El catàleg de patrimoni de Lleida, entre el paper i la realitat

Miquel Soriano-Montagut i Jené

arquitecte

La majoria de definicions del patrimoni (arquitectònic) coincideixen a exposar la importància de transmetre el llegat del temps a les futures generacions, com a garantia que les ciutats mantindran la raó de ser. Els espais que formen el patrimoni arquitectò- nic adquireixen un valor que sense aquestes obres desapareixeria, deixaria de ser el que és, passaria a ser un altre lloc. El pas dels anys crea una memòria i identitat al lloc que l’acaba convertint en un bé col·lectiu: com el carrer Major espai de passejada i compres, els Camps Elisis com a punt de referència de festes i fires o la Seu Vella el símbol identitari per excel·lència. La combinació dels valors culturals, tècnics, sentimentals, urbanístics, històrics i artístics crea el patrimoni arquitectònic. El patrimoni material és fonamental per empoderar la memòria social, és una eina per al coneixement històric i una font d’experiències emocionals i culturals. Així s’han anat formant els diversos racons de Lleida en els quals de manera generalitzada s’hi reconeix un valor cultural. Sempre de manera dinà- mica, oberta, flexible i en permanent construcció. En aquest sentit, quina memòria li quedarà a les Basses d’Alpicat si ja no en queda res? Un dels factors més determinants en el patrimoni és el seu ús, on la diversitat d’elements i tipologies permet oferir diferents aprofitaments, sempre amb respecte als valors que vol transmetre l’element però podent-se adequar a les noves necessitats. És impossible mantenir tots els edificis patrimonials com a peces d’un museu, intactes. Les obres més notables han de tenir un ús públic, per poder ser gaudides per tothom, i la resta han de ser viscudes de manera privada però amb respecte al propi element. En aquest cas, la reconversió de l’edifici del Roser contradiria el dret públic a l’ús i una confrontació de valors nacionals. L’existència de la propietat privada genera un conflicte d’interessos a l’hora de defensar o no una possible catalogació. En general l’especulació immobiliària no ha sabut treure rèdit de les catalogacions patrimonials, i la majoria de propietaris no veu amb bons ulls la catalogació del seu immoble, pensant en les restriccions que tindrà a l’hora d’intervenir-hi.

Història dels catàlegs de patrimoni de Lleida (requadre històric)

El 2 d’abril de 1844, una Real Orden del Ministerio de Gobernación encarregava als Governadors civils un informe dels edificis, monuments i objectes artístics que per la bellesa de la seva construcció, antiguitat, origen i el destí que havien tingut o els records històrics que oferia mereixien ser conservats. Els governadors s’havien d’assessorar per artistes i intel·lectuals de la demarcació que els poguessin facilitar la informació. És a partir d’això que el 1864 es creen les Comisiones Provinciales de monumentos, depenents de la Real Academia de San Fernando. Segurament aquest fou el primer inventari de patrimoni que es feu a la ciutat de Lleida. No he trobat constància d’aquest inventari. Uns anys abans, el 1859, una Real Orden establia el procés per elaborar els plans d’eixample de les ciutats i dos anys més tard la reina Isabel II autoritzava l’enderroc de les muralles i la via lliure a l’expansió de la trama urbana de la ciutat. Josep Fontseré va ser l’arquitecte elegit per redactar el que és considerat el primer pla urbanístic de Lleida. En el seu Plano Geométrico de la Ciudad de Lérida dibuixa la ciutat i els seus edificis públics en planta interior, bàsicament recintes religiosos, sanitaris, de caritat i la Paeria. En la memòria escrita no fa referència a cap inventari patrimonial i només dóna rellevància a la protecció de 3 elements: la Seu Vella, que aleshores funcionava com a caserna militar, l’església medieval de Sant Joan, que es debatia sobre el seu enderroc i finalment s’executà el 1868 i els porxos de la plaça de la Paeria, on hi posa condicions a l’hora de manipular-los. La següent constància sobre una formalització de catàleg és del 1929 respecte un Decreto Ley de 1926 de Protección del Patrimonio del Tesoro Artístico Arqueológico Nacional. S’encomana la tasca a la Comisión de Monumentos i a l’Ateneo Leridano. A l’expedient no hi apareix cap catàleg realitzat. Un cop acabada la guerra civil, al setembre de 1940 queda redactat un nou catàleg de patrimoni, firmat per Josep Alfons Tarragó i Pleyan, delegat del Servei de defensa del patrimoni artístic. Explica que les diverses guerres que ha patit la ciutat han destruït molt patrimoni, i el poc que queda s’ha de vetllar per la seva conservació. Realitza un inventari dividit en 3 grups: conjunts urbans, construccions aïllades dignes de conservació i elements arquitectònics i decoratius dispersos conservats casualment. El catàleg no defineix cap grau de conservació i gran quantitat d’elements han desaparegut, com els conjunts de carrers, el Palau del Marques del carrer la Tallada o edificis d’habitatges (de propietat privada). L’any 1952 es redacta un nou Pla General d’Ordenació Urbana amb un nou catàleg amb menys elements que en l’anterior i al 1977 amb el nou Pla General Municipal d’Ordenació Urbana, es torna a actualitzar augmentant en nombre les catalogacions. El 1982 es fa un Pla Especial de Protecció dels Elements d’Interès Historicoartístic i Catàleg del municipi de Lleida, firmat per un equip de 5 arquitectes. Consta de memòria, plànols, inventari i catalogació en diversos grups. Al Pla General de Lleida 1995-2015 es va actualitzar aquest catàleg, afegint alguns edificis a l’inventari i establint més precisió en els nivells de protecció i normes d’intervenció. Aquests catàleg és el que a dia d’avui encara és vigent. El Pla també va crear una Comissió Municipal de Patrimoni, formada per tècnics municipals, de la Generalitat i un representant del COAC que té com a missió controlar les actuacions sobre els elements. L’any 2007, per donar resposta a la crítica pública de certs enderrocs d’edificis històrics, la Paeria va signar un conveni amb el COAC per actualitzar el catàleg però aquest no s’ha fet mai públic ni s’ha aprovat. A més, durant els últims 20 anys s’han executat diversos Plans Especials que han actuat sobre zones amb força elements patrimonials, amb diferents resultats i acompliments. Finalment, a finals d’aquest 2016 és va constituir el Consell Municipal del Patrimoni que té com a missió assessorar sobre els criteris generals que han de regir les actuacions en matèria de patrimoni. Els membres van ser proposats pels diversos grups polítics i triats finalment per l’equip de govern.

El futur catàleg de patrimoni, una nova oportunitat

En els propers mesos s’aprovarà el nou Pla d’Ordenació Urbana Municipal de Lleida, que marcarà les normes del creixement i les reformes urbanístiques de la ciutat fins al 2030, el qual haurà de contenir un nou catàleg de patrimoni. A dia d’avui no tinc notícia de si s’està treballant en això i qui ho està fent. Entenc que hi hauran d’intervenir els mateixos redactors del Pla, la Comissió Municipal, el Consell Municipal i ferho participatiu a entitats i persones interessades. Els reptes principals seran consolidar el que ja està catalogat, amb les millores necessàries pel convent de Sant Ruf, el Molí de Cervià, el Turó de la Seu Vella i les Termes romanes del carrer Remolins. repensar la catalogació per millorar la protecció del Roser i de Sant Ruf per convertir-los de Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) a interès nacional (BCIN). Finalment s’ha d’actualitzar la llista d’elements catalogats, incorporant tots aquells edificis que en els últims anys han passat a ser patrimoni de la ciutat i d’altres que en el seu moment no es van considerar prou interessants, com l’estació de Vilanoveta, les Basses d’Alpicat, diversos xalets de la Bordeta, construccions de l’Horta, etc. També serà important defensar la protecció dels traçats i conjunts ambients de carrers i places, que tot i aparèixer en diversos catàlegs no s’ha acabat de tenir mai en compte, amb la desfeta dels carrers i places del centre històric com a mal exemple. Els materials poc resistents amb què molts edificis estaven construïts no han ajudat a la seva conservació, però també ha comptat el nul interès que la ciutadania a tingut per aquestes construccions típiques de Lleida, moltes de les quals fetes de fang. Finalment, el catàleg podria contenir una secció amb tots aquells elements que al llarg dels anys han anat desapareixent, ja sigui per la falta de protecció dels mateixos catàlegs, el poc interès per part de l’ajuntament o pel llarg llistat de desgràcies que ha hagut de suportar la ciutat. La falta de renovació política a la Paeria ha impedit que noves idees afrontin aquest tema, a més, moltes entitats del sector, com el Col·legi d’Arquitectes, han tingut una posició força distant que ha aportat poc al debat del patrimoni a la ciutat. Ara, els nous aires que comencen a bufar a la ciutat, espero que deixin petjada al nou Catàleg i Lleida pugui mantenir i revaloritzar el poc però bo patrimoni que li queda. Però la ciutadania no pot ser un subjecte passiu. Com demostra la història dels catàlegs de Lleida, la feina tècnica s’ha fet, però si no comencem a valorar i estimar la nostra ciutat, això no serà suficient. Hem de passar de la indiferència a l’orgull. Lleida s’ho val.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.