Lana

EDUARD ROURE

Lana, una noia de catorze anys, mirada clara, ulls blau cel, esguarda el mirall del rebedor, que li retorna el rostre i la silueta de dona incipient. Les línies del mínim relleu dels pits i els malucs a través de la lleugera roba d’estiu, brusa blanca i pantalons curts; la pell fina dels braços prims i les cames, d’un traç rotund i fràgil, amarada encara d’un lleu record impúber. S’aparta un floc de cabells a l’altura de la templa i avalua el joc combinador de les arracades d’anella, que omplen l’espai inexpressable d’un angle concebut entre el coll i el petit lòbul. Un reüll blau al mirall.

A la parada, el cotxe de línia acompanya la seva arribada amb l’eixordador so hidràulic dels frens i les portes automàtiques que s’obren. Lana puja i paga l’import del breu trajecte que la portarà fins al poble de la costa. Tria un dels seients a tocar de la finestra. Mira el rellotge: un quart de sis, marge suficient per poder ser-hi a l’hora. El vehicle, però, encara no arrenca i ella es complau en aquest indici poc rellevant de tardança. Ens sembla percebre el desig que la mitja hora que li costarà arribar fins al poble es demori indefinidament dins el marge estret i finit dels trenta minuts, com la possessió d’un àmbit etern que fes llunyà per força el punt on convergeixen els neguits del dia. Per què s’havia enrabiat tant aquest matí, quan no trobava el ganivet que li anava millor per untar la mantega? Per què les cames li pesaven de camí cap a la plaça al migdia amb les amigues? Per què avui la irrita fora de mida el més mínim detall desagradós? La jornada s’ha convertit en una inacabable costa amunt, o potser en un gnom enutjós que s’entreté a posar sal i pebre damunt de cada episodi habitual i diari. Un vague malestar que impregna les coses des de l’esmorzar fins a l’hora del cafè, el pressentiment del seu últim encreuament de mirades amb l’Albert. No haurien d’haver existit mai, aquests moments del nus a l’estómac, i la por, i la tristesa, aquest pes de la responsabilitat pendent d’exercir. Si l’Albert n’hagués tingut prou amb un comiat per telèfon…

Fins allà on abraça el camp dels ulls, un paisatge d’avellaners i terra en saó. Al lluny, les ombres blavenques de la serralada, i més avall, cap a l’est, l’anunci salabrós i vastíssim del mar. Ara, i només ara, en l’espai preciós que quedarà comprès en trenta minuts de viatge, Lana tornarà a sentir-se una mica lliure, aïllada, com explorant el fons del mar i lluny, molt lluny, de la superfície. No ha de prendre la decisió d’acarar-se a res: és el mateix vehicle que la mena a punt de destí. No ha d’empényer la voluntat, aquest esforç esguerrador. I els trenta minuts són per respirar i sentir-se propietària d’una efímera tranquil·litat. Potser no podrà explorar el fons del mar, però es nota surant plàcidament en una piscina. El desig vehement de “tant de bo això durés per sempre més” no s’imposa fins que l’autocar enfila en direcció als primers edificis del poble, coronats pel gran buit d’atzur que presagia el mar al darrere. Hi ha la zona residencial per a estiuejants, els hotels, el seguit de comerços d’aparença bigarrada. Aviat hi haurà un revolt a l’esquerra i s’oferirà a la vista el cap atrafegat del passeig marítim, artèria del poble retuda a la joia solar de l’estiu, un xic embruixada ara que aguaita la tarda per darrere els turons circumdants. Els moments de la solitud regalada dins de l’autocar es van fonent a una velocitat inexorable a mesura que s’atansa l’arribada. Lana hi veu l’Albert, que l’espera complidor, i el saluda des de la finestra amb la sensació que el cor li giravolta en un espai immens a dins del pit.

Pels carrers costeruts que remunten des de la platja, inicien els turistes la marxa indolent de retorn als apartaments, els hotels i els xalets. Els dits de Lana joguinegen nerviosament amb el vas de Fanta. Fa gairebé una hora que estan aquí asseguts i ella li ha explicat per què ja no es veuran més; però els ulls foscos del noi retenen alguna cosa que malda per alliberar-se de la bellugadissa inquieta de la mirada, adreçada ara a Lana, ara a d’altres llocs de la terrassa i el passeig. Els veiem aquí asseguts, dolorosament tibats per una impostura de serenitat. Podem reconèixer l’Albert tímid, insegur, una mica irritant en la seva indecisió temorosa i pueril. Lana ha agafat alguna eina pesant i s’ha posat a la feina, esfondra a martellades de paraula la barraqueta ideal que entre els dos han anat bastint al llarg de l’estiu, però ell no l’ajuda. Sense dir res, sap què li exclama amb vehemència callada la mirada: la pertinàcia infantil del somni.

“Es fa tard”, diu ella amb tanta intenció, amb tant de presagi, que se’n sorprèn. “Sí”, respon ell amb una expressió a penes dissimulada d’animal acorralat. Lana sap que no s’exposarà a la vergonya de cridar la passió desconcertada. Tampoc ella mostra totes les cartes: per sota el repertori de gestos, postures i paraules de conveniència hi crema un fòsfor de motivació inconfessable que no sap definir.

“Anem, doncs”. Mentre s’aixequen de les cadires, Lana percep la recança en cada gest mínim de l’Albert i la seva immersió en una idiotesa espessa, en la incapacitat per reaccionar. La insistència del noi per trobar-se abans ella no marxés ha acabat resultant estèril, perquè no li ha dit absolutament res de transcendent. Lana reconeix que no eren justes les pautes de la separació que havia imposat per telèfon amb una aparent indiferència, prou premeditada, que ell havia recollit amargament i que l’havien embarbussat a l’altra banda del fil durant uns segons incòmodes. Ja no ens podrem veure més, he acceptat la invitació d’una amiga, ja feia temps que hi insistia, al seu xalet de la Serra fins al setembre… I pretenia acomiadar-se en aquell moment, directament per telèfon, sense establir ordenadament el punt i apart que dignifiqués llur petita aventura. L’Albert, vencent la perplexitat inicial, acabà convencent-la per trobar-se un cop més. Lana admetia, molt endins, la necessitat d’una última trobada.

El passeig marítim és un mosaic de colors i situacions, perfilats per l’ombra del capaltard, que s’estén vivaçment entre bancs i palmeres. Del costat del mar, la platja es refreda pels malves del cel i la retirada de la gentada acolorida. L’aigua en calma llança reflexos de llum rogenca des del llom ferreny de blau profund. Els dos nois s’aturen prop de la barana de pedra, l’un enfront de l’altre, donant l’esquena a les respectives direccions que emprendran d’aquí a pocs minuts. Lana no sap què dir. Per un moment sent irritació davant la seva pròpia actitud, per un moment anhela de nou els contorns il·limitats d’un juliol clar i perfecte. És una debilitat fugissera, que ve i se’n va en el temps que necessita una lluïssor esporàdica als ulls. Veu els gestos desmanyotats de l’Albert pretenent expressar falsament un trasbalsament suportable, una resignació prudent. Obre els braços com dient “aquí s’acaba tot, fins una altra”, i mira més a terra que no pas a Lana. Quan els pot veure bé, els ulls de l’Albert són clars però també insondables, com la mel, com un fons inassolible.

Quatre paraules per arrodonir el comiat i es fan una tímida abraçada. “Bé, ja ens veurem”, li diu ella. “Fins una altra”, contesta ell. Quan Lana ja s’ha girat gairebé del tot i acaba de fer un discret adéu amb la mà, encara sent amor per dir-li “Ja t’escriuré”, i enfila decidida cap a la parada de l’autobús. És llavors, mentre camina, deslliurada de la rèmora que li ha fet pesant el pas durant tot el dia, que pensa en els pròxims dies al xalet de l’amiga. Es pregunta si els seus ulls blaus no són també, en certa manera, d’una fosca inescrutable. Lana es tomba només un moment, i veu l’Albert caminant pensarós en direcció contrària. No hi ha possibilitat de saber, pensa Lana, que farà el noi del seu record, al llarg d’aquests anys que els cauen al damunt com una paletada de sorra, brusca i irrevocable, que colga per sempre el present.

____________________________________________

Escriptor Llicenciat en Filologia Catalana per la UdL.

Autor d’una desena de títols, acaba de sortir publicada la novel·la curta La nit de les oques,

guanyadora de la darrera edició del Premi Ciutat de Badalona de Narrativa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.