El meridià de París

Lluís Calvo

El meridià de París Edicions Poncianes, 204 p

______________

Jaume Pont

Un assaig que aposta per la descoberta creadora i la transversalitat d’un pensament on s’apleguen filosofia, art, literatura, història, llenguatge, cultura i societat

______________

Dels assaigs apareguts els darrers anys a casa nostra, pocs resulten tan gratificants com aquest del poeta, narrador i crític literari Lluís Calvo, tercer lliurament d’una proposta reflexiva i crí- tica que l’autor va iniciar amb Les interpretacions (2006) i Baules i llenguatges (2011). El traçat imaginari del meridià de París —el qual va tenir en Francesc Aragó (L’Estagell, 1786-París, 1853) un dels estudiosos clau a l’hora d’establir el seu traçat— és només una excusa, un estímul “amb l’objectiu gens dissimulat de cartografiar idees, moviments, batecs, històries i rerefons artístics que s’esdevenen a través d’un eix determinat” de la cultura europea.

Que el llibre s’obri amb un poema de Calvo que recorre de dalt a baix el sentit profund de la seva proposta, i l’autor es faci acompanyar per un text crític de Francesc Gelonch i un poema de Jaume C. Pons Alorda a manera d’epíleg, els dos per cert magnífics, confirma la vocació dialogística i polifònica d’aquesta singularíssima experi- ència creadora. Arrossegat per aquest corrent creador, i resseguint la línia imaginària parisenca, Calvo dibuixa, de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, una sèrie de marcadors ocults de poder, d’idees i lligams de personatges i topoi, d’espais ideològics, en definitiva, carregats de sentit crític, amb el benentès que “els meridians, ara, ja no sols uneixen punts geogràfics, sinó també conceptes, informacions i maneres d’entendre el món” que responen a marques estratègiques, depuracions i controls de caràcter històric, econòmic, sociocultural o artístic. Un moviment d’alternança i contradicció dialèctica entre rellevància i ocultació, centre i perifèria, cànon i marginalitat, guia de principi a fi. El meridià de París. Al llarg d’aquest tiralínies virtual que ens duu de Dunkerke a París, i de París a Santa Fe de Concas, i d’aquí a Vilafranca de Conflent, el coll d’Ares, Prats de Molló, la Roca de Pelancà o l’illa de Sa Dragonera, l’autor ens mostra com, al llarg de la història, la diferència d’allò que es correspon per dret acaba sent reduït, amb els oficis dels poders —com el mateix meridià de París ho fou a mans de la centralitat triomfant del meridià de Greenwich—, a pura qüestió marginal i pintoresca. Tota una reflexió, doncs, sobre “el conflicte entre l’obediència al poder i els sentiments”. Pel camí —no ja en rigorosa línia recta sinó introduint, quan cal, “la ziga-zaga, l’el·lipsi, la marrada” dissident—, Calvo reescriu i omple de contingut el seu meridià de París. L’empenta de la mirada que traça aquest “nou meridià” ja no és la mateixa que va guiar l’humanista Francesc Aragó. L’esguard que ens proposa l’autor és capaç de bastir una cartografia crítica que fila articulacions de sentit, punts comuns aparentment allunyats que contemplen al mateix temps, poso per cas, “l’heretgia” medieval dels clergues enfarinats d’Occitània i una subtil reflexió sobre aquell París urbà de Haussmann que segons Baudelaire “caminava més veloçment que el cor d’un mortal”; el mateix esguard que retornat a les collades pirinenques i contemplant “la corrua agònica” de republicans que escapen de les tropes franquistes, uneix el coll d’Ares amb Dunkerke, la ciutat esdevinguda cèlebre per l’evacuació de les tropes britàniques i aliades. Aquestes pàgines, al costat de les que Calvo dedica a l’enclavament de la Roca de Pelancà i la seva relació amb l’artista Joan Ponç o amb el mite del Comte Arnau, o les que se centren en l’illa comercial de la Roca Village —icona outlet d’una ciutat posmoderna basada en la transacció comercial, el no-lloc o l’indret efímer sense densitat i sense memòria—, són veritablement memorables. Amb El meridià de París retrobem el millor de l’assagista compromés amb el rigor intel·lectual i l’actitud del penseur o el flâneur peripatètic. Calvo fa bona la condició irrenunciable que tot assaig (R. Barthes, G. Debord, M. Zambrano, G. Steiner, O. Paz, G. Agamben….) ha de tenir amb la descoberta creadora i la transversalitat d’un pensament on filosofia, art, literatura, història, llenguatge, cultura i societat es donen la mà. Aquí la discontinuïtat, la mirada fragmentària d’objectes de contemplació diversos i, amb paraules de F. Gelonch, “l’exercici d’ironia geogrà- fica a expenses de la línia recta” (F. Gelonch), acaben configurant-se com una veritable unitat ideològica i d’estil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.