L’esclat de la lògica

Edgar Allan Poe
Poesia completa (Traducció de Txema Martínez)
Quaderns Crema, 243 p.

______

LORENZO PLANA
Una traducció, magnífica, que ens faltava en català: l’obra poètica completa d’un poeta amb visió de l’enigma, impulsor malaltís de la modernitat

Acceptem l’unamunià “siente el pensamiento, piensa el sentimiento”. Però en el cas d’Edgar A. Poe hi ha una meravellosa parada d’estació en nom de l’Estètica. Si Lord Byron ha quedat per a la posteritat com el romàntic essencial, de qui ens reconforta la seva icona de rostre seré, per la seva banda Poe és l’ànima sofrent i lúcida (Byron ho proclamava: I want a hero) que va voler posar en relleu la fatalitat de l’existència mitjançant la seva radical visió poètica. Malgrat un seguit de decepcions amoroses, estar posseït per una personalitat de medul·la esquiva a causa de l’absència dels seus pares biològics, malgrat, en fi, l’addicció al joc, a les drogues i l’alcohol, tot en ell forma part d’un quadre que vist des de fora ens permet un recés. Fou un perdedor que va sofrir l’inimaginable; però era amo i senyor d’una gran cosmovisió. Gràcies a la seva obscuritat reglada, observem com darrere d’una reflexió màgicament profunda, tan sovint enfortida per la bellesa, hi sura la presència del vell Plató; però no des de les idees tan sols, sinó des del pes aclaparador d’uns poemes resolts a la perfecció. Hi ha, és clar, certa esquizofrènia en aquest procés o, si voleu, un joc permanent d’angles diversos. En la denominada “societat líquida” —una societat en què cada cop és més difícil trobar terra ferma sota els nostres peus—, tal vegada ens uneix, salutíferament, la carència essencial en la història de l’ésser humà. Aleshores la pietat, com un estel lluminós dins la foscor, es converteix en el nostre “únic Nord”. Amb tot això ja hi comptava el nostre poeta. Com ho palesa amb encert el precís i complet pròleg de Txema Martínez, autor de l’excel·lent traducció d’aquesta Poesia completa, Poe és el mestre universal, tant en poesia com en els seus relats fantàstics, d’una singularíssima “matemàtica de l’emoció”. Per a ell l’impossible és el mirall dels mecanismes de l’univers. No hi manca aquí ni mística ni experiència visionària. A través de la idealització de les sensacions, embolcallat de serenitat melancólica, Poe obre la porta a la plausibilitat racional. Però el seu peculiar ideari farà que tot esclati. Segons Julio Cortázar, estudiós i traductor al castellà dels contes del genial escriptor, negant el tronc de l’arbre, les branques agafen major vitalitat. Víctima de la seva pròpia impotència, aquesta li permet albirar les fronteres. Serà el lector qui haurà de jutjar fins a quin punt la força i la genialitat de Poe acaben per dominar-li cor i ment, emplaçant-lo a acceptar que la Llum també existeix. Com si poguéssim crear plàcidament la sortida del sol des de casa nostra, forçant la naturalesa de la veritable Llum. Una Llum que és alguna cosa més que la llum i que el misteri. Juan Ramón Jiménez va escriure: “…el uno al fin, dios ahora sólito en lo uno mío, / en el mundo que yo por ti y para ti he creado”. El dolor és un pont secret entre la bellesa i les idees. Aquesta bellesa, amarada de l’experiència del dolor, ens permet comprovar que l’Amor segueix viu. Per al poeta americà, tot ha de quadrar. Tot progrés lúcid passa per la grandesa de saber-nos vulnerables. Com en una partida d’escacs, Poe és un jugador que veu tota l’estratègia a través de miralls, no directament sobre el tauler. Hi ha en el nostre poeta “algú” que ho comprèn tot per no comprendre res. I, sobretot, pot sentir-ho, pot sublimar-ho des de la bellesa que treu el cap, dreçat, per damunt de les idees. Sempre hi haurà un esclat en Poe. I nosaltres, lectors, tenim el privilegi de sentir-lo de la mà d’uns versos lluminosos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.