El futur de l’audiovisual català

Santi Lapeira

President del Col·legi de Directors i Directores de Cinema de Catalunya | Director del Centre Experimental de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals de Catalunya, amb seu a Lleida.

___________________

El sector audiovisual en conjunt, en els darrers anys, ha sofert canvis estructurals i de consum. Han aflorat nous models de producció i de negoci que l’han fet més gran i més divers, però també amb una forta concentració de la seva cadena de valor. Internet ha estat el gran catalitzador d’aquest canvi, que ha vist com la transformació de la indústria del cinema i el desplegament de la televisió de pagament apuntaven cap a nous models de difusió dels continguts i cap a una nova relació amb el públic, en el marc d’un mercat global i altament competitiu on conviuen els continguts produïts per professionals i pels internautes. La televisió es consumeix ara, en directe i en diferit, a la carta, utilitzant diferents plataformes i especialment a través de les ofertes de televisió de pagament, un servei que ha experimentat un fort creixement de subscriptors a totes les llars d’Europa.

Les sales de cinema han canviat el seu paper i són ara prescriptores dels continguts més populars o de les obres autorals de referència, però les xarxes comercials de cinemes ja no són úniques en el paper d’exhibidors. S’hi han afegit, a més d’Internet, entre d’altres, els festivals de cinema –un veritable nou circuit–, els quals, des dels més generalistes fins als que contemplen una especialització temàtica, cultiven i generen nous públics. Els formats cinematogràfics i les apostes creatives en aquest camp es traslladen, en part, a la televisió, mentre la diversitat lluita per fer-se un forat en l’oferta globalitzada a totes les pantalles possibles. Ha estat també a Internet on han sorgit fenòmens democratitzadors dels continguts i de la creació, en alguns casos, pertorbadors per als interessos de la indústria i dels creadors, com la pirateria, i en d’altres, en forma d’un gran espai per a la difusió gratuïta i la promoció dels continguts comercials.

Si el segle xx va ser el segle del cinema,
els nostres temps corresponen a l’era
de l’audiovisual global

Si el segle xx va ser el segle del cinema, els nostres temps corresponen a l’era de l’audiovisual global, en què els continguts transmèdia, el protagonisme creixent del vídeo en els serveis de telefonia, la realitat virtual i les aplicacions de la imatge en moviment, en diferents sectors de la indústria, l’ensenyament i la recerca, ens porten a una nova etapa evolutiva del sector. Els reptes i les oportunitats ja són damunt de la taula, on estudis, anàlisis, estadístiques diverses i treballs de recerca, sorgits d’iniciatives acadèmiques, governamentals o sectorials, són papers que corren el perill de ser superats per la realitat immediata. Ens trobem en un període de canvis profunds i d’alta velocitat. És per això que cal actuar i fer-ho amb una bona combinació d’intuïció, gestió de les dades i treball col·lectiu i pluridisciplinari. L’hegemonia dels mercats culturals, i també els estrictament econòmics, es jugarà en els anys venidors, i explicar-se al món utilitzant l’audiovisual, amb la creació de continguts i amb la capacitat de generar plataformes i d’integrar-se a les ja existents, serà vital per existir en el mapa cultural global. Els agents econòmics i financers treballen a la recerca de la preeminència cultural, ja que això genera encara més negoci. La batalla de l’audiovisual en termes de supremacia i control dels continguts, i especialment de les xarxes de distribució, es lliurarà a Internet i a les oficines de la City londinenca, de Wall Street i de Pequín, utilitzant els lobbies –els governamentals i els de les grans corporacions. A tall d’exemple, cal recordar la «reunió privada» del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, que va rebre, ara fa quatre anys, durant una hora, Christopher Dodd, president de l’Associació Cinematogràfica dels Estats Units (MPAA), que representa els interessos dels productors i distribuïdors de Hollywood i que actua com un lobby arreu del món per protegir el seu model industrial.
A Catalunya, els reptes no són pas tan diferents dels que han d’afrontar la resta dels països del nostre entorn. Tot i que alguns, com és el cas de França o Dinamarca, per posar com a exemples dos països de dimensions ben diferents, ens trauen avantatge. A casa nostra, necessitem un sistema estable de finançament del sector que permeti l’existència d’una indústria audiovisual que, a voltes, és més forta del que sembla –el sector dels videojocs o el de la publicitat en serien bons exemples–, i que sigui capaç de donar resposta a l’enorme talent creatiu que ha tingut un dels períodes de formació més brillants de la història i que ara necessita mostrar-se i, sobretot, treballar. Un sistema financer amb capacitat de sumar les inversions privades d’emprenedors i empresaris consolidats, amb les mesures públiques de foment, els incentius fiscals i la necessària obertura a nous mercats per caminar cap a la internacionalització.
El nostre ecosistema audiovisual no pot perdre aquesta possibilitat estratègica d’existir, perquè l’audiovisual genera riquesa i coneixement. En aquesta etapa, hem de cometre el mínim d’errors possible. No podem, per exemple, deixar que l’animació i les seves derivades industrials i creatives es malmetin. La producció d’animació, a Catalunya, va tenir un moment dolç i expansiu, però van mancar recursos i els suports necessaris per consolidar una activitat emergent. La necessitat de normalitzar l’ús de la nostra llengua en el cinema –en el de producció pròpia substancialment– hauria de marcar un dels objectius d’èxit del futur de l’audiovisual català.

La televisió pública. Educar, informar, entretenir

«Educar, informar, entretenir» resumia la missió que encomanava el programa marc del Govern a la BBC, la televisió pública britànica, el gran impulsor de la indústria televisiva i de suport a la cinematografia d’aquell país. Al nostre, el paper de motor de la indústria audiovisual de Televisió de Catalunya ha estat decisiu, i encara ara és determinant, per a la supervivència d’una part del sector. Necessitem eliminar aquesta supeditació única de la nostra indústria audiovisual respecte de la televisió pública i, alhora, abordar la reforma estructural d’aquesta perquè es pugui adaptar als nous temps. Probablement caldrà, per assolir aquest objectiu, un període de transició que permeti sumar experiència amb un nou model capaç d’actuar amb independència i sotmetre’s al mateix temps a un rendiment de comptes, a la supervisió pública d’un organisme regulador com el que es preveu –per primera vegada a la història– que controli la BBC britànica: l’Ofcom, que establirà requeriments i procediments en relació amb el compliment de la missió i les finalitats públiques. Serà clau també el debat del finançament de la ràdio i la televisió públiques a Catalunya, un debat que haurà d’abordar, més d’hora que tard, les diferents opcions sobre les fonts dels seus ingressos: cànon –o sigui, una taxa de dret d’ús de l’equip de recepció–, fons públic via pressupostos i ingressos per publicitat, patrocini i comercialització dels continguts. La televisió serà, com fins ara, una peça imprescindible de les accions del conjunt del sector, però no l’única. La formació dels nous públics, l’estudi de les audiències i les dades que generen són nous aspectes que tindran una rellevància substancial, juntament amb la vinculació de la formació audiovisual en l’ensenyament reglat, les mesures per garantir la pluralitat de l’oferta en el nostre espai comunicacional, la televisió de proximitat i les accions de responsabilitat social que l’audiovisual té, i que no podem defugir. Tots són objectius que signifiquen un enorme treball col·lectiu que ha de trobar les portes –i la mentalitat– de les administracions ben obertes.

Lleida, terra de cinema

Lleida és una ciutat de referència en el calendari dels festivals i les mostres de cinema i audiovisuals de l’Estat espanyol. La Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, que celebra enguany la vint-i-tresena edició; l’Animac, el festival de cinema d’animació més important que s’organitza a Espanya, i el certamen SomCinema, dedicat al cinema i l’audiovisual produïts a Catalunya, compleixen el paper d’acostar al públic de la ciutat la creació i, alhora, d’esdevenir plataformes professionals per generar nous projectes. Ara, a Lleida li toca generar també continguts i participar activament en el sector. El Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida, el Plan Avanza, la Universitat de Lleida i l’Ajuntament van impulsar el Magical Media, un centre de serveis multimèdia per potenciar la indústria audiovisual, la formació i la recerca. La descentralització del gran centre de producció a Catalunya, que fins ara ha estat radicat en exclusiva a Barcelona, és possible i necessària en aquest context. El posicionament territorial de Lleida, que pot actuar com a cap de pont d’aliances interregionals amb França i Espanya; la seva referència com a capital universitària; la varietat de les localitzacions per a tot tipus de rodatges, i molt especialment la qualitat de les infraestructures d’un centre de producció d’alt nivell que hi ha a la ciutat –al Parc de Gardeny– fan possible l’objectiu de vertebrar un espai que consolidi un segon centre de producció audiovisual a Catalunya, amb seu a Lleida, convertint aquestes instal·lacions en un veritable centre transversal pel que fa al coneixement –universitat, empresa, sector– amb capacitat de generar projectes, produccions i llocs de treball. En els darrers mesos, la ubicació del Centre Experimental de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals de Catalunya i el desplegament de l’oficina municipal de promoció de rodatges, la Lleida Film Comission, han de servir per a la projecció del territori amb el propòsit de crear una marca audiovisual que situï Lleida en el mapa de les regions audiovisuals europees.

El futur

Se’ns gira feina, si volem fer els deures. Disposem d’una televisió pública amb un gran nivell professional, valorada internacionalment, i un sector que reuneix talent i emprenedoria. Tenim, també, un cinema amb una mala salut de ferro que genera talent i combina trajectòries autorals amb d’altres que arriben al gran públic. I atresorem un alt nivell de formació dels joves en l’àmbit audiovisual que no podem desaprofitar per a les noves demandes de llocs de treball que generarà el sector. Necessitem ara tenir capacitat sobre el nostre espai radioelèctric i dotar-nos de les estructures de gestió adequades als nous temps. La combinació dels interessos d’espectadors, anunciants, creadors, agregadors de continguts i indústria –i, molt especialment, l’agilitat amb què actuem– determinarà l’èxit. Potser haurem de contradir, en aquest període, aquella frase que feia servir Bigas Luna quan ens trobàvem a l’antiga seu dels directors de cinema del carrer Mestre Nicolau, a Barcelona: «És tan bona idea que és millor no fer-la». Ens cal passar a l’acció, i ell, tan iconoclasta com a modernitzador de les tradicions, tan somiador mediterrani com era, però alhora amb el cap a la terra ferma de la realitat, estic ben convençut que no deixaria passar aquesta enorme possibilitat de construir el futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.