Un viatge epifànic cap a l’interior de l’ànima

Eduard Roure
La nit de les oques
Edicions Viena, 137 pàg.

________________

MARISA TORRES BADIA

Una novel.la entre el nihilisme i el poder redemptor de l’amor
Heus aquí una història feta amb retalls de vivències i escrita amb una prosa precisa i alhora suggerent. El seu autor: el lleidatà Eduard Roure (1973), professor i articulista en diferents diaris i revistes, entre ells el diari Segre, amb un bagatge narratiu curt però intens —Les altes balconades, Lligall trobat a La Cabana, L’última badia— que li ha valgut el reconeixement del premi de narrativa Les Talúries (1999), el Narrativa Lleida al millor projecte de novel.la (2006) i, recentment, els premis Ciutat de Badalona i Països Catalans Solstici d’Estiu (2016) per La nit de les oques. Una bona carta de presentació per a endinsar-nos en una novel.la plena de subtilesa i ironia on, a l’empar d’un conflicte sentimental de caire neoromàntic, descobrim els laberints de l’ànima d’un jove d’esperit nihilista que en ens duu a evocar, en algun moment i salvant les distàncies, el Werther de Goethe.

Talment el protagonista d’un viatge iniciàtic, el protagonista de la història de La nit de les oques és fill del dolor, de camins tortuosos i experiències aferrades al record. El seu permanent estat de desànim, ancorat a una existència vagarosa i sense rumb, només troba aixopluc en el viatge com a quadern de bitàcola del desig: “Vaig entendre que em valia un viatge. Ho vaig entendre d’una manera definitiva i inexplicable. Anar a buscar un particular i encara no precisat velló d’or, com Jasó per tornar la prosperitat a Iolcos i salvar la pròpia vida”. Així doncs, Roure dibuixa un ésser bategant de nihilisme que només troba resposta en el pòsit germinal de la naturalesa i en el retrobament del jo en la solitud i en l’amor; un protagonista, a la ratlla dels quaranta, que des de la comprensió de la seva petitesa còsmica “té un posicionament nihilista —llegim— perquè al final no som res més que un conjunt d’àtoms que entrexoquen constantment sense que hi hagi res més”. Tot això dins el marc d’una novel.la que participa de l’empremta natal de l’autor —el recorregut de l’espai-temps i les localitzacions de la novel.la (el turó de la Seu Vella, el carrer Major, les passejades vora del riu…) són, sense cap mena de dubte, un plus narratiu i emocional per al lector proper a la ciutat de Lleida— i participa alhora d’un vessant universal arrelat a les coordenades culturals de les generacions dels anys 70-90, amb els referents musicals de Van Morrison U2, REM, El último de la fila o Rosendo en un lloc preferent.

No li manca a La nit de les oques la voluntat interpretativa de tota una época. En ella desfilen alguns dels trets definitoris de la generació de Roure: el desencís juvenil, l’experiència fecunda dels anys, el sotrac de les emocions i de l’amor, el reconeixement d’un món demoníac o il.lusori, les tenebres amenaçants de la depressió, i la presència, en fi, del tret més particular en la vivència de l’universal. Des d’una mirada que va de la pròpia visió al moll de la vida, la proposta narrativa d’Eduard Roure resulta conmovedora. Tot un procés narratiu que vol ser alhora un quadern de notes íntim, elegíac —“un quadern per a ningú”, com diu l’autor rememorant un poema de Vicent Andrés Estellés—, sobre el poder redemptor de l’amor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.