Els grans reptes de l’edició en català

Joana Soto
Editorial Pagès

_______

La llibreria Catalonia de Barcelona era una supervivent. Havia derrotat Goliat en diverses ocasions i no va ser fins el 2013 que es va veure obligada a tancar les portes. La causa? Una devastadora crisi econòmica va ofegar definitivament l’històric establiment, que havia superat, fins i tot, una guerra civil, un incendi i un conflicte immobiliari. La imatge és poderosa, però encara ho resulta més si tenim en compte que al seu lloc s’hi va construir un McDonald’s. De vendre llibres a expedir fast food. D’aliment de l’ànima a… bé, deixem-ho en aliment.
El cas de la llibreria Catalonia no és anecdòtic i ens pot servir per analitzar les tendències d’un sector, el de la indústria editorial, que ha sortit força malparat de la crisi econòmica. Al món del llibre, la recessió va arribar tard, però la trompada va ser aclaparadora. L’any 2014, el president del Gremi d’Editors de Catalunya, Daniel Fernández, parlava d’una caiguda acumulada del 40% en tan sols 5 anys. Aquesta xifra és demolidora: entre el 2009 i el 2014, la crisi hauria devorat gairebé la meitat dels ingressos del sector del llibre.
Tanmateix, sembla que qui dia passa any empeny. Les últimes dades ofereixen, sobre el paper, un panorama esperançador i ja hi ha qui afirma que la caiguda lliure ha quedat enrere. Les xifres del 2015 apuntaven una certa recuperació del sector i, fins i tot, l’exercici 2016 es va tancar amb un creixement moderat i les vendes de llibres en català van augmentar un 3,2%. Malgrat aquestes dades, la immensa majoria del sector editorial no ha notat el canvi. Per què?
Doncs perquè al món de l’edició li passa el mateix que li ha passat a la societat: la recessió ha aprimat la classe mitjana, ha engreixat els peixos grossos i ha multiplicat l’aparició d’un bon grapat d’editorials i llibreries petites, amb una o dues persones al capdavant. Segons les dades de la Confederació Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters (CEGAL), dels 100 títols més venuts al gener del 2017, 26 pertanyien al Grup Planeta i 27 a Random House. La tímida recuperació està força mal repartida i la gaudeixen els grans grups editorials, amos i senyors del sector del llibre, mentre que la indústria de talla petita i mitjana continua abocada als nervis de final de mes.
Arran de la crisi, el panorama al món del llibre ha canviat de la nit al dia. El fenomen de la concentració editorial no és nou i ja va començar a l’Estat espanyol als anys vuitanta. L’altra cara de la moneda són les editorials independents que es resisteixen a l’absorció i que estan fent una feina valenta per dinamitzar el món del llibre.
La realitat lleidatana no dista gaire del que passa a la resta del país. Si bé els grans grups es concentren a Barcelona, la demarcació compta amb un bon nombre d’editorials de mida i origen divers. Algunes estan força consolidades, com Pagès Editors, que podria ser considerada l’empresa més gran del sector a Lleida, amb 27 anys a les espatlles i més de 2.800 títols publicats. L’acompanyen Garsineu Edicions (Tremp); Fonoll (Juneda), Edicions Salòria (Seu d’Urgell), De París Edicions (Alcarràs) i Edicions El Jonc (Lleida). La multiplicació d’editorials aparegudes arran de la crisi també és un fenomen local i, durant els últims anys, el territori ha vist néixer iniciatives com Apostroph (Alcoletge), Stèvia Editors (Balaguer) i Editorial Boira (Lleida). També cal mencionar les dues editorials institucionals i públiques: Publicacions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i el Servei de Publicacions de la UdL.
El mapa de l’edició, doncs, és força complex a casa nostra i afronta diversos reptes. Des del meu punt de vista, les problemàtiques són diverses i cal abordar-les des de tres eixos fonamentals.

Potenciar pluralitat editorial i la literatura de proximitat
Els últims anys han proliferat un seguit d’empreses i/o cooperatives, que han capgirat el panorama editorial català. En part, el seu naixement és la conseqüència directa de la crisi, que ha generat una forta precarització del sector i la multiplicació de fenòmens editorials de talla reduïda. Són iniciatives petites, que capil·laritzen el territori català i editen en la seva llengua. La importància d’aquestes i de les que han sobreviscut a l’absorció dels grans grups és de vital importància. Una de les seves característiques principals és que, al no estar vinculades als grans grups, poden arriscar en la tria i, per tant, enriqueixen el panorama literari català. Són editorials que acostumen a fer uns tiratges curts i, per tant, poden obrir les portes a aquells autors i autores que altres empreses del sector han deixat de mirar a l’estar subjectes a una gran previsió de vendes.
I és que ara que parlem de sobiranies, resulta interessant reconèixer la cultura com una pràctica d’emancipació col·lectiva més, perquè ella no es mou en un terreny neutre i el que genera no són –o no només– productes de consum, sinó també eines per a la reflexió. Resulta necessari, doncs, que el sector editorial potenciï marcs de pensament divers que distin del raonament hegemònic i que visualitzin també les veus crítiques i allunyades de la centralitat ideològica i territorial, tant en l’àmbit de l’assaig com de la ficció. La cultura permet explicar-nos i, per tant, és important que el relat no sigui segrestat per la llei del mercat ni tampoc pels marcs de pensament dominant.
Analitzades des de Ponent, aquests projectes juguen un paper important. El fagòcit del centralisme ho engoleix pràcticament tot i dificulta la visibilització d’aquells que resten als marges. L’empremta d’aquestes editorials és clau perquè permet visibilitzar les veus locals i dignificar el territori. Deixar aquesta tasca en mans dels grans grups, ubicats lluny de casa, significaria entregar el discurs sobre el nosaltres a aquells que sovint no volen o saben explicar-nos. TVC n’és un exemple clar. Lleida gairebé mai ha estat la protagonista de ficcions televisives serioses i, quan ho ha fet, sovint se l’ha dibuixat des de la comicitat. Davant d’aquest tractament diferencial, cal reivindicar els escriptors de proximitat, perquè hi són i, a més, treballen bé.
Per tant, el primer que hauríem de fer és creure-hi. “París no seria París sense els artistes que l’han convertit en un mite”, afirmava divendres passat la periodista Anna Sàez, en un article en el qual reclamava una major memòria i una millor dignitat, a propòsit de la celebració del vintè aniversari de Traïdors i covards, la primera novel·la ambientada a Lleida, escrita per Emili Bayo.
Ampliar el públic lector. El panorama cultural no passa per un dels seus millors moments. Gairebé un 40% de la població no obre mai un llibre i qui ho fa sovint llegeix en castellà. Segons les dades la Generalitat, un minso 26,4% del públic lector consumeix habitualment llibres publicats en català. Malgrat que aquesta xifra ha incrementat més de quatre punts en els últims dos anys, les dades demostren que el català continua sent una llengua minoritzada a casa nostra.
Sembla, doncs, que el primer repte que hem d’assumir de forma col·lectiva és el d’ampliar la base del públic lector. No descobreixo la sopa d’all i les forces ja fa temps que hi són bolcades. Tot i ser una iniciativa força desconeguda, el municipi de Peramola, a l’Alt Urgell, ha implantat una eina excel·lent per promoure el foment de la lectura entre les nenes i els nens. Feia temps que un dels seus veïns, l’editor i mestre Ramon Besora, en parlava i finalment va aconseguir convèncer l’ajuntament. Ara, cada cop que hi ha un naixement, el consistori regala a la família un lot de productes de lectura. En ell, hi troben un text per animar els pares i mares a incentivar la lectura, el carnet de la biblioteca pública i diversos llibres per a nadons. La iniciativa persegueix l’objectiu que els infants es familiaritzin amb els llibres, puguin establir-hi la mateixa relació que amb una joguina i comencin a crear la seva pròpia biblioteca. Al projecte s’hi han sumat altres ajuntaments, que no han dubtat a fer-se seva aquesta idea.
Un altre dels fenòmens interessants per potenciar el foment de la lectura és l’organització de fires que creuen el territori lleidatà. En aquest sentit, algunes de les iniciatives més atractives són la Vila del Llibre, de Cervera; la Fira del Llibre del Pirineu, que cada any se celebra a Organyà; la Fira del Llibre de Muntanya, de Lleida; el Saló del Llibre Infantil i Juvenil, de Mollerussa; l’Encontats de Balaguer o, fins i tot, el naixement d’El Segre de Negre, que aplega els autors més importants del gènere noir.

Potenciar la col·laboració

Els pressupostos d’enguany destinaran 261 milions d’euros a la cultura. Aquesta xifra no representa ni l’1% dels comptes de la Generalitat i queda força lluny de l’aspiració del sector, que ja fa temps que en reclama el 2%. La cultura ha de deixar de tenir un paper secundari i les administracions han de creure en la importància del sector. Des de la teoria, les maniobres que permetrien superar aquest dèficit no semblen pas difícils. La professionalització de qui escriu és cada vegada més precària i només un 10% pot viure d’escriure. Caldria evitar, ni que fos per vergonya, que l’aportació intel·lectual d’aquest país s’hagi de fer en diumenge i que els autors se’ns converteixin en una espècie en perill d’extinció. L’administració, sota una estricta fiscalització, hauria d’afanyar-se a anunciar un programa potent de beques per a la creació, perquè amb una despesa mínima es podria garantir la supervivència d’aquest treball, sovint sotmès a la llei del mercat. Les biblioteques, les escoles d’escriptura, les llibreries i els mitjans de comunicació també juguen un paper important. L’escola és un altre camp de batalla. Sembla que encara no hem entès que un ensenyament global basat en la cultura ofereix uns resultats millors. Segurament, la causa primera del descrèdit de les lletres és de caràcter global, però val la pena apuntar algunes de les causes principals. Hi ha encara mestres que fan llegir sense haver llegit? A quin any van ser publicats la majoria dels títols que es llegeixen a l’escola? Si volem que el jovent llegeixi, ajudem-lo a escollir. I això no es fa des de l’obligatorietat de la lectura, perquè els estímuls contra els quals competim són molts i força poderosos. Les amistats, el mòbil, les xarxes socials… Potser caldria començar a pensar com convertir el llibre en una alternativa d’oci real.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.