Corona de margarides

L’Estela portava una d’aquelles faldilles que s’havien posat de moda en els darrers temps. De tul i llarga fins a sota del genoll, sense amagar uns turmells fins i blancs, traslluïa la seva esveltesa. Al cap, duia la corona de margarides que jo li havia fet uns dies enrere. Començaven a marcir-se i, tanmateix, li quedaven tan bé, les margarides! Semblaven uns segons flocs dels seus cabells. La brusa li voleiava, sortint de forma rebel de la cintura, i el blanc de la seda es confonia amb el blanc dels núvols, que prenien protagonisme en el cel. L’Estela semblava ben bé una de sola amb el cel i les margarides. Oh, que maca és l’Estela! Maca com n’hi ha poques: maca de la manera més simple, natural, impossible i màgica. Portava els cabells rinxolats a mig coll, deixant que aquest semblés de cigne, i els rulls se li entortolligaven. Els ulls no se li acabaven mai dins del pavelló format per les seves pestanyes, negres com la nit i llargues com les ombres. El nas, de tan fi que era, pareixia desdibuixar-se de perfil… Els seus llavis, molsuts, donaven ganes de ser besats ni tan sols fos per veure si tenien el gust que prometien. L’Estela era un àngel sense ales, una reina sense corona, una deessa sense temple…
Es va asseure al mig del camp, als meus peus, i deixà anar un sospir de papallona. D’una revolada, es tragué la corona de margarides i començà a acaronar els pètals, amb delicadesa, amb basarda que, amb el mínim contacte, s’hi desprenguessin. Les margarides havien estat enrotllades al voltant d’un filferro amb prou feines visible. Les havia tretes del jardí de casa, on la mare sempre hi tenia rams de decoració. S’enfadava moltíssim quan jo n’hi arrancava alguna, però, en veure-les, de seguida vaig pensar en l’Estela i no me’n vaig poder estar de fer-li la corona. M’agradava escollir les flors en funció de la destinatària. Els meus amics, sovint, em demanaven que fes per a les seves xicotes alguna corona, ja que a totes les noies els agradaven molt. Segons el caràcter, triava el color i la forma més adients. Per exemple, me’n recordo que a la Fiona li vaig fer una de clavellets vermells i petitons, perquè en Julià sempre em deia que era una noia molt apassionada. En canvi, a la Carlota, una de lliris, perquè sempre sentia dir en Gerard que era tan innocent que semblava un colomí. I a l’Estela… a l’Estela li vaig fer una corona de margarides, perquè semblava delicada i fràgil, mes era sorprenent la seva fortalesa. Me l’estimava tant, l’Estela! Li hauria fet una corona diària si ella hagués volgut!
–Menja’t els pètals! –li vaig dir, tot de broma.
Però, amb l’Estela, bromes no se’n fan. N’arrancà un, amb el dit índex i, amb mirada desafiant i rialla sorneguera, se’l posà a la punta de la llengua. Sense dubtes, sense paraules, sense res: sols era la seva mirada contra la meva, en un ball de compàs desafinat.
–Què, t’agraden els pètals? A què tenen gust? –vaig continuar la juguesca.
–Sàpigues que tenen més bon gust que alguns petons –digué ella, tota convençuda, després d’empassar-se el segon.
I un altre, i un altre, i un altre…, fins que, a la corona, no en quedaren. Ara aquell filferro vell era nu.
–Que te n’han fet molts, de petons? –li vaig preguntar.
Ella, amb gest innocent i teatral, es posà una mà a la barbeta i féu veure que els comptava.
–Un, dos, tres, quatre…
–I tots han estat meus?
–No!
–Ja no et tornaré a fer petons. Faran gust de margarida.
–Vinga, va! No t’enfadis! –i, amb els seus dits, em començà a fer pessigolles per l’esquena, pel braç, pel coll…
No vaig poder aguantar els xiscles i vaig rodolar pel prat, aixafant l’herba humida de terra, percebent que els núvols seguien el meu camí.
–No m’agraden els petons amb gust de margarida! –i les rialles ho omplien tot, com l’aigua que vessa d’una ampolla plena.
Tot s’aturà durant uns instats i ella em xiuxiuejà:
–I no creus, beneit, que les margarides són dolces?
–Ho sento molt, senyora –sentencià el metge, amb els ulls baixos i el gest abatut–. Les coses no han anat com nosaltres prevèiem…
L’Estela va notar com les llàgrimes començaven a lliscar pel seu rostre ja marcit pel pas del temps. I, de sobte, se sentí més vella que mai, més cansada i més trista que mai.
–No ha pogut superar el coma –sentí encara que li deien mentre el silenci de la consulta s’esquinçava amb les passes atrafegades de les infermeres que portaven els medicaments.
L’Estela, però, ja es trobava molt lluny. El dolor l’havia transportada a un prat assolellat; a un dia on duia una corona de margarides mentre un noi, enamorat, l’esperava i rodolava, i ella es menjava els pètals de les flors blanques…
–Vostè creu que les margarides són dolces? O amargues? Jo sé que són dolces, com els caramels… A ell li agradaven els petons amb gust de margarida, els petons llargs, i, per això, jo menjava margarides. Ell em feia petons i corones, i corones i petons…

__________________________________

Etna Miró
alumna de l’escola d’escriptura
Vaig néixer un dia de pluja del mes d’abril a Barcelona i potser per això m’inspira l’aigua. Des de petita sempre m’ha agradat escriure, saber tantes coses com pugui i l’art, en general. M’invento històries i persones que, en el fons, no es poden lliurar de portar un bocí de mi mateixa. Crec que els que ho porten a la sang, en el fons, mai paren de buscar la inspiració. Llegeixo, llegeixo i segueixo llegint. El meu somni és aconseguir ser una vertadera escriptora, d’aquelles dones intel·lectuals que porten ulleres grosses i acaricien un gatet mentre escriuen a mà en una llibreta de tapes de pelfa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.