Somiar més gran

Lolita Bosch,
La ràbia
Amsterdam Editorial, 170 pàg.

______________

MARISA TORRES BADIA
Una novel·la testimonial que parla en primera persona de l’assetjament escolar
Heus aquí un relat íntim, autobiogràfic, que des del dolor i la ràbia ens apropa al reflex d’un maltractament cruel i despietat viscut per l’autora i tants joves anònims en la seva adolescència. La paraula clau és bullying. Lolita Bosch (Barcelona, 1970) coneix prou aquesta paraula, aquest estigma, després d’haver-lo patit en carn pròpia i amb conseqüències devastadores: “Jo sí que vaig voler matar-me –llegim–. Als setze anys, una tarda que ja no podia més i vaig tenir la sensació de ser de ferro i pesar massa, em vaig prendre una capsa sencera de pastilles. Va ser com si al món no hi hagués cap espai que encaixés amb mi i jo ho hagués constatat sense cap mena de dubte.”
La cruesa de testimonis com aquest no deixa indiferent el lector. Lolita Bosch –en la seva condició de novel·lista, assagista, doctora en Filosofia i Lletres i activista en diferents moviments socials– escriu, doncs, una història que furga, més enllà de les ferides físiques, en la fondària del estigmes de l’ànima. I ho fa amb una confessió, alliberada, després de trenta anys de silenci, que vol ser una afirmació de declarada denúncia i, alhora, un crit d’alerta dirigit a institucions i professorat per tal de resoldre una xacra que, a Catalunya, pateix un de cada quatre adolescents. Els senyals d’aquest crit, on no manca la rancúnia –no tant cap als seus maltractadors sinó més aviat cap a “certs” docents i aquells poders institucionals complaents amb l’omertà social–, es fa palesa al llarg de tota la novel·la.
Tal vegada sigui això el que apropa paradoxalment La ràbia al diari de l’expiació d’una culpa, d’una ferida, en suma, mai tancada del tot; com si fos una projecció més del diari de cobertes verdes amb què la protagonista acostuma a anar a l’institut, testimoni de les seves lipotímies continuades i de la seva por. O potser amb aquesta novel·la l’autora –ho declarava ella mateixa al periodista Antoni Bassas– ha trobat la manera d’ajudar tots aquells nois i totes aquelles noies que han patit, i segueixen patint, assetjament escolar, abans que la seva vida es trenqui definitivament o esdevinguin, sense remei, carnassa del monstre mediàtic.
Amb una prosa que destil·la emoció i una singular polifonia de veus –la de la Lolita adolescent, la de la nena que abandona el seu poble i l’escola rural, la Lolita adulta sotmesa a autoanàlisis constants que es converteix en portaveu d’altres assetjats i assetjades–, Bosch aconsegueix enlairar la seva veu i, des d’ella, convertir-se en tornaveu acusador contra la mà amenaçant i despietada “d’un exèrcit” que destrossa les seves víctimes amb tota impunitat. Els quinze capítols de la novel·la són la indiscutible explosió d’una ràbia continguda forjada des de la solitud i el silenci. Però al mateix temps el relat de Bosch no deixa de ser també un emotiu homenatge a tots aquells professors de les escoles rurals i, de manera molt especial, al seu mestre de la vila gironina d’Albons.
Definitivament Lolita Bosch, des de la reflexió madura i sàvia, reconeix que el fet d’haver estat víctima de l’assetjament “és una ombra que arrossegues molts i molts anys i que fins que et fas gran, gran, no aprens a bufar fort perquè desaparegui”. De ben segur que un dels trets distintius de La ràbia reposa en això: ser un manual de defensa, una alenada d’aire fresc per poder deixar enrere tots els records que “malauradament” condicionen aquest malson. Només així –en paraules de l’admirat mestre de la protagonista– es pot “aspirar a alguna cosa millor, arribar més lluny”… i “somiar més gran”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.