Mai no és tard

JAUME PONT

Aquesta lectura sobre la vida i l’obra de Joan Vinyoli és també el testimoni d’una època i una generació, la dels anys setanta


Josep Piera

Mai no és tard (Vinyoliana)

PUV, 241 p.


Qui busqui un quadern de bitàcola, una agulla de navegar precisa i suggeridora sobre Joan Vinyoli, només cal que s’endinsi en el darrer llibre de Josep Piera. Mai no és tard (Vinyoliana) no és tan sols una visió aprofundida de l’ideari de vida i obra de l’inoblidable poeta d’El callat, Llibre d’amic, Ara que és tard o Passeig d’aniversari, sinó també la de tota una època i una generació d’escriptors, la dels anys setanta. El poeta valencià reconstrueix així, des de la seva particularíssima lectura crítica –lectura on conflueixen el poeta, el reconeixement del mestratge vinyolià i l’amic–, la realitat d’una triple memòria poètica: la de Vinyoli i el seu cercle (amb Espriu al capdavant), la del mateix Piera i, com a marc referencial omnipresent, la dels poetes del postfranquisme, tots agermanats per un diàleg constant en el qual sovintegen les petjades de l’intercanvi epistolar, documents crítics de tota mena i un mostrari significatiu d’anècdotes viscudes. El resultat, molt estimulant –i aquí rau un dels actius principals de Mai no és tard–, és un assaig que diu tant del seu objecte d’escriptura, és a dir, de Joan Vinyoli i la seva poètica, com del subjecte que el formula, Josep Piera.

No s’enganyarà, doncs, qui vegi en aquest darrer lliurament del poeta de Gandia una invitació al viatge, o, si voleu, a un altre dels molts periples espirituals que caracteritzen la seva obra; un viatge en el temps, aquest cop, que té com a fita anar a les mateixes arrels de la poètica vinyoliana per tal d’explicar-les i, des de la vessant del mateix Piera, explicar-se. Obra, en conseqüència, especular, d’emmirallament entre mestre i deixeble. I quan dic “mestre i deixeble” ho faig des de la convicció que, en el cas que ens ocupa, la dualitat del magisteri és intercanviable, o dit en unes altres paraules: va de Vinyoli a Piera, i de Piera i els seus companys de generació a Vinyoli. Perquè, no cal oblidar-ho, el gran salt en la recepció de l’obra vinyoliana –bastant mal coneguda o menystinguda fins a la publicació de Tot és ara i res (1970)– va fer-se efectiu de mans, sobretot, dels joves poetes dels setanta. Ells, desitjosos de trencar amb el realisme crític precedent i d’obrir-se a la imaginació creadora de la modernitat –imaginació que té en el simbolisme, com és ben sabut, un dels reclams més preuats–, van convertir-lo en un dels seus grans referents, i Vinyoli, de la seva banda, els correspondria emmirallant-s’hi, fins al punt de reconèixer que en termes poètics observava més complicitats amb el foc nou d’aquella jovenalla que amb la major part dels poetes de la seva generació (Rosselló-Pòrcel, Espriu i Ferrater a banda).

A mig camí de la biografia, l’assaig i el mosaic d’unes memòries, Mai no és tard beu tant de referents crítics contrastats sobre Vinyoli (S. Espriu, Pep Solà, V. Altaió, X. Macià, Martí i Pol, E. Casasses, J. M. Sala-Valldaura, À. Susanna, J. Llavina o J. Margarit, entre altres poetes i estudiosos) com d’aportacions personals que molt sovint suposen una fruitosa novetat –les reflexions crítiques sobre Vinyoli i les possibles complicitats amb poetes com Saba, Penna, Elitis o Ungaretti, posem per cas, són magnífiques. Un llibre arrodonit per la prosa penetrant, lúcida i a bastament suggeridora de Piera, companya aquí dels versos de Joan Vinyoli, poeta únic a l’hora de bastir les contradiccions existencials permanents entre amor i mort, és a dir, entre el temps i la febre del desig; contradiccions que, al cap i a la fi, no són cap altra cosa que la revelació poètica dels tombants de la vida que ens fan més vulnerables. Vinyoli: un poeta únic, sí, “un místic pagà, un incrè- dul amb la fe, un culpable d’innocència, un romàntic en modern, o, si es vol, un gall empenellat girant i grinyolant en la fosca segons els vents”. O dit amb la intensitat lírica dels versos del Llibre d’amic: “I la foscor s’il·luminà de sobte / perquè érem dos a contradir la nit.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.