La llibertat i el temps

Enric Sòria

Escriptor

Sólo lo fugitivo permanece y dura.

Francisco de Quevedo


En un gran llibre d’aquest gènere, Radiacions, Ernst Jünger va escriure que la virtut d’un dietari és que penja petits llums dins la fosca del passat. Altrament, el passat es fa opac molt de pressa. I el perdem. Els instants s’esvaneixen; les paraules perduren. Quan estan ben triades, són com agafalls o passeres, fars minúsculs en l’oceà del temps. Però, així i tot, fan llum. Tenen poder evocador. Evocar, al principi, volia dir “cridar els morts propis a comparèixer”. Un dels principals propòsits de la literatura –l’art de les paraules poderoses– és, encara avui, preservar el que importa, recrear-ho. Per al qui l’escriu, la principal funció d’un dietari és aquesta: deixar rastres que permeten d’alguna manera retornar als països desertats de la vida viscuda.

A part d’això, de dietaris, n’hi ha tants com d’escriptors. N’hi ha de pòstums i sense voluntat literària, que recullen tota una vida i que l’autor no pretengué mai publicar, i n’hi ha de concebuts des del principi com a obres literàries, com a llibres; n’hi ha que s’estenen per un període dilatat, o per un any estricte, o que únicament abasten el temps d’un esdeveniment excepcional, un viatge, una guerra, uns dies de reflexió o de baixa per malaltia o maternitat. Els ingredients que els constitueixen són igualment diversos. Hi podem trobar descripcions del clima o del paisatge, somnis, relats, poemes, aforismes, divagacions, anotacions sobre llibres o films, comentaris polítics, confessions intimíssimes, atacs de ràbia o desesperació; de tot, en suma. No hi ha res que es puga escriure que, en principi, no tinga cabuda en un dietari. És una forma oberta, un territori de l’escriptura en llibertat. Podria semblar fins i tot que un dietari no ha d’obeir cap altra llei que la que li vulga imposar el seu autor. Però aquesta última asserció seria inexacta. Un dietari mereixedor d’aquest nom i digne de ser llegit ha de complir almenys dues condicions: la primera és que, en les seues planes, l’autor ha de dialogar a fons amb ell mateix. Ací, les trampes al solitari han de quedar excloses. A més de reprovable i irrisori, un dietari postís seria estèticament ineficient. Tant és que l’autor medite sobre les més envitricollades qüestions de l’alta metafí- sica o que vulga descriure la llum d’un matí d’hivern o el vol d’una libèl·lula. Igualment, ha de dir amb la major exactitud (i si pot ser bellesa) allò que pensa i sent. Ja sabem que el llenguatge és un instrument tosquíssim: limitat, imprecís, traïdorenc. Però l’ofici d’escriptor li ha de permetre reduir al mínim l’essencial inadequació entre el llenguatge i la vida. Idealment, l’escriptor de dietaris hauria de fer seua la màxima de Karl Kraus: “Cal escriure en cada moment com si s’escriguera per primera i última vegada. Dir tant com si es tractara d’un comiat i dir-ho tan bé com si fóra un debut.” Els llums de les paraules són necessàriament petits, però hem de procurar no gastar-ne de fosos. Lluitem contra l’opacitat.

La segona condició potser no és tan exigent, almenys en aparença: cal respectar la cronologia. Si un dietari aspira a il·luminar el passat és perquè acata el temps, i acatant-lo, l’enxarxa, l’empresona. Com tota literatura –i, de fet, com tot art–, els dietaris combaten contra el temps. Aquesta és una guerra perduda per endavant, però no del tot. Cada idea, cada impuls, cada instant preservat, cada petit llum, és una derrota que infligim al temps, per ínfima que siga. Precisament perquè no són la vida, les paraules perduren, l’evoquen, la il·luminen. En aquesta batalla, l’estratègia dels dietaris no és cap altra que usar el temps –acceptar que transcorre; fixar-lo quan i mentre transcorre– contra ell. És una estratègia paradoxal i, per això, mereix ser vencedora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.