Tan a prop, la llunyania

Josep Vallverdú

Ronda de boires

Pagès Editors, 111 p.

________________

LORENZO PLANA

Heus aquí una prova de coratge de qui valora l’esdevenidor com un sentiment inquietant i noble de llunyania

________________

És un motiu d’alegria per a tots nosaltres que Josep Vallverdú hagi escrit aquest memorable llibre de poemes. I diré més: comprovar que surt tan rotundament recompensat del seu mosaic vital, suposa un fet que de tan secret és fa doblement il·luminador. A tots aquells que no hem arribat a la seva edat admirable, ens és òbviament desconegut com es viuen aquests estrats de l’existència. Aquest fet, en la seva singularitat, no per força ha de ser un avantatge literari, però en aquest cas el matís “savi” sí que importa i ens encara amb la humanitat d’un home generós. Com he dit abans, heus aquí un mosaic format per diverses fórmules líriques (les cançons de pandero, els romanços, les corrandes i cobletes o els poemes de viatges fan de contrapès als poemes més mesurats tècnicament, però més transversals i metafísics). Un s’adona de seguida que existeix una cronologia no baldera en la disposició d’aquestes peces po- ètiques, “rostolls” al llarg del camí de l’edat madura que ve a expressar la complexitat de registres i sentiments del nostre poeta. D’aquest desafiament poètic —amb els precedents prou coneguts de Poemes del gos, De signe cranc, Bestiolari i l’encara recent Argila, aparegut el 2014—, Vallverdú en surt a bastament triomfant. No era fàcil acceptar el repte de fotografiar tot el corrent líric d’una vida, tot un territori fressat pels avatars de l’existència. El pòsit de l’experiència resulta aquí càlid, si bé en algun moment s’aprecia en l’estil, més enllà de la distància respectuosa, l’aura d’un signe secret. Essent Vallverdú un “tot terreny” literari, sura alguna cosa en aquest llibre d’allò que els anglesos en diuen summing up. I també un àmbit de reflexió definitiva cap a les pàgines finals. Però com n’és de propera, aquesta veu! Si imaginem que l’amor per la vida viscuda és una circumferència, afegiríem aquí la línia recta infinita que surt per la tangent. Vallverdú, fent-se ressò de tot el que l’envolta, de tota la seva realitat més propera, mira la llunyania. I apreciem en primer lloc el sentiment, i després les guspires de les ferides i els plaers de la vida, per concloure amb la sensació que tot ha estat un pretext per a una mostra o exercici de pensament. En els millors moments, aquesta poesia dansa el seu ritual d’òrbites irregulars i bellíssimes (“El barb”). Entre el calor d’una vida experimentada en profunditat i el vertigen coratjós davant la mort, tot queda com apariat per a la lluïssor insospitada d’un estel. Aquest és el llibre de l’equil·libri. Emoció i calma. No importen els més de noranta anys de l’escriptor si la lluminositat no decreix. Finalment, voldria remarcar que la factura de totes aquestes composicions es troba entre la tradició i una tendra ràbia interior. La ràbia capaç de comparar el solitari amb un ocell fugisser; la mateixa que sap clavar-nos una urpada de lucidesa en el moment més inesperat. Josep Vallverdú valora l’anhel que dóna tombs i tombs al voltant del cor per tal de convertir-se en una espècie de pes llançat cap a l’esdevenidor. Al llarg d’aquesta línia recta misteriosa, cal preguntar-se si algun cop apareixerà la salvació. El nostre poeta, tocat per un afany entre serè i decidit, lluita perquè sigui així. Noblesse oblige, podríem insinuar-li a la incertesa del desconegut. Agrair l’inexplorat, i amb ell tot allò més difícil de comprendre, potser sigui la clau de certa felicitat, un savoir faire que treu el cap entre la fragilitat de l’ànima i tanta síl·laba respectuosa. Perquè, al cap i a la fi, intuir i palpar el misteri en les coses més properes sigui potser la clau per resistir. Per prendre’s seriosament la llunyania.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.