L’arquitectura avui, diversa i dispersa

Ramon Maria Puig

La famosa bombolla immobiliària provocada per l’eufòria economicofinancera, ignorada i, potser, propiciada per algunes administracions irresponsables (canvi de la Llei del Sòl, infraestructures sobredimensionades, quan no innecessàries, equipaments megalòmans) ha tingut conseqüències pernicioses, no només econòmiques i socials (atur, desaparició d’empreses…) sinó també urbanístiques (desregulació del creixement de la ciutat, desordre territorial i també transformació descontrolada de sòl rústec en urbanitzacions fora de lloc i de tota mesura…). Anys abans, amb l’arribada de la democràcia, a mitjans dels 70, la planificació urbana i del territori s’havien convertit en reivindicacions prioritàries. Les demandes per l’aprovació del Pla General Municipal de Lleida, en són un bon exemple. Paral·lelament, també s’havia produ- ït una sensibilització per la qualitat material del disseny urbà, del disseny dels equipaments, del disseny dels habitatges… Això, que era una demanda social, significava també un compromís per l’arquitectura. L’arquitectura a les nostres terres vivia una situació interessant: s’estava capgirant la trista realitat d’una arquitectura pessimista, impersonal, culturalment com de segona mà, amb la irrupció agradable i esperançadora d’algunes obres diferents, dignes… començaven a aparèixer arquitectes joves amb propostes noves que, espolsant-se el complex de provincianisme, connectaven, en sintonia de continguts i formes, amb l’arquitectura del moment. La febrada postmoderna dels anys 70-80 que es pot contemplar com una reacció contra el simplisme dogmàtic i contra la banalització produïda dins el “moviment modern”, va complicar aquest relat. A més d’assenyalar la fi de la dominant ortodòxia “racionalista”, significà la legitimació d’altres maneres de veure l’arquitectura, i va comportar un augment de la varietat i un enriquiment de la creativitat. Al mateix temps, però, propicià excessos formals (allò de “todo vale”), un descontrol on es tensava, de manera més enllà del sensat, la relació dialèctica “funció-forma”… es primava, per damunt de tot, el capritx, la singularitat i l’extravagància. Deixant de banda aquesta derivada frívola, el cert és que, des d’aquell moment, el panorama arquitectònic s’ha diversificat d’una manera notable: – Varietat temàtica. S’ha superat la dedicació professional quasi exclusiva a l’habitatge. Hi ha altres interessos: Interès per enfocaments nous pel tema residencial. Interès pels equipaments. Interès pel patrimoni històric i pel context rural… – Preocupació per la forma. Coneixement crític del llegat històric, de les modes contingents, de les permanències estructurals… – Nous paradigmes disciplinaris. Sostenibilitat, ecologia, nous materials, nous sistemes constructius… – Interès pel territori. Planejament, protecció, canvis, paisatge… Totes aquestes qüestions plantejaven incògnites, dubtes, oportunitats i canvis, a la problemàtica arquitectònica. I ja s’entén, que les respostes havien de ser moltes i variades. I conseqüentment, el panorama arquitectònic es va diversificar. Així, no només es podia considerar una arquitectura, sinó que era més adequat acceptar que n’hi havia més, no una, sinó moltes arquitectures. Com dic, el panorama s’ha diversificat, és més ric, i fins i tot podríem pensar que és més divertit, si no fos perquè ens trobem immersos en una llarga situació de crisi, que encara tardarà temps a ser superada. La crisi del sector ha estat dura. No ha caigut, però, del cel. Entre les seves causes, a més de l’eufòria irresponsable i massa ineptitud, hi ha hagut, especialment, molta cobdícia insolidària… i molts responsables… alguns promotors (segur), administracions ineficaces (i de vegades amb sospites de corrupció), però també tècnics. Tècnics necessaris per tal de subministrar els coneixements solvents per resoldre les qüestions constructives, arquitectòniques, de planejament… Això si ens movem dins la normalitat, però també, en actuacions no tan normals, més o menys fosques, en les quals ja sigui per carència d’esperit crític, ja sigui potser per ignorància, i el que és segur, per acomodació interessada a la bonança econòmica, i també, potser per por… els tècnics hem estat col·laboradors necessaris. Han estat pocs els que van detectar el descontrol que s’estava produint, i menys encara els que el van denunciar. Amb alguna honrosa excepció, com la d’un gran mestre de la nostra urbanística, el catedràtic Manuel Ribas i Piera, que, pocs mesos abans de morir, públicament va denunciar (diari El País, 16 de juliol de 2012) la renúncia ètica que hi havia darrere el desgavell urbanístic, ecològic i cultural per l’intent d’ubicar el complex d’Eurovegas al parc agrari del Llobregat. La crisi ha devaluat el paper dels tècnics i de les seves organitzacions professionals. Els despatxos s’han vist obligats a estructurar-se, i molts han desaparegut. Els col·legis professionals han hagut de replantejar el seu paper, dins del col·lectiu i cara a la societat, i s’han vist obligats a redimensionar les seves seus socials. En definitiva, la crisi ha causat, en el món dels arquitectes, una greu dispersió de les seves seguretats, una difuminació de la seva credibilitat i dels seus valors. La crisi podria acabar sent positiva, si s’aprofités com una catarsi, encarant una reflexió seriosa, per extreure’n determinacions de canvi. Ja veurem. Ara que sembla que hi ha petits indicis que l’edificació comença a moure’s, podrem comprovar si n’hem après amb l’experiència i si sabrem conduir la possible recuperació de manera controlada. Em temo, però, que serà difícil.

__________________

Arquitecte

Llicenciat per la UPC el 1964, ha desenvolupat la seua carrera d’arquitecte i urbanista sobretot a les Terres de Lleida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.