Escriure sobre la quietud

Màrius Serra

Escriptor

És també periodista, autor de mots encreuats, traductor i enigmista català. A Quiet narra l’experiència del seu fill Llullu, que va nàixer amb una greu encefalopatia


El nostre fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, va néixer el 14 de març de l’any 2000 marcat per una malaltia que la ciència neurològica va anomenar encefalopatia no filiada; en llenguatge popular, paràlisi cerebral, i en llenguatge administratiu, una discapacitat amb grau de disminució del 85%. A casa, totes aquestes etiquetes van comptar poc. En Lluís era el nostre segon fill i tenia unes necessitats una mica peculiars, comparades amb les de sa germana, però això només significava que estàvem més pendents de la seva quietud. El nostre objectiu sempre va ser que ni sa germana ni nosaltres deixéssim de fer res del que hauríem fet si ell no hagués d’anar pel món al 15% de rendiment. No sempre va ser possible, esclar, però la gran majoria de les vegades només va voler dir fer-ho d’una altra manera. Per exemple, viatjar. La idea era relacionar de forma inversament proporcional els seus quilos de pes amb els quilòmetres de distància que faríem. Com més petit, més lluny. Fins a Hawaii, vam arribar.

mariusserraQuan va néixer el Llullu, jo ja feia catorze anys que havia publicat el primer llibre de narrativa, dotze que feia articles als diaris i deu des que havia substituït el Tísner fent els mots encreuats de La Vanguardia. De fet, la vigília del dia que va néixer, en cesària programada, havia lliurat a l’editor les set-centes pàgines que contenien l’original de Verbàlia. Sempre he cregut en la intel·ligència verbal i no m’hauria imaginat mai haver de relacionar-me amb un ésser estimat sense fer-ne ús. Només a través de la pell, dels llavis, la música… La meva situació, doncs, no era la d’algú que s’enfronta a un problema de salut extrem i decideix escriure un llibre per explicar la seva història. Jo m’he passat la vida escrivint sobre temes molt variats. Com no havia d’escriure sobre alguna cosa que m’afectava d’una manera tan intensa? Però, alhora, des del primer moment, se’m va imposar una altra redacció de la mateixa pregunta: com havia d’escriure sobre allò? De quina manera? Perquè a mi els llibres no només m’apassionen pel que expliquen, sinó sobretot per com ho expliquen.

Vaig trigar set anys a trobar una resposta, és a dir, a saber com ho podria explicar. Mentrestant, anava col· leccionant paradoxes. La posició rere el manillar d’una cadira de rodes és un observatori privilegiat de la condició humana. Un nen que no progressa adequadament és com un imant. Atreu totes les mirades i tu pots observar impunement les cares dels observadors. El quiet que va acabar sent el títol del llibre és una d’aquestes paradoxes. Moltes vegades, quan el Llullu era petit, la gent ens felicitava per tenir un nen que s’estigués tan quietet. De vegades, fins i tot el posaven d’exemple per renyar els seus: “Ho veus, Joan? Aquest nen sí que s’està quiet!”

Una nit d’estiu del 2007, a Gènova, havíem reservat taula per a quatre en un restaurant del port. Només arribar, la mestressa es va quedar blanca. La imatge del Lluís li devia semblar insuportable, el cap pengim-penjam, les grenyes recollides amb una cinta roja i la boca plena de baves. Des del meu observatori habitual, vaig percebre el sobtat canvi d’expressió d’aquella dona elegant. L’impacte va ser tan gran que va començar a posar pegues de tota mena. Que si no hi cabria la cadira, que si tenia moltes reserves (una de les quals, la nostra), que si hauríem de sopar al segon menjador, que estava a set graons per damunt del nivell del mar… L’escena va adquirir un caire de vodevil quan la genovesa va cridar el seu marit perquè ens expliqués, en anglès entenedor, que només ens podríem quedar si acabàvem en mitja horeta i ell ens va donar una hora més de coll. Vam rematar la nit amb una gloriosa mariscada i, ja a l’hotel, vaig intentar capturar cada instant d’aquell episodi surrealista. Aquella va ser la primera vegada que vaig aconseguir escriure sobre mon fill i les nostres circumstàncies. La por és una pilota pudent que passa de mà en mà. Aquella dona va agafar por i no sabia exactament de què. Jo, aquella nit, la vaig perdre. L’escriptura em va permetre entrar al quarto fosc dels mals endreços i accionar l’interruptor de la llum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.