Lleida is different

Txema Martínez
poeta

_________

La manera en què Lleida ha viscut, el 2016, la literatura no difereix gaire dels anys anteriors, consolidant una tendència que s’ha anat forjant els darrers dos lustres. La Lleida creadora de lletres, igual que la Lleida en tants altres àmbits, segueix sentint-se marginada de la centralitat de Barcelona (de Barcelona i, esclar, de les seves editorials, que són les que tenen la presència tant a les llibreries físiques com virtuals) i potser per aquest motiu, tan arrelat durant dècades, ha encunyat una identitat molt enfonsada en el localisme orgullós que funciona en molts aspectes: d’una banda, és una porta oberta a iniciatives interessants que alhora basteixen plataformes perquè els creadors de Lleida trobin una via d’escapament i edició i públic, mentre que, de l’altra, aixeca una frontera respecte de la resta de Catalunya que col·loca l’escriptor lleidatà en peu de desigualtat i al mateix temps el taca amb una etiqueta que irremissiblement l’acompanyarà sempre com a autor de segona divisió, o de tercera. Un autor de províncies. Oblidant sovint que per escriure només cal paper i boli, o el teclat d’un ordinador, en qualsevol indret del món. L’únic que uneix els escriptors catalans és la llengua catalana, que en el seu corresponent dialecte es parla també, segons sembla, a Lleida.

Així, trobem que per Sant Jordi del 2016 a Lleida teníem una llista esfereïdora de llibres considerats “locals”, fins a 450 títols, la qual cosa ens hauria de portar a alguna reflexió sobre la qualitat del que publiquem, sobretot per part de les editorials del Ponent català. Fenòmens ja llunyans com Lo nou diccionari lleidatà-català han donat pas a productes que defensen una provincianitat que fa bé a la província i mal a la literatura. Altres iniciatives privades busquen també la complicitat del lector lleidatà amb un plus de qualitat, com Amb X de sexe, de David Marín i Marta Alòs, o L’assassí que llegia Vidal Vidal, de Miquel Àngel Estradé, que havia guanyat els prestigiosos Octubre 2015. I encara d’altres aporten la seva joventut o la seva experiència i qualitat contrastada indiscutibles, com Oslo, d’Emília Rovira; La finestra de Vermeer i Jardí francès, de Pere Rovira; Pacte de silenci, de Llorenç Capdevila; Aquella porta giratòria, de Lluís Foix; Li deien pare, de Carles Porta; o Una estranya forma de vida i La nit contra tu, de Ferran Sáez. Firmes que prestigien la literatura que els acull i que mostren el camí a seguir.

Els llibres, a Lleida, es presenten al Cafè del Teatre o a la mítica última planta de la llibreria Caselles. També al Punt de Llibre. I darrerament s’han obert nous escenaris, que en una ciutat com la de Lleida calia, i molt. Mentrestant, editorials com Fonoll de Juneda i Salòria de la Seu breguen per entrar en el mercat habitual. La darrera ha publicat un dels volums de l’any, Estiu del 38, de Colm Tóibín –autor mundialment famós arran de la seva novel·la Brooklyn, la pel·lícula de la qual va ser nominada als Oscars– i traduït per la lleidatana Joana Pena, un senyal també que algunes coses estan canviant a Ponent.

Un altre dels fenòmens que van forjant-se a foc viu, i sembla que el boom ha arribat per quedar-se, és el de la novel·la negra, que ha donat peu, de moment, a unes interessants primeres jornades celebrades el 3 i 4 de juny del 2016, de nom El Segre de Negre, amb autors de Lleida que tenen força presència en mitjans i festivals, aprofitant l’onada, i que aporten una alenada d’aire fresc tant a les lletres de Lleida com a l’alimentació i refermament d’un públic concret, com per exemple David Marín, Rafa Melero, Emili Bayo, Montse Sanjuan, Ramona Solé o els esmentats Estradé i Capdevila. Fins i tot a l’octubre quatre escriptors (Bayo, Marín, Empar Fernández i Jordi de Manuel), rememorant el gòtic dels germans Shelley, Byron i Polidori, van tancar-se al castell de Torrebesses, sota l’empara de la nova editorial d’Alcoletge Apostroph i el I Festival de Terror de Catalunya, per parir en un cap de setmana quatre contes de por. Una iniciativa que denota, també, alguns aires nous en la literatura de Lleida, sobretot pel que fa a les ganes de remoure una mica l’statu quo.

Un statu quo, d’altra banda, que en paisatges com el lleidatà semblen de pedra, difícils de canviar o matisar. La Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida, també en l’àmbit de les lletres, miren de fer-ho, a contracorrent, sobretot lluitant contra algunes institucions que no volen o no poden fer prou, més enllà de les cites dels premis anuals, que fora de l’àmbit lleidatà han perdut els darrers ressols de prestigi de què gaudien no tan antigament, i reclamant allò que tots els sectors culturals de Lleida saben de sempre: la creació, urgent, d’un Consell Municipal de Cultura que coordini, agendi a l’uníson, impulsi, financi, posi les condicions òptimes i faci brillar la iniciativa, el talent i la gestió dels espais i els recursos comuns. L’Escola d’Escriptura de Lleida, de recent creació, impulsada per Núria Serrate i que en dos anys reflecteix a les clares que hi ha un públic a Lleida assedegat de lletres, és una altra de les noves realitats que s’incorporen a la lluita, a vegades cega i a vegades lluminosa, per la dignificació de la literatura de Lleida, que segueix sense assolir el reconeixement que alguns dels seus principals abanderats ja atresoren.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.