Quan ja no ens representen

NÚRIA CAMPABADAL
Muntadora i realitzadora audiovisual

_________________

Després d’anys confinat a les graelles televisives amb formats fonamentalment periodístics, el cinema documental ha experimentat un ressorgiment en les dues darreres dècades. Avui dia, ja no és estrany veure’n al cinema; existeix un circuit de festivals, màsters i estudis sobre el tema, així com hi ha cineastes que el consideren un bon format per desenvolupar la seva obra amb el mateix prestigi i la mateixa riquesa formal que la ficció. Diversos factors hi han contribuït: l’abaratiment de costos que ha suposat la revolució digital, l’èxit d’algunes obres i/o autors, l’aparició d’ajudes europees, etc. Malauradament, tot això no va sempre acompanyat dels recursos necessaris per assegurar-ne la sostenibilitat: hi ha manca de finançament –tant públic com privat– i les finestres de distribució segueixen sent minoritàries. I encara més en un context de crisi com el que vivim. I és precisament a la crisi on anem a parar. El cinema documental té una relació directa amb la realitat, sigui present o històrica, ja que és la matèria amb la qual es construeix. I fins i tot pot arribar-hi a incidir. Un documental pot apropar-nos a realitats desconegudes, recuperar la memòria històrica, desvelar injustícies i, en el cas que aconsegueixi ressò, encetar debats públics. A l’Estat espanyol, immers en una crisi des de fa gairebé deu anys sense que realment s’albirin horitzons de sortida, també hi ha hagut un ressorgiment del documental amb més voluntat política. El gènere ha crescut a redós d’una societat que s’ha polititzat, sobretot a partir del 15-M, i és en aquest context social que el cinema documental s’ha desenvolupat més intensament.
Vol dir això que abans no hi havia documental polític? Després del que va representar la Transició, durant la qual es va viure una eclosió d’obres, cineastes i experiències, ha sigut bastant escàs. Amb l’excepció d’alguns franctiradors i obres concrets, és clar. A l’Espanya del «todo va bien» i la cultura de la Transició, hi havia poc marge per qüestionar-se què estava passant, i les veus dissidents eren poques i marginals. Això no només passava en el cinema documental (on en general parlar de política, sobretot propera i actual, estava gairebé mal vist) si no en tots els àmbits.. Aquest fet ha contribuït a una democràcia feble i amb moltes deficiències, moltes de les quals seguim arrossegant.

No és fins al 15-M que aquest relat es trenca i una nova generació surt al carrer per reivindicar més i millor democràcia. I amb ells porten càmeres. A cada plaça es creen centres de mitjans, s’obren canals de YouTube i streaming i, durant un parell de mesos, la realitat de les places, obviada en gran manera pels mitjans majoritaris, és narrada i retransmesa des de dins, seguint la tradició del videoactivisme encetada pel moviment antiglobalització. Poc temps després, comencen a aparèixer diversos documentals que tenen els indignats com a protagonistes, però també la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, les lluites per la sanitat i l’educació públiques, la lluita dels miners o experiències de democràcia directa d’àmbit local. Totes són el subjecte de diverses pel·lícules que van apareixent en els anys posteriors. Algunes d’aquestes obres són realitzades des de dins per part dels mateixos activistes, i d’aquí també sorgeixen aliances i la llavor d’obres futures: els creadors de Ciutat morta es coneixen a la comissió audiovisual de plaça Catalunya; el director i la guionista d’Alcaldessa, el documental que segueix la campanya d’ Ada Colau i Barcelona en Comú, es coneixen formant part del Comando Vídeo de la PAH –per esmentar dos exemples que conec de prop–, etc. Parlar de política –en el sentit ampli del terme– torna a estar de moda. Fins i tot a la televisió, tan impermeable a la penetració de segons quins discursos fora del marc institucional, ha trobat escletxes en prime time. No succeeix el mateix amb els documentals, que segueixen sent relegats a horaris o canals minoritaris, amb moltes dificultats per accedir-hi i encara més per finançar-se. Però el fet és que se segueixen produint i –el que és més important– visionant i comentant, contribuint a aquesta conversa que mantenim totes juntes des de ja fa uns anys: on recau el poder i com actua?, quines són les errades del sistema?, quines eines tenim a l’abast per canviar-ho?, quins altres mons possibles podem imaginar?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.