Rehabi(li)tar el Centre Històric

Helena Guiu

El carrer Suda és molt petit, gairebé oblidat. És el més proper a les escales que donen accés al conjunt monumental de la Seu Vella. Allí tan sols hi resta un edifici dret, el qual pertany a una d’aquelles “illes desconsolidades” del Centre Històric: 4 edificacions (1 habitada, 1 tapiada, 1 semidesocupada i una altra amb més “activitats” que habitatges) i 3 solars buits. El resultat és desolador. L’estat d’abandó d’aquesta zona es pot entendre, que no comprendre, si tenim en compte els Plans dibuixats en l’avan- çament del POUM. És una àrea de reestructuració i, per tant, subjecta a possibles grans canvis. La conseqüència principal de formar part d’aquest “club dels futurs plans incerts” és que les imprescindibles, i molt necessàries, petites intervencions dels espais antics es posposen o directament s’eviten fins que no es consoliden les propostes municipals. Conseqüentment la degradació-abandó s’acarnissa en aquests indrets. És un peix que es mossega la cua: els propietaris no fan els arranjaments necessaris en el seu patrimoni ni l’Ajuntament acaba ocupant-se de petits i importants detalls com la millora o incorporació de l’enllumenat públic. El que costa de comprendre és que si les noves tendències en la intervenció dels centres històrics passen per prioritzar els vianants i les bicicletes en detriment del transport privat motoritzat; per què ara s’aposta per modificar les trames urbanes en pro dels vehicles? Per què es tenen tant en compte pautes de consum basades en la popularització de l’ús del cotxe? Unes reformes urbanístiques i arquitectòniques que semblen respondre a les mateixes necessitats de la classe mitjana alta que va abandonar el barri cap als anys 60 i 70 cap a la perifèria. Però és això el que necessita avui el barri? Els que hi vivim estem d’acord en aquest estil de vida lligat al consum i al vehicle i menys lligat a la producció d’identitat? Com queda el comerç local, per exemple? Si en els darrers 35 anys, malgrat els esforços invertits, no s’ha aconseguit ni tan sols frenar la degradació del Centre Històric, el que ens cal és qüestionar l’existència d’un objectiu real per fer reeixir el barri. O dit d’altra manera, potser el problema és que no sabem quins són els resultats que esperem obtenir. El que no voldria pensar és que tot això respon purament a interessos de tipus econòmic, perquè l’abandó dels centres histò- rics forma part d’un mecanisme recurrent dins de l’economia capitalista. És el que Soroando i Ardua anomenen “destrucció creativa”, que consisteix en la redefinició successiva del valor dels seus espais per aconseguir la seva devaluació. El motiu és augmentar la diferència entre el seu valor econòmic i el que es podria assolir en altres condicions. Malgrat tot, m’agradaria pensar que simplement el que ha passat és que no s’ha sabut atorgar a la ciutadania la potestat real per formar part dels projectes que s’han anant succeint. S’han fet i desfet plans i projectes, informant més o menys segons les circumstàncies, sense atendre realment les demandes i les necessitats dels veiïns i veïnes. Es parla de rehabilitació quan es vol dir inversió; d’esponjament quan és vol dir buidatge i de recuperació quan es vol dir momificació. Es parla de participació quan es vol dir explicacions raonades. Vet aquí la perversió del llenguatge. Les persones som les que configurem la identitat de la zona on vivim. D’aquesta manera l’espai queda impregnat de la humanitat que, per exemple, li aporta el carnisser sempre que et saluda des de l’altra punta del carrer, el noi africà que et dedica una estrofa al passar pel seu costat o la hostalera que et regala un cafè a canvi d’un dibuix. En el moment que relacions com aquestes es perden també ho fa la qualitat humana de tot aquest indret. No crec que l’aposta plantejada en el nou Pla sigui una veritable aposta de futur, més aviat destil·la un regust de temps passats perquè no té prou en compte tota la identitat humana que fa, del Centre Històric, un barri diferent i únic. Per implantar amb èxit qualsevol tendència futura que suposi un canvi de l’estat actual és imprescindible invertir esforços a implicar els qui més l’hauran d’utilitzar, gaudir, patir i cuidar. Una inversió que també contempli un temps d’adaptació conjunta. Fins i tot a Copenhaguen es va necessitar un temps perquè la ciutadania acceptés treure el vehicle del centre, i avui és un orgull local i un èxit reconegut a nivell mundial. Ni veïns ni govern ho consideren una imposició. La clau és que tothom se l’ha fet seu. Encara hi som a temps, ho podrem fer al Centre Històric?

______________

Arquitecta

A París va conèixer el projecte dels Solars Vius. Ara treballa a l’estudi Variacions de Lleida i viu al Centre Històric.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.