El realisme màgic d’Ángel Crespo

Ángel Crespo
La voluntad de perdurar (Poemas 1949-1964)
Ed. de Jordi Doce
Fundación Ortega Muñoz / «Voces sin Tiempo», 114 p.

_____________

JAUME PONT
Una antologia essencial i necessària de la poesia d’Ángel Crespo
D’essencial i necessària hem de qualificar la més recent mostra antològica de la poesia d’Ángel Crespo (Ciudad Real, 1926–Barcelona, 1995), La voluntad de perdurar, deguda al treball del poeta, traductor i crític Jordi Doce, autor, d’altra banda, d’un pròleg exemplar.

Sempre he pensat que l’obra poètica de Crespo no ha estat valorada com mereix. I paga la pena dir-ho alt i ben fort: en la seva obra poètica trobem alguns dels títols més importants de la que s’ha anomenat generació dels 50, sobretot a partir d’un llibre com Docena florentina (1965). Però ja se sap: nihil novum sub sole. En un país acostumat als llenguatges únics, la polivalència creadora de Crespo –poeta, crític literari i d’art, autor d’una obra diarística considerable, fundador de revistes de poesia com El Pájaro de Paja (1950-1956), Deucalión (1951-1953) i Poesía de España (1960-1963), impulsor de la Revista de Cultura Brasileña i la Revista de Arte, a més de traductor inoblidable de Petrarca, Pessoa i de la monumental Divina comèdia del Dant– ha fet de mal pair. I encara més tractant-se d’un creador allunyat durant molts anys dels cenacles públics a causa del seu exili, i pel fet de mostrar-se sempre especialment crític amb la noció de realisme «excloent» que va acabar imposant-se en la literatura de les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle xx. I no és que Crespo no participés dels plantejaments del realisme social hegemònic aleshores –el seu nom no falta ni a Un cuarto de siglo de poesía española (1960), de Josep M. Castellet, ni a la nòmina de l’Antología de poesía social (1965) de Leopoldo de Luis–, però, cal reconèixer-ho, en el seu cas la participació en la singladura del realisme social fou sempre una qüestió més política que de compromís estètic.

Deixant a banda la primera etapa de l’obra poètica crespiana (1942-1949), influïda per un moviment d’avantguarda com el postisme (1945), la tria de Jordi Doce no amaga en cap moment els seus interessos: mostrar la singularitat expressiva del realisme de Crespo en el període que va d’Una lengua emerge (1950) a No sé cómo decirlo (1964). Una singularitat marcada expressivament i temàtica pel que ell mateix va definir, recollint l’accepció del 1925 del crític d’art Franz Roh, com a realisme màgic o, dit en unes altres paraules, per l’aprofundiment personal, des del realisme, de les claus sagrades, mitològiques i simbòliques de l’espai rural manxec, amb el misteri al centre. Com he dit en un altre lloc, en aquesta poesia, la naturalesa, els éssers i els objectes de l’entorn retornen a la latència primordial. Tot respira, doncs, al so d’un paganisme que beu de les fonts animistes i del panteisme universal, en una tessitura propera, que no igual, a experiències poètiques com les de Claudio Rodríguez a Don de la ebriedad (1953).

Des d’aquest tombant que tan bé exemplifica La voluntad de perdurar, cobren un especial relleu les paraules d’Ángel Crespo en el recull d’assaigs Por los siglos (2001). En aquestes trobarem la clau mestra del seu ideari expressiu. Pagaria la pena que, a manera de divisa, ni lectors ni escriptors no les oblidessin mai: «No se trata, pues, de oponer el simbolismo al realismo, puesto que todos los símbolos se fundamentan inevitablemente en lo real, sino de entender el realismo como una revisión y recreación constantes de la herencia realista, de la misma manera que se debe revisar el acervo de los símbolos tradicionales para adecuarlos realistamente a nuestras actuales circunstancias y aspiraciones».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.