Construir una veritat

Pere Pena

poeta i professor


Potser no amb la tradició ni la quantitat que demanava Pla, però si alguna cosa distingeix la literatura catalana del segle xx –a diferència, probablement, de la castellana– és la nòmina significativa d’autors rellevants que han conreat allò que hem acabat genèricament anomenant literatures dels jo. Parlem d’autors com el mateix Pla, que forja precisament el seu personatge literari a partir de les seves obres de no-ficció, de Puig i Ferreter, de Gaziel, de Sagarra, de Villalonga, de Manent, tots de la mateixa generació, o d’autors més joves però igualment indispensables, com Joan Fuster. Per tant, s’ha de parar compte amb afirmacions que destaquen l’auge d’aquest tipus de literatura com “un dels fenòmens més interessants en el panorama de la literatura catalana recent”. En tot cas, el que potser sí que ha canviat és l’interès dels lectors per les obres autoreferencials.

Aquest possible renaixement de la literatura autobiogràfica cal inscriure’l, en tot cas, en una realitat cultural més àmplia i complexa, fruit sobretot d’una nova manera d’entendre o “desentendre” el món i la relació que el subjecte estableix amb els valors i els models que l’identifiquen. Com que cada cop costa més creure en els discursos unitaris, essencialistes, que presenten una realitat granítica i perfectament definida, com un tòtem, s’acaben imposant els relats fragmentaris, vistos a més des d’una òptica subjectiva, perquè això els fa creïbles. En aquesta línia cal entendre el fenomen –aquest sí– més destacat dels últims anys en el terreny literari: la dissolució de les fronteres tradicionals dels gèneres en benefici de noves construccions, algunes absolutament paradoxals. Quan Serge Doubrovski, per exemple, crea el concepte autoficció per referir-se a la seva novel·la Fils (1977), no s’inventa res realment nou, perquè des dels anys seixanta la novel·la havia cercat noves possibilitats i estratègies narratives per superar una suposada crisi de la ficció com a valor literari. Com, si no, s’ha d’entendre l’aparició d’un gènere com el new journalism? En certa manera, A sang freda (1966), de Truman Capote, també responia –però abans que Doubrovski– al desig de Jean-Paul Sartre d’escriure “una ficció que no sigui ficció”.

Els efectes del concepte autoficció són evidents en el terreny narratiu. A la seva vocació de resoldre el conflicte entre realitat i ficció, entre allò que especialment els teòrics francesos denominen escriptura de l’aventura i l’aventura d’escriure, que no vol dir res més que el tradicional confrontament entre tema i forma, s’hi ha de sumar el seu èxit en el nombre de novel·les publicades sota aquests paràmetres. Potser al fet que actualment sigui gairebé més que una moda cal atribuir algunes declaracions entusiastes que parlen de l’autoficció com el segell literari d’una època, “una hibridació que podríem considerar postmoderna”. No sé si hi ha tantes nous com soroll, però el cert és que fusionar autobiografia i ficció apunta directament a un criteri o valor literari poc utilitzat en narrativa i que va més enllà de la versemblança: el que persegueixen aquestes obres és l’autenticitat, la veritat, que curiosament sí que és un valor propi de la poesia. I, de retruc, l’autoficció també ha acabat afectant els gèneres pròpiament autobiogràfics: els ha significat entre autors i lectors i, d’alguna manera, els ha fet recuperar, com si fos el món al revés, el valor d’aventura literària.

Resulta, doncs, innegable que durant aquests darrers decennis hi ha hagut una renovació del conreu de la literatura autobiogràfica, que s’ha expandit, diversificat i endinsat en nous camps d’experimentació. Noms com els de Feliu Formosa, Pere Rovira, Valentí Puig o Enric Sòria, en literatura catalana, o el cas paradigmàtic en la literatura espanyola d’Andrés Trapiello, que parla del seu conjunt de diaris –més de deu mil pàgines– com de “novela en marcha”, són clars exemples d’una manera de fer diferent, en la qual el tractament autobiogràfic, el valor dels fets verídics, queda sotmès a la llei de la construcció literària, no menys intensa aquesta que si es tractés d’una novel·la clàssica. Com deia Goethe en la seva autobiografia Poesia i veritat (2008) (en l’original alemany, poesia equivaldria a invenció): “Un fet de la nostra vida no té valor perquè sigui veritat, sinó perquè significa alguna cosa.”

No sé fins a quin punt la coincidència és fruit d’una circumstància atzarosa, però no deixa de sorprendre’m que la majoria dels textos autobiogràfics publicats en els últims anys hagin estat escrits per poetes. I tampoc voldria afirmar que aquest fet, clarament constatable, hagi pogut influir en l’increment del qual parlem, però actualment –i, sobretot, en la literatura catalana– sembla establir-se una certa proximitat entre ambdós gèneres, els autobiogràfics i els poètics. Un cas prou representatiu és el de Pere Rovira, reconegut com un dels poetes més important del país, però que en els últims onze anys ha publicat quatre llibres del que hem anomenat literatura del jo: dos diaris (Diari sense dies, 2003, i La finestra de Vermeer, 2016), una novel·la d’autoficció (Les guerres del pare, 2013) i un llibre de poemes (Contra la mort, 2011), si incloem –i s’hauria de fer– la poesia entre els gèneres autobiogràfics.

Els lectors que coneguin aquestes quatre obres convindran amb mi que totes guarden una relació de proximitat que va molt més enllà de qualsevol de les possibles coincidències d’algun fet biogràfic anotat en una o altra de les obres. En realitat, no importen gaire els fets biogràfics en si, el que dota d’unitat aquest conjunt és el to, la mirada, la veu literària que hi ha darrere de cadascuna. En altres paraules: el jo que viu en aquestes pàgines no és precisament el personatge biogràfic, sinó l’escriptor. “Per a escriure un llibre essencial –deia Proust–, un llibre verdader, un gran escriptor no ha, en el sentit corrent, d’inventar-se’l, perquè ja existeix en cadascú de nosaltres, sinó traduir-lo. El deure i la tasca d’un escriptor són els d’un traductor.” Pere Rovira escriu una cosa similar a La finestra de Vermeer, traient-li la transcendència proustiana: “L’absència d’accidents externs és el que haurà donat a aquestes pàgines la mica de l’interès que puguin tenir, si el tenen. La manca d’anècdota és útil perquè et deslliura de la confiança excessiva en l’anècdota i t’obliga a buscar-te la vida, literalment, en els racons de la soledat rutinària.” En aquesta feina de buscar-se la vida, de traduir, de fer literatura, rau precisament l’encert o no dels diaris o les autobiografies, no pas en l’anècdota.

Això no significa que al diari de Rovira no hi hagi històries; esclar que n’hi ha, com n’hi ha a molts diaris. De fet, el llibre resulta molt variat, perquè l’autor juga precisament amb la combinació de diferent gèneres: des de la poesia, passant per la narració de fets, la crítica literària o musical, fins a la reflexió de caire assagístic. En qualsevol cas, però, allò que dóna unitat al conjunt és la tècnica que, com deia abans, passa per la veu d’un jo que mira el món i és mira a si mateix mirant-se.

No he conegut cap persona ni cap escriptor tan optimista ni esperançat, però no en el sentit cristià del terme, com Pere Rovira. Si la seva poesia no ha fet mai bandera de la nostàlgia, del dolor redemptor, ni d’aquells llocs comuns que acostumem a utilitzar alguns tipus de poetes, menys encara la seva prosa. I La finestra de Vermeer, on parla moltes vegades de la vellesa, del dolor o de la mort, no n’és una excepció: sempre que en parla, ho fa des del combat, mai des de la resignació. Si hagués de definir amb dos conceptes el jo literari de Pere Rovira, no dubtaria a utilitzar aquests dos substantius morals: valentia i llibertat de pensament.

Potser exagero si afirmo que La finestra de Vermeer és l’obra més complexa i enlluernadora de Rovira, o que fins i tot serà una d’aquelles obres llegat que ofereix la literatura d’un país a les generacions més joves, però ho crec sincerament. Des d’aquesta finestra pictòrica, l’autor ens mostra bona part del seu univers artístic; en ella conflueixen les tres obres anteriorment citades, i al mateix temps ens ensenya la dimensió de la seva feina d’escriptor. Amb una prosa neta, precisa com la volia Pla, musical però sense sonatina i, sobretot, còmplice amb el lector, que la fa seva, Pere Rovira construeix una veritat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.