Amagada rere la pantalla

Blanca Lamolla Seró 

ESTUDIANT 3r D’ESO-ALUMNA EELL

Vaig néixer a Lleida fa catorze anys. El meu dia a dia transcorre entre les parets de l’INS Joan Oró, l’Aula de Teatre de Lleida, l’EELL. Des de ben petita he anat fent passos per anar avançant en una de les meves grans passions, escriure. Els darrers anys m’he adonat que m’agrada escriure sobre les meves vivències del dia a dia o quan viatjo.

______________

La Mònica decideix agafar el jersei rosa; al cap i a la fi, és el que li queda millor. El collar daurat també forma part de tota la col·lecció de coses que està disposada a comprar, igual que les sabates platejades, la camisa de ratlles blaves o el cinturó marró. Durant dues hores camina des d’una punta fins a l’altra del carrer Major, a una velocitat increïble, parant només dos segons a veure els llums de Nadal que encara pengen del cel, entrant a totes les botigues de roba que troba obertes un dissabte a la tarda. Finalment, un cop ja té sis bosses i no sap què fer-ne si compra més coses, es veu disposada a reflexionar si pot gastar els diners en alguna altra cosa. Sap que no, així que decideix comprar l’última cosa, una crep de xocolata de la pastisseria de la plaça Sant Joan, les seves preferides.

–Bona tarda, Mònica, una crep de xocolata com sempre? –pregunta la pastissera Ramona amb el seu somriure d’orella a orella.

–Clar que sí, ni ho dubtis. I amb doble ració de xocolata… –afirma picant-li l’ullet com de costum.

La Clara decideix seure a la taula de la cantonada, com sempre, contenta després de veure la felicitat d’una dona que es passa la vida tancada en un lloc com aquell. Des de lluny pot observar que a la taula hi ha alguna cosa negra i quadrada que no para de moure’s, i quan hi arriba descobreix que algú ha perdut un objecte molt valuós entre la societat d’avui en dia, un mòbil. La funda és de color rosa amb unes lletres negres al mig on posa Clara –quina casualitat!–, i a dintre hi ha una imatge en què es pot veure clarament un noi que l’abraça. De seguida pensa en qui pot ser la persona que deu estar buscant aquest aparell tan necessari.

–Ramona, algú s’ha deixat aquest mòbil.

–Ai, xiqueta, si sabessis com seríem de riques si venguéssim totes les coses que la gent es deixa en aquest lloc… ni tan sols faria falta estar-me tancada tot el dia aquí dins– diu amb un to suau i amb un gran gest aixecant els braços a l’aire.

El mòbil continua fent saltets acompanyats d’uns sorollets que l’adverteixen que a l’altre costat de la pantalla hi ha una persona que no para d’enviar-li notificacions. Per un moment, s’oblida del mòbil i recorda que ha de trucar a la seva mare perquè la vingui a buscar. Decideix mirar l’hora, en l’aparell que no li correspon, però es distreu en obrir-lo i dirigir-se a la galeria de missatges, on pot veure clarament:

Clara, ho sento, em penedeixo d’absolutament tot, perdona’m. Ja sé que no va estar gens correcte el que vaig fer. Ho sé. Però és que jo t’estimo. Saps? Jo t’es-ti-mo. No m’imagino viure sense tu. No puc, és que ho vaig fer malament, molt malament. Perdona’m, no tornarà a passar. T’ho prometo.

«Com? Ui, em sembla que darrere d’aquest missatge s’amaga una llarga història. M’encantaria saber-la», pensa obrint una altra vegada el mòbil i clicant l’espai on escriure per contestar. «Ja sé que està mal fet, però així alegraré la vida a algú.»

Jo també t’estimo. I si és veritat el que dius, et perdono. Jo també vull continuar amb tu, ets un noi fantàstic i imprescindible a la meva vida.

La Mònica, sorpresa pel que acabava de fer, tanca el mòbil, disposada a oblidar tot el que ha passat i a abaixar les parpelles recolzades sobre el braç que té damunt la taula per descansar de tot el que ha passat últimament. Només hi ha un problema: no és pot treure la bonica història d’amor de la qual ella en aquest època de l’any, no sap com, ha acabat formant part.

Durant les dues setmanes següents, es va fer passar per la tal Clara i va descobrir moltes coses, més de les que ella s’hauria pogut imaginar. Una d’elles va ser l’amor que sentien un envers l’altre, o molts secrets que envoltaven la ciutat de Lleida. Tot era perfecte. Ni ella s’imaginava que podria aconseguir tenir tanta capacitat per fer-se passar per una altra persona, ni tan sols sabia que s’acabaria enamorant d’ell sense conèixer-lo, ni que al final sempre arriba l’hora de la veritat.

Clara, et vull veure. Ja fa dos setmanes que no ens veiem i jo ja no aguanto més. Necessito abraçar-te. Et va bé quedar demà a la tarda per anar a patinar a la pista de gel de la plaça Sant Joan?

Andreu, perfecte. Jo també tinc ganes de conèixer-te. Ai, perdó, de veure’t.

Aquella va ser la decisió més difícil que havia viscut fins aquell precís moment, tan sols un missatge curt i a una persona que no coneixia. Ara té por; no coneix la seva cara, ni tan sols el seu cognom. No en sap res, d’ell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.