La protecció del patrimoni artístic durant la Guerra Civil

Esther Solé i Martí

Historiadora de l’art


Els atacs i destruccions indiscriminades d’elements patrimonials foren una comparsa tristament habitual de la Guerra Civil espanyola. La resposta a aquestes actuacions fou ràpida i sovint protagonitzada per figures destacades de l’àmbit artístic i cultural del país, caps visibles d’un moviment en el qual també prengueren part moltes mans anònimes. En termes generals, les accions de salvaguarda del patrimoni es dugueren a terme en dues fases. Durant la primera, que aproximadament s’allargà fins a final de juliol de 1936, les intervencions tingueren caràcter d’emergència i estigueren guiades per la voluntat dels seus responsables de salvaguardar el màxim possible de béns patrimonials del caos propi dels primers compassos de la guerra. D’altra banda, la segona fase està determinada per la creació de la Comissaria General de Museus i la Comissaria General d’Arqueologia per part de la Generalitat de Catalunya. No obstant això, les operacions de recuperació de patrimoni continuaven essent una lluita contra rellotge, però a partir d’aquell moment tot responia a una certa sistematització. A Lleida, durant els primers dies del conflicte, es va resguardar dels saquejos tot d’obres pertanyents a col·leccions privades, es van retirar alguns tapissos, l’arxiu i còdexs miniats de la catedral abans que fos incendiada; Antoni Garcia Lamolla evità la destrucció de part de l’arxiu i del fons artístic del Palau Episcopal, i, junt amb Enric Crous Vidal i amb el suport del comandant Martínez Ballespí, va recuperar part de les col·leccions del Museu del Seminari i del Museu d’Art Jaume Morera. Precisament, aquest equipament (llavors instal·lat a l’antic hospital de Santa Maria) es transformà en el Museu del Poble, un dipòsit improvisat on Antoni Bergós, Salvador Roca, Josep Magriñà i un dels germans Borràs acollien i inventariaven totes les peces que hom salvava de la destrucció. Pel que fa als documents d’arxiu, es van acumular a l’església de la Sang, llavors convertida en Hemeroteca del Poble. A final de juliol, Salvador Roca va ser nomenat delegat de la Comissaria de Museus a Lleida i Lamolla va traure profit dels seus contactes per organitzar les tasques de recuperació, que aviat s’estengueren més enllà de la ciutat. Prove- ïts de salconduits expedits per la Generalitat i d’una llista de béns amenaçats (majoritàriament eclesiàstics) confeccionada per Josep Gudiol, Crous i Lamolla van desplegar una campanya de recuperació patrimonial encomiable, que comptà amb la col·laboració d’altres artistes, com Apel·les Fenosa, Benigani o Shum. Tots van formar part de petites comissions que van recórrer la província i la Franja d’Aragó negociant amb els comitès revolucionaris de cada localitat la recuperació d’aquelles peces recollides als inventaris de Gudiol o que, segons el seu criteri, eren valuoses i convenia fer el possible per evitar-ne la destrucció. Aquesta missió no va ser senzilla ni va estar exempta de perills: és ben conegut que Roca fou detingut i investigat per haver salvat patrimoni religiós, així com que Lamolla gairebé fou afusellat pel mateix motiu o que els mitjans disponibles eren quelcom més que escassos i modestos, com els que Crous va descriure per salvar el retaule d’Abella de la Conca, embolicat amb palla i mantes i baixat per camins de bast a lloms de mules requisades als pagesos del mateix poble. A mesura que el front s’apropava a Lleida, bona part de les obres acumulades a l’antic hospital de Santa Maria foren traslladades a l’ermita de Butsènit i, des d’allà, continuaren el viatge cap a diferents indrets en un últim intent d’evitar la destrucció de béns de valor incalculable. Malgrat les dificultats, una constant es divisa clarament entre les motivacions que guiaren la tasca de tots aquells que s’implicaren en aquestes operacions: la constatació que un patrimoni d’alt valor històric i artístic estava greument amenaçat i que calia preservar aquest llegat per a les generacions futures deixant els símbols i la ideologia de banda. Gràcies a aquestes decisions valentes, la destrucció de patrimoni durant la Guerra Civil fou una mica menys sagnant, però igualment dolorosa, i és per això que convé seguir investigant, difonent i recordant l’esdevingut durant aquells anys. Obres com El salvament del patrimoni artístic català durant la Guerra Civil, de Miquel Joseph i Mayol (Barcelona: Pòrtic, 1971), i Salvem l’art! La protecció del patrimoni cultural català durant la Guerra Civil, de Francisco Gracia Alonso i Glòria Munilla (Barcelona: La Magrana, 2011), són dos bons punts de partida molt recomanables.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.