Testimoni de Crous i de Fenosa

Josep Miquel Garcia

Crític d’art, director del museu Apel·les Fenosa


La bibliografia sobre la salvaguarda del patrimoni artístic en els primers mesos de la nostra Guerra Civil és cada vegada més rica i sabem pels historiadors detalls sobre la cronologia dels fets. Pel que fa a les fonts, resulta difícil trobar testimonis de primera mà. Per sort, en tenim dos que afecten el que va succeir a l’entorn de Lleida: el de l’escultor Apel·les Fenosa, arrelat a Almatret, i el del dissenyador Enric Crous.

Per tots dos sabem dues coses: tot quedava registrat, i la voluntat era retornar les obres en perfecte estat. A les seves memòries, Crous parla fins i tot de quatre documents per cada peça recuperada que es dipositava a l’ antic hospital de Santa Maria, avui seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. «Per cada obra, amb còpies estrictes del nombre i descripció de cada peça, i signades conjuntament per nosaltres i els responsables locals respectius de cada alcaldia dels llocs d’origen, i amb ells els consegüents exemplars per a la comissaria de policia de Lleida, el Museu i la Generalitat a Barcelona.»

Apel·les Fenosa, en una entrevista a Mirador, el 13 de desembre de 1936, parla de la voluntat de retorn: «Nosaltres procurem salvar el tresor artístic d’Osca i de Saragossa, superant tot el possible la destrucció de la guerra i de la revolució. Procurem salvar-lo i, després, acabada la guerra, el retornarem, restaurat i fetes les obres necessàries de conservació al poble de l’Aragó, com a homenatge, com a penyora de germanor i de solidaritat del poble català.»

Tots dos coincideixen a parlar del risc d’aquesta tasca. Fenosa parla d’«una feina ingrata i que no és compresa pel poble. Un dia em mataran, confonent-me amb un lladre, amb un aprofitador del pillatge. Ingrata per culpa dels qui no comprenen. Ingrata per culpa dels de mala fe i dels ignorants.» Crous diu: «Tasca complexa i ben perillosa, a causa dels “incontrolats” que naixien com els bolets.»

Apel·les Fenosa patia una malaltia neurològica des de la infantesa i no va poder ser cridat a files. Per aquest motiu, es va lliurar a la tasca del salvament d’immediat. Els seus fets estan narrats en aquest article de Mirador: quan va arribar a Granyen, es repartien els trossos d’un retaule magnífic per fer llenya. Trosset a trosset, el varen recollir, però el més valuós ja estava perdut.

A Lanaja ja ho havien cremat tot i només varen poder salvar dos retaules del segle xv. A Tardienta, amb el lleidatà Shum, varen poder salvar algunes obres i varen estar a punt d’afusellar-lo.

A Pallaruelo de Monegros, el Comitè havia desmantellat un retaule de deu metres d’alçària, tot apilat per fer llenya. Es va aconseguir entrar tres peces dins l’església per l’amenaça de xàfecs, mentre es va anar a trobar un transport per protegir-lo. Quan es va trobar el vehicle, la pluja ja havia començat a fer malbé el retaule. El Comitè va demanar llavors que volia una camioneta com a preu per protegir-lo, cosa que no va poder ser.

A Barbastre, a l’església de Sant Francesc, es trobaren vuit retaules barrejats també amb fusta per fer llenya. Es va avisar les autoritats i algú va alertar el Comitè d’una situació que feia tres mesos que durava. Les accions de Crous tenen la rellevància d’haver estat protagonistes al monestir de Sixena. Crous era llavors oficial professional i va sol·licitar al coronel Vallespir, comandant militar de Lleida, autorització per evitar la destrucció d’obres d’art. La va obtenir i més endavant se li va afegir el pintor Lamolla.

El cas de Sixena, l’explica amb claredat ell mateix. Josep Gudiol li demana d’acompanyar-lo a Sixena. Hi va amb el fotògraf Robert. Només tres persones. «En efecte, a la camioneta portàvem rotllos de tela de sac especial i una cola també especial, amb què vam mullar les parets pintades, per superfícies rectangulars de dalt a baix, i a continuació enganxàvem les teles. Quan tot estava sec, llavors arrencàvem les teles, amb molta cura, i com si fos tot plegat una crosta, el guix (suport) de les pintures, ho arrencàvem d’un sol cop, deixant les parts i llurs pedres despullades. Després, per terra, els tres enrotllàvem tot el que havíem arrencat com si fossin tapissos i així ho vam carregar a la camioneta.»

L’original de les memòries de Crous és molt més extens del que finalment vam poder publicar en el seu dia. El manuscrit sovint s’escapa de l’argument central i es fa difícil de centrar. En el cas de Sixena, Crous tenia una devoció per la figura de Miquel Servet, al qual considerava un geni poc reconegut. «A Vilanova de Sixena, on llavors es parlava un català paregut al de Fraga i d’altres pobles del Cinca, com hom sap, hi va néixer Miquel Servet.»

El mateix passava amb la narració de la salvació del retaule d’Abella de la Conca, protagonitzat per Crous. A les memòries manuscrites, barreja el robatori posterior d’aquest retaule amb la narració del salvament durant la guerra que ara recupero. Per accedir al retaule, calia enfilar-se per un camí estret. Pesava uns 60 quilos i feia prop de 2 metres d’alçària.

Crous va tenir l’ajut de diversos pagesos amb les seves someres. Va fer-se amb sacs de palla fina i neta, cordes, mantes i draps vells. Desmuntaren el retaule peça a peça. De dues en dues, encarades per la part pintada i amb palla entre cada cara, les anaren embalant i cordant, amb la protecció dels reversos amb sacs i mantes. «Lo cierto fue que el resultado de este procedimiento permitió evitar cualquier frote y degradación de las pinturas entre sí, puestas sobre los lomos de los mulos con sus movimientos, resbalos y balanceos desequilibrados a causa del peso, durante el trayecto de unos 10 kilómetros de cuesta desde el camino de herradura montañoso y accidentado de Abella de la Conca, que fue cruzado con el de Sant Romà al de Baronia de Rialp, así como las sacudidas causadas por la suspensión poco flexible de los automóviles de entonces… Todo fue cargado en coche y trasnportado al Museo de Lérida para su entrega.» Aquesta part està escrita en castellà pel fet que Crous va fer un informe que va lliurar a totes les autoritats possibles, en saber que el retaule havia estat robat, anys més tard.

Tant Fenosa com Crous indiquen al diari que s’informava de les actuacions a Josep Gudiol i al conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol. Gràcies amb ells, a la seva decisió de lliurar-se a una tasca ingrata i perillosa, podem gaudir a hores d’ara d’un patrimoni salvat de la crema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.