«La cultura la fan els ciutadans amb la seva creativitat i el seu compromís amb el patrimoni»

Santi Vila va prendre possessió com a conseller de Cultura ara fa un any; el 14 de gener del 2016. Tot just 15 dies abans havia nascut aquest suplement amb vocació de reflexionar sobre el fet cultural. Doble aniversari que ens serveix per conèixer com veu el sector el màxim responsable de les polítiques culturals de Catalunya, més enllà de titulars de diaris, a més dels plans que té per Lleida aquest historiador que va guanyar els Premis Octubre l’any 2004 amb l’assaig ‘Elogi de la memòria’, en el qual analitza la pluralitat de les memòries existents. 

ROSER BANYERES

periodista

En quins pilars s’ha de basar la cultura d’un país?

Sóc dels convençuts que una societat educada, culta, és més competitiva en el terreny econòmic. En el moral, segurament està més capacitada per discernir entre el que està bé i malament. Per això, m’agradaria pensar que en el moment que Catalunya tingui la capacitat d’autogestionar-se del tot, la cultura serà una prioritat. En un país avançat, d’aquells en què ens emmirallem contínuament, com els escandinaus, la cultura té un pes de l’entorn del 2% del pressupost. En canvi, aquí que ara hem aconseguit el primer augment en anys, tot just ens acostarem a l’1%. És un increment del 10% però ens queda molt camp per córrer.

Si Santi Vila pogués crear una política cultural des de zero, en què la fomentaria?

Un govern té una missió cabdal des del punt de vista patrimonial, material i immaterial. Som hereus d’una llarga tradició i hem de garantir-ne la conservació, divulgació i projecció. Això vol dir comprometre’ns amb monuments, tot tipus d’edificis heretats i expressions culturals que si bé no tenen pedres, tenen ànima ciutadana. En segon lloc, hi ha un compromís per a mi molt important: alimentar contínuament la curiositat dels nostres conciutadans. Això té a veure amb polítiques de foment de l’hàbit de la lectura, accessibilitat… Ningú hauria de veure’s discriminat pel lloc o l’entorn econòmic i social on ha nascut. Aquests són els dos grans motius de discriminació a Catalunya i les bones polítiques ho haurien de combatre. En resum, compromís amb el patrimoni i alimentar transversalment la curiositat i l’esperit vetllant sempre perquè ningú en quedi al marge.

Com s’aconsegueix aquesta transversalitat?

Amb polítiques. Enguany reprendrem el Pla de Biblioteques i això farà que per primera vegada en molts anys el Govern torni a invertir en construcció de biblioteques. Un altre cas: assegurant-nos que les grans produccions teatrals rodin per tot el país. En relació a la música, garantint que es posen en valor expressions de música popular de tota índole. En això al Pirineu i a les comarques de Lleida estem fent molt bona feina, a la Seu d’Urgell, per exemple.

Com?

Amb el Festival de Música Antiga dels Pirineus, però també amb una política sistemàtica d’extensió d’escoles de música, més enllà que en una comarca hi hagi més o menys població; o garantint que l’art contemporani arribi arreu. D’aquí el compromís amb el Museu Morera a Lleida.

L’altra cara seria l’excessiva institucionalització de la cultura?

Estic totalment d’acord amb el plantejament que reconeix que la cultura sempre ha de ser inquieta, lliure, indòmita, perquè això és creativitat de veritat. El departament no fa cultura sinó política cultural. La cultura la fan els ciutadans i ciutadanes amb la seva creativitat i compromís amb el patrimoni. A nosaltres ens correspon crear els grans equipaments, les infraestructures perquè pugui aflorar. Com més s’apropen els ciutadans a la cultura administrada, segurament més improbable és que vagi vinculada a la innovació i a un cert inconformisme. En la mesura que la cultura surt d’uns diners públics, respon a uns paràmetres.

Els artistes creuen que a més crítiques, menys ajudes.

Els millors artistes prescindeixen de les subvencions, no n’acostumen a voler. Això és bo. Trencar aquesta cultura subsidiària és positiu. L’artista inquiet fa el seu camí i es guanya un mercat i un públic. Malament quan alguna expressió cultural només es pot sostenir a cop de subvenció.

Quin paper hi hauria de jugar el món privat?

Aquest país deu molt a la societat civil, al seu teixit empresarial i a la responsabilitat social de les empreses. No tenim una llei de mecenatge adequada que creï la motivació suficient perquè les empreses decideixin invertir més en cultura. En un marc de país independent, una llei de mecenatge potent com la de França o EUA, haurien de ser els nostres referents. La cultura s’hauria de poder finançar. Si una expressió i un projecte són interessants, les empreses de l’entorn segur que, amb bons estímuls fiscals, hi apostarien. Les desgravacions haurien de ser força més grans. Ara són misèrrimes.

El cinema és una de les assignatures pendents?

Aquí existeix una indústria vinculada al món del cinema molt important. De fet, hi ha qui pensa que a final d’any a Catalunya i Espanya es produeixen massa pel·lícules. Tot i que la producció és molt potent i de qualitat i el mercat petit, també és cert que sovint cal guanyar la batalla lingüística. El director i l’equip de persones que aposten per la producció de cinema en català ho tenen doblement difícil. Per això, el Govern i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals intentem ajudar.

La taxa del cinema ha donat els resultats esperats?

Va molt bé i genera els ingressos previstos d’uns vuit milions d’euros. Això ens permet finançar moltes iniciatives. S’han reforçat totes les línies de suport a la creació i a la producció que estaven molt aprimades a conseqüència de la crisi. Aquests recursos confio que es traduiran en nous productes sobretot vinculats a la ficció, que estan donant molt bons resultats en països petits similars al nostre, amb ficcions extrapolables arreu del món.

L’altra assignatura pendent és la dansa.

En les arts escèniques vam detectar una atròfia difícil de justificar. Per això, dins del Pla d’Impuls de la Dansa s’ha concretat que es faci una producció nacional, dotada amb 200.000 euros, amb l’objectiu que giri per tot el país. També es farà un programa de televisió per afavorir l’aprenentatge i el plaer de gaudir de la dansa.

Havien parlat de crear una companyia nacional…

El sector ens va demanar que dos anys els destinéssim a ampliar públics i polítiques en aquests sentits, perquè tenien la impressió que si irrompíem per dalt creant una companyia nacional a la manera clàssica, potser tindríem un decalatge entre oferta i demanda.

L’aportació de la indústria cultural al PIB català és del 5,89%. N’està satisfet o caldria millorar la xifra?

Crec que cada vegada més, descobrirem una progressiva reconversió de teixits industrials clàssics del segle XIX i del XX cap a un nou model econòmic i social vinculat al fet urbà i on la creativitat, la innovació i la tecnologia seran fonamentals. Això es traduirà que l’aportació d’aquestes indústries culturals al PIB creixerà i a les societats més avançades el PIB de la indústria cultural rondarà el 10%. És el camí inevitable i a més, desitjable.

Com milloraria les polítiques de defensa de la llengua catalana i occitana?

En els entorns urbans, l’ús i el coneixement de la llengua és més precari i ens hi hem de concentrar, perquè hem de seguir explicant a tothom que l’aprenentatge del català és una eina d’ascens social i si vols accedir a bons llocs de treball a Catalunya és important conèixer la llengua pròpia. Pel que fa a l’aranès, és molt important enviar el missatge que som una comunitat plurinacional, que la Val d’Aran es reconeix com una vella nació amb llengua pròpia i la vol seguir tenint.

El cinema i la justícia són els camps més fluixos.

Efectivament, perquè en el món de la ràdio i els diaris anem relativament bé. També en el digital: el català s’ha adaptat molt bé a la modernitat digital i els principals webs que funcionen a Catalunya ja tenen tots edició en català. A Justícia hem firmat convenis amb diferents associacions per anar revertint la situació perquè sovint, i el darrer estudi ho confirma, la persona que està davant del jutjat o d’una magistratura condiciona l’ús de la llengua.

D’on li ve l’afició pels toros?

Aquest és un tòpic que em persegueix dels anys en què vaig dir que no era tant partidari dels toros com contrari a la seva prohibició, quan es va haver de discutir si per llei els prohibíem a Catalunya. Vaig considerar que desapareixerien de mort natural perquè quedaven poques places a Catalunya i els joves tenen una espiritualitat molt diferent amb els animals. Per tant, la gent deixaria d’anar-hi. En la meva vida adulta hi he anat molt poques vegades. Ho havia fet com a infant amb els pares.

Quin balanç fa del seu primer any al capdavant de la conselleria i quins propòsits té per al 2017?

L’objectiu ara és aprovar el pressupost, que ens permetrà consolidar la regeneració iniciada. Si hagués de destacar dos aspectes, diria que sobretot ens hem concentrat a afavorir l’hàbit de la lectura (és del que em sento més orgullós), actualitzarem el Pla Nacional de la Lectura, i en el compromís amb el patrimoni. Tenim una línia d’ajuts potent de tres milions d’euros per a la creació de noves biblioteques i dos milions per renovar els fons, que en alguns casos estaven obsolets. Hi ha la campanya Tens 6 anys per als nens que aprenen a llegir. A Lleida ha anat molt bé, amb gairebé el 40% de la població que hi ha accedit. Són de les millors xifres de Catalunya. Pel que fa al patrimoni, com dèiem, apostem molt fort per una política d’impuls de xarxa de museus, de fer-los accessibles. Exemples a Lleida serien el Morera i la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran.

Hem començat parlant del paper que havia de jugar la cultura en una societat i en un país. En el marc que m’ha dibuixat, quin lloc ocuparia Lleida?

És una de les ciutats més importants del país i hi té una responsabilitat vertebradora. És la capital continental. Gràcies al paper de Lleida, hem de poder garantir l’accés a la cultura de molts ciutadans que viuen a la demarcació. El Museu Diocesà de Lleida, la referència més important pel que fa a equipaments, acaba de ser reconegut Museu d’Interès Nacional. Que Lleida tingui com té un auditori, una orquestra o un museu d’art contemporani magnífic es garantia d’accés. A partir d’aquí, les capitals de comarca han de fer el seu paper de xarxa. Nosaltres hem d’afavorir una gestió integral que no deixi ningú al marge.

I la muntanya, com la vertebrem?

La muntanya té les seves dinàmiques. Estem molt compromesos amb projectes que sovint afecten només una vall. Un exemple paradigmàtic és la Vall de Boí, que gaudirà de suports per l’actualització de la museografia i els materials de divulgació. També aprofitarem l’Any Puig i Cadafalch per recrear rutes que simulen la que van fer el 1807 ell i Domènech i Muntaner. La Vall de Boí i la Val d’Aran estan cridades a jugar un paper molt important.

També hi ha moltes petites esglésies que s’ensorren.

Des de l’Agència de Patrimoni invertim tant en projectes grans com en petits. A Seurí, un petit nucli del Pallars, estem fent una coseta deliciosa amb el pintor Santi Moix: una intervenció emblemàtica i que repicarem en altres parròquies de Catalunya. És un projecte en què un artista contemporani revisita un autor medieval.

En què beneficiarà el Museu de Lleida ser declarat d’Interès Nacional?

D’entrada, més compromís pressupostari per part del Govern i a partir d’aquí una política encara més ambiciones d’adquisicions. Volem que aquest museu sigui apreciat pels ciutadans. Sovint cal que es millori en aquesta línia, només surt al diari pel conflicte de Sixena i ho ha de fer per fer exposicions atractives, rebre un gran nombre de visitants… Ha de ser interessant, no només conflictiu.

Al setembre es va comprometre a una sèrie d’actuacions a Lleida. Entre les del Museu hi havia portar una sèrie de peces del MNAC. En quina fase està?

Es qüestió de dies o setmanes. També ens vam comprometre a comprar unes fantàstiques peces de ceràmica i ja s’han presentat; a declarar-lo Museu d’Interès Nacional i ho és; a augmentar el pressupost i ho hem fet. Per tant, tinc la impressió que ara al museu només fa falta que els seus responsables esmolin l’enginy i facin que brilli.

Com?

És funció del seu equip generar exposicions temporals interessants, atractives, de posar en valor la col·lecció que tenen, que és potent, i d’establir dinàmiques d’un museu que es vol permeable i atractiu pels seus ciutadans.

Ha estat el primer conseller a apostar obertament pel Museu Morera. Què l’ha fet decidir?

Aquesta idea de cohesió i d’equilibri territorial. Lleida és una ciutat molt important i una regió que ha donat una vasta tradició d’autors vinculats a l’art contemporani. Costava d’explicar que amb aquestes credencials no tinguessin un museu potent vinculat a l’art contemporani. La Paeria ho veu molt clar, la diputació de Lleida ho ha vist molt clar, per tant, nosaltres ens hi hem implicat.

La inversió d’un milió d’euros, vinculada a l’aprovació del pressupost, implica una gestió conjunta?

Aquesta és una idea molt important. Estem convençuts que Lleida pot donar una lliçó al conjunt del país perquè les tres institucions estem conjurades que hi hagi una sola persona jurídica que gestioni els grans museus i monuments de Lleida. La Seu Vella, el Museu Diocesà, el Morera, podríem parlar també de la Panera, han de tenir una sola persona jurídica amb la voluntat de gestionar conjuntament tot aquest patrimoni.

En seran capaços?

Espero. Tinc una gran opinió de l’alcalde de Lleida, del president de la Diputació i dels nostres equips, que els fa molta il·lusió enviar aquest missatge a Catalunya que de vegades sumar té un efecte multiplicador.

A voltes poden més els interessos polítics.

O personals, no tant polítics. Deixi’m reivindicar la política. De vegades hi ha personalismes d’aquell polític o d’aquell tècnic que no vol perdre la seva quota de responsabilitat, que li sap greu compartir-la.

Quins passos ha de seguir la Seu Vella per ser Patrimoni Mundial?

Està fent el que ha de fer, que és demostrar que tenen molta cura de la preservació i conservació. Crec que també enriquirà el projecte acreditar que hi ha una persona jurídica potent que se n’ocupa. És evident que es una candidatura difícil perquè Catalunya, Espanya i Itàlia són països que ja tenen molt patrimoni acreditat per la Unesco.

També va prometre una sèrie d’inversions que havien de començar amb la Porta dels Apòstols.

Està tot pressupostat i a punt de tirar endavant quan els tècnics ho requereixin. Hi ha consens que es podria fer el mapping però estan buscant finançament, tot i que això prefereixo que ho aneu preguntant a l’alcalde. Nosaltres ens vam comprometre a unes actuacions de rehabilitació i s’estan duent a terme.

La Mostra de Cinema Llatinoamericà és un dels esdeveniments que ha patit les retallades de la Generalitat en aquesta crisi. Tenen previst tornar a apostar-hi?

Efectivament. Tan bon punt s’aprovi el pressupost, de forma capil·lar, tot allò en què crèiem i ens havíem limitat per qüestions pressupostàries, tornarà a rebre suports. La Mostra és un projecte totalment avalat pel Govern.

Previsions per a les pintures rupestres del Cogul?

L’Agència de Patrimoni treballa amb l’ajuntament i la Diputació per completar la museïtzació i, especialment, estudiar de quina manera es poden millorar els accessos a l’espai, que és actualment el principal handicap. En relació a les pintures rupestres en general, entre les quals hem patit vandalisme, hem de garantir campanyes educatives i de divulgació que les posin en valor, que s’apreciï que és un patrimoni important de preservar.

Hem deixat per al final el conflicte de l’art. Hi ha contactes amb el govern aragonès?

No; en algun moment s’hauran de reprendre. Tots hem anat prenent consciència que és un conflicte lamentablement judicialitzat i la solució sobretot serà política perquè tothom té una mica de raó. És important que els polítics s’esforcin per trobar una solució de compromís que no agradi tothom del tot i no desagradi ningú del tot.

En què diria que té raó Catalunya i en què Aragó?

És legítim que tots dos reivindiquem un patrimoni que és nostre, compartit. Honora els aragonesos que se’n preocupin i les discussions són instrumentals, sobre si és teu o és meu o si la millor manera de compartir aquest patrimoni és des d’un gran museu nacional como el MNAC o des de l’església d’on és originari. Aquestes discussions, amb el temps, les hem de poder fer més serenament, buscant el millor per al conjunt de la ciutadania, garantint la protecció del patrimoni i sobretot la seva correcta divulgació.

Està amenaçat amb accions penals. Té por d’acabar inhabilitat o a la presó?

És molt desagradable, però sempre he dit que tothom ha d’entendre que al conseller de Cultura no se li pot demanar que violenti les lleis catalanes. Seré conseqüent amb aquest principi. Si això té alguna conseqüència penal serà molt lamentable, però aquí no tinc marge.

Què s’ha fet malament per arribar a aquests extrems?

Moltes coses. Durant massa temps s’ha abusat de la catalanofòbia i en alguns discursos polítics, atacar Catalunya tenia rèdits. En una espiral de confrontació, sovint el perjudicat és un tercer que ni s’ho pensava i aquí és l’art.

En les darreres converses que han transcendit, l’acord es va dinamitar des del seu Govern.

Efectivament. Va ser una cosa molt decebedora com a conseqüència de l’excitació i la febrada que es vivia. L’error o la ingenuïtat del departament de Cultura va ser que quan el malalt té febre, no el sacsegis gaire, deixa que torni a recuperar la tranquil·litat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.