(Re)privatitzar la Cultura

Juan Cal Sánchez
periodista

_________

El moment fundacional de la cultura lleidatana contemporània va ser la celebració de les Jornades de la Seu Vella de l’any 79 i el pare va ser l’enyorat Jaume Magre, home culte, activista cultural, ànima calmada, que va posar tot l’accent de la seva acció política en el foment de l’educació cultural i en la promoció d’uns premis literaris destinats a un gènere tan minoritari com l’assaig. La intenció de Magre amb aquelles jornades (i ho sé perquè vàrem tenir l’oportunitat de comentar-ho més d’una vegada) era convertir la complicitat dels grups que havien fet cultura sota el franquisme en acció cultural viva en democràcia. Col·lectius com l’Esquella (teatre i cinema), el grup d’artistes que van donar vida a l’Escola de Belles Arts; el Conservatori (amb la Carme Grasa al capdavant), l’Ateneu Popular de Ponent, i altres entitats molt actives en la difusió cultural els anys 60 i 70, com l’Esbart Màrius Torres, l’Orfeó o el Sícoris, van ser els elements al voltant dels quals es va construir el relat cultural de la Lleida postcarrinclona.

Alguns esdeveniments com l’exposició commemorativa del 50è aniversari de La Caixa –comissariada per Josep Miquel Garcia–, el primer premi Vallverdú, la creació de l’Aula Municipal de Teatre, l’impuls del Centre de Titelles i les noves medalles Morera, concedides a artistes clarament representatius de la modernitat pictòrica de Lleida com Leandre Cristòfol, Víctor Pérez Pallarés, Antoni Abad, Coma Estadella, Àngel Jové o Rosa Siré, entre molts altres, venien a representar el triomf de la modernitat democràtica i la resistència antifranquista enfront d’un règim que havia desconfiat de l’art i la cultura al llarg dels quaranta anys, en què només tenia cabuda el Caliu Ilerdenc.

Magre va reconstruir, o millor dit, va impulsar la reconstrucció de la Lleida que va ser capaç de sobreviure a la persecució de la cultura catalana i simplement de la intel·ligència des d’aquells terribles dies del 38 en què va ser front de guerra i els seus intel·lectuals van marxar a l’exili, van ser assassinats o simplement van callar per sempre. La base d’aquella reconstrucció va ser la creació dels centres de formació cultural, l’impuls dels premis als creadors, la recuperació del poc que encara quedava del patrimoni arquitectònic i del discurs combatiu de personatges cabdals de la cultura lleidatana contemporània com Josep Vallverdú o Guillem Viladot o de joves pensadors com Miquel Pueyo. En paral·lel, la iniciativa privada posava en marxa processos de recuperació de la cultura popular com l’Ateneu Popular de Ponent i el Grup de Recerca de Cultura Popular, dels quals han partit projectes culturals tan exitosos com els Castellers de Lleida o els Moros i Cristians; sense oblidar l’impuls d’autoestima que va significar el “Coneixes la teva ciutat?” desenvolupat durant molts anys per l’Ateneu.

D’aquella empenta inicial de Magre, i d’algun mèrit puntual dels seus successors, ha viscut la ciutat de Lleida al llarg d’aquests gairebé 40 anys. Algunes d’aquelles idees encara són vigents i altres han desaparegut com per art d’encantament, però el fet més remarcable és que tota, o gairebé tota, la producció cultural rellevant de la ciutat ha passat a mans públiques. Amb mínimes excepcions, tota la cultura de Lleida es cuina a la regidoria de Cultura de la Paeria; èxits i fracassos surten de les mateixes quatre parets de l’antic IMAC. La iniciativa privada ha estat reduïda a la mínima expressió, excepte en aquells àmbits –com l’editorial– on l’ajuntament s’ha abstingut d’intervenir. La producció literària continua excel·lint a la ciutat; artistes importants han de sobreviure fora vila perquè han desaparegut aquells espais on la iniciativa privada apostava per creadors interessants i rigorosos com el Joaquim Ureña (l’únic que gaudeix d’un veritable èxit “comercial”), l’Antoni Abad o el Jordi Jové, per parlar de representants de generacions diferents però vinculats pel talent, el rigor i la innovació. L’Escola de Belles Arts, potser massa capficada per la tasca docent, pels cursos reglats i pel seu paper de centre educatiu homologat, ha perdut frescor i capacitat d’incidència en la vida de la ciutat. Amb la Universitat passa una cosa semblant: el que hauria de ser el principal centre de producció de coneixement viu tancat en la seva realitat i es troben a faltar accions com aquell congrés d’història moderna que va comptar amb la presència de Pierre Vilar i dels principals especialistes espanyols en la matèria.

Arriba el moment de repensar la cultura de Lleida i, sobretot, de reprivatitzar-la; de tornar-li a les persones i a les institucions privades la capacitat de construir un nou discurs cultural en què les administracions públiques, i sobretot l’Ajuntament, tinguin un paper subsidiari de foment i impuls d’allò que surt de la gent. I el primer pas d’aquesta nova etapa hauria de ser la convocatòria d’una nova Trobada –a la Seu Vella o allà on vulguin– per tal de posar en comú les iniciatives que bullen a l’ànima de les persones i les associacions culturals de la ciutat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.