01001000 01000001 01001110 01000100 01001101 01000001 01000100 01000101

Carles Díaz i Perera
periodista

___________

L’autor d’Andratx havia deixat el seu portàtil per arreglar i ja no va tenir temps de recollir-lo. La mort va fer que aquell vell aparell Acer, de formes arrodonides i tosques i d’un gris niquelat pel temps i tecles desgastades pels dits de qui va obtenir el Josep Pla o el Prudenci Bertrana quedés en l’oblit d’una prestatgeria d’un taller informàtic. La família se’n va desentendre i l’ordinador va ser reciclat. Quan m’ho van explicar, ja era massa tard, el disc dur era història i la màquina viatjaria en forma de donació a algun país en vies de desenvolupament. Sempre m’he preguntat si dins d’aquell disc dur, ara ferralla, no hi hauria cap mecanoscrit inèdit o anotacions de l’escriptor mallorquí iniciat en el món de les lletres com a tipògraf. Així com Christopher Tolkien ha fet feliços als seguidors de la saga d’El hòbbit editant i donant forma als manuscrits del seu pare, o els incondicionals de Roberto Bolaño vàrem poder assaborir la prosa compromesa d’aquest escriptor xilè de forma pòstuma a El Tercer Reich gràcies a, també, els seus manuscrits, les noves tecnologies ens estan condemnant a la pèrdua d’allò que mai s’hauria de destruir. A l’ordinador ja no quedava res.
Però no ens enganyem. Aquestes ja no tan noves tecnologies han permès obrir les fronteres de la creació, han facilitat i en molts cops millorat el procés creatiu i ha globalitzat el coneixement. Tothom ho té tot a l’abast i tothom pot fer-se un lloc per a ell o el seu avatar.

Però, com passa en el món de la informació, cal fer un esforç per triar el gra de la palla i cada cop és més difícil trobar les noves llavors dins de la teranyina de relacions en què s’ha convertit aquest món on tot sembla que no és si abans no s’ha digitalitzat. No n’hi ha prou amb 140 caràcters de tant en tant o escrits llegits en 90 segons per fer obra o per ser reconegut com autor. No n’hi ha prou amb aprendre-ho tot sobre els filtres d’imatge, exposar a l’SCAN ni pintar una porta metàl·lica i portar els pantalons per sota el maluc per fer la competència a Banksy. Cal filtrar, i aquest filtre que tradicionalment havien fet editors, crítics, galeristes i museus, continua orfe pels creadors lleidatans. Cal conèixer i cercar els creadors lleidatans que exposen i divulguen les seves obres a la xarxa, encara que iniciatives com Collage es Mafia –un dels seus 311 membres, el lleidatà Josep Pulido, il·lustra aquest número del DIS– ens demostra que quan no hi ha, són els mateixos autors els que tendeixen a unir-se per a compartir les seves obres, experiències i tècniques. També galeries virtuals com la de Miriam Fuentes busquen omplir, a tall individual, un buit que no fa sinó dificultar la projecció dels nous talents. Són només dos exemples dels molts que podem trobar de promoció a la xarxa de creacions handmade, però que ningú ni cap administració s’ha preocupat de canalitzar.

És aquest objectiu de servir de canal i ajudar a fer un escandall el que porta el DIS a oferir textos sense esponjar, de més de 140 caràcters i sense l’objectiu de sumar likes. Podem emmagatzemar els continguts en codi binari en un servidor, però busquem que el lector toqui el paper, s’aboqui a resseguir la taca de tinta per saber què defensen els autors d’uns textos i unes imatges que, en el seu cas, no es perdran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.