies aragoneses (la majoria ho feren durant el pontificat del bisbe Meseguer), segregades del bisbat de Lleida i integrades al de Barbastre-Montsó a partir del 1995, han estat reclamats per aquest darrer bisbat –es tracta de 83 objectes, dels quals el bisbat de Lleida manté que es troben a Lleida en règim de propietat en virtut dels documents probatoris que posseeix, més uns altres 27 dels quals reconeix el dipòsit– i formen part del litigi per les obres de la Franja que ha enfrontat Aragó i Catalunya al llarg de vint-i-un anys. Val a dir també que aquesta política proteccionista d’evitar les vendes de patrimoni a la diòcesi conclou amb el pontificat de Meseguer a Lleida, el 1905, atès que amb els seus immediats successors a la mitra de Lleida (i fins a l’esclat bèl·lic del 1936) no van mantenir aquesta tònica. Després d’en Meseguer, minvà l’ingrés d’obres al Museu Diocesà i s’incrementaren les vendes de patrimoni, promogudes pels rectors de les parròquies i àdhuc pels membres capitulars de la catedral, vendes que sempre, val a dir-ho, s’efectuaren de forma legal i legítima. És l’època en què es formaren les grans col·leccions artístiques, catalanes i d’arreu, de museus públics i de col·leccionistes particulars. Tot i així, i malgrat que els successors del bisbe Meseguer no continuaren amb la seva política de protecció del patrimoni de la diòcesi, pel que fa a l’ingrés d’objectes al museu podem afirmar que continuaren utilitzant els mateixos procediments que en època d’aquest; em refereixo a l’adquisició de la propietat per part del bisbat de Lleida per títols de compravenda, permuta o donació a través de les operacions translatives de domini que s’efectuaren amb els rectors de les parròquies. Aquest fet ens du a una conclusió: l’única diferència, en l’àmbit patrimonial, entre el bisbe Meseguer i els seus successors, els bisbes Ruano, Miralles i Irurita, va ser que aquests darrers autoritzaren les no escasses vendes d’objectes artístics fora de l’àmbit eclesiàstic, la qual cosa no ocorre en època del bisbe Meseguer, per bé que aquestes vendes s’efectuaren de forma legítima i d’acord amb la legislació canònica i civil vigent.

El fet més traumàtic que ha suportat, sens dubte, el Museu Diocesà de Lleida ha estat la Guerra Civil (1936- 1939). En els primers moments de la contesa, fou saquejat per grups descontrolats i desmantellat, i els fons van patir greus destrosses. Els objectes, malgrat l’estat fragmentari d’alguns, es van poder recuperar i van ser traslladats al Museu del Poble, ens museístic de la Lleida republicana situat a l’antic hospital de Santa Maria, aleshores seu del Museu Morera. En aquest cas, el Museu Diocesà no va ser el gresol on es varen gestar les accions de protecció patrimonial, sinó que va ser la seva col·lecció artística –i també la de la catedral de Lleida– la que fou objecte d’aquesta protecció i salvament. I aquesta protecció arribà de mans de personatges lleidatans vinculats a la República i al món de la cultura. Així, una gran quantitat d’obres van ser recuperades i traslladades al Museu del Poble, l’ens museístic republicà, del qual Salvador Roca i Lletjós era el director a Lleida, com també ho era de l’Institut Nacional de Segona Ensenyança. Al Museu del Poble, a més dels fons diocesans, s’hi aplegaren tot el seguit d’obres recuperades de diferents pobles de la diòcesi i de Lleida i de la Seu d’Urgell, del monestir de Sixena, de l’excatedral de Roda d’Isàvena, tots els fons del Museu Diocesà i del Museu Morera –que aplegava també els fons arqueològics–, importants col·leccions particulars, com les del senyor Francesc Pons, farmacèutic de Lleida, o la de la família Gascó de Sena (Osca), a més de la col·lecció de tapissos i el tresor de la catedral de Lleida que l’Enric Crous-Vidal i l’Antoni Garcia Lamolla, amb la col·laboració de mossèn Josep Maria Llorenç i Ventura, aleshores mestre de capella de la catedral, havien tret, de nit i d’amagat, dies abans de l’incendi que devastà la catedral el 25 d’agost de 1936, per traslladar-los a l’antic hospital de Santa Maria. Un cop la ciutat de Lleida estigué en poder de les forces d’ocupació franquistes, a partir de l’abril de 1938, tots el dipòsits artístics reunits a Lleida i rodalies es van traslladar a l’església del Carme de Saragossa, a càrrec del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. Els objectes van retornar a Lleida entre els anys 1939 i 1943. El contingent d’objectes artístics retornats s’emmagatzemà i se centralitzà a l’antic hospital de Santa Maria, que, a partir del 1942, fou la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. A partir del 1944, els fons artístics diocesans s’instal·laren novament a l’edifici del Seminari, on el Museu Diocesà, a poc a poc, recuperà la seva funcionalitat, rebent visites de seminaristes i d’altri; aleshores començaren els esforços per restaurar el fons artístic o, almenys, els objectes més assenyalats, i per cercar una seu adient per aixoplugar-hi la col·lecció. I no fou un camí fàcil…

Durant els anys setanta, però, novament des del Museu Diocesà, s’endegà una operació de salvament del patrimoni de la diòcesi. Després del Concili II del Vaticà (1962- 1965) i a causa dels canvis litúrgics, nombrosos objectes restaren fora del culte i s’arraconaren a les parròquies. Coincidí també que moltes poblacions de la zona muntanyenca, tant de la part catalana com de l’aragonesa, es quedaren sense habitants i, per tant, les parròquies gairebé sense ús per la manca de feligresia. Es registraren nombrosos robatoris, que culminaren el desembre de 1979 amb el de l’important patrimoni artístic de l’antiga catedral de Roda d’Isàvena, a càrrec d’Eric el Belga. Els mateixos rectors de les parròquies, catalanes i aragoneses, alertaren del perill que suposava mantenir aquells béns in situ. Com a conseqüència, el bisbe de Lleida, Ramon Malla, autoritzà a l’aleshores delegat del Patrimoni Diocesà, mossèn Jesús Tarragona, per retirar els béns artístics de les parròquies i constituir dipòsits amb els rectors. Així, mossèn Marcel·lí Farré, rector de pobles com Erta, Sas, Castellàs, Erillcastell, Masivert i Esperan, diposità al Museu Diocesà l’octubre de 1973 i l’agost de 1976 un nombrós contingent d’objectes –uns 84 en total–, integrat majoritàriament per objectes d’orfebreria i d’escultura en fusta. També el rector de Capella, Salvador Capdevila, diposità l’agost de 1975 diferents objectes procedents de la Pobla de Fantova, Bafalui, Erdau, Portaspana, la Pobla de Mont, Güell, Centenera i Avenoses. El mateix havia succeït amb el Pont de Suert i alguns dels pobles de l’àrea d’influència, com Cóll i Llesp, que dipositaren al Museu Diocesà alguns objectes, bàsicament d’escultura en fusta, el juliol de 1972. Altres objectes, procedents de les parròquies de Pinyana i Gabarret, van ser també dipositats al Museu Diocesà l’abril de 1975, així com un retaule de Montanui, l’any 1979, a canvi del qual es lliuraren 50.000 pessetes a la parròquia. Algunes d’aquestes parròquies ara formen part del bisbat de Barbastre-Montsó, i aquests objectes –27 en total–, com aquells que, també procedents d’aquestes parròquies segregades –i que ingressaren en l’època del bisbe Meseguer la majoria–, han estat objecte de reclamació per part del bisbat de Barbastre-Montsó. Val la pena recordar que aquests dipòsits han estat reconeguts pel bisbat de Lleida, que ha aportat també els corresponents documents justificatius. I en aquest context d’ingrés d’obres en dipòsit al Museu Diocesà com a operacions de salvament, hi arribaren els béns procedents de Sixena. Quan les religioses santjoanistes abandonen el monestir de Sixena per anar a incardinar-se a la comunitat de Barcelona, dipositen al Museu Diocesà de Lleida i per a la seva salvaguarda un conjunt d’objectes de pintura sobre taula i sobre llenç i d’escultura en fusta, els mateixos que van estar protegits al Museu del Poble i després a Saragossa, durant la Guerra Civil, i els mateixos que les religioses santjoanistes van vendre a la Generalitat de Catalunya l’any 1982. Una venda polèmica, que ens ocupa darrerament i sobre la qual en aquest moment no incidirem.

El Museu Diocesà de Lleida, en virtut de la creació del Museu de Lleida: diocesà i comarcal, l’any 1997, tal com dèiem al començament, desapareix com a tal i la seva col· lecció artística s’integra en el nou ens. El Museu de Lleida, amb voluntat i vocació de territori, és l’equipament cultural més important de les terres de Lleida. I és un bon hereu; per això manté i desenvolupa, en clau del segle xx, un dels objectius del Museu del Seminari que fundà el bisbe Meseguer a finals del segle xix: la salvaguarda i la protecció del patrimoni.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.