Una porta al passadís

FRANCESC GABARRELL I GUIU

Regidor a la Paeria de la Crida per Lleida-CUP

Historiador de l’art, gestor cultural i tècnic de museus. Treballa al Museu d’Art Jaume Morera des del 1994. De la seva vida professional, 16 anys els passa a l’edifici del Roser.

Quan l’any 1994 vaig arribar al Museu d’Art Jaume Morera ja feia 19 anys que el museu s’havia instal·lat a l’antic convent del Roser. Històricament el Morera va viure de rellogat a l’equipament del carrer Cavallers des de l’any 1975, compartint espai amb l’Estudi General de Lleida, primer, i l’Escola Municipal de Belles Arts, després. Continua llegint “Una porta al passadís”

Generació Roser

L’entorn modela les persones, com el poeta modela el ritme de les paraules, l’escultor les formes i l’il·lustrador els traços i els colors. Aquesta idea és la que ens ha portat a plantejar un exercici de memòria per recuperar el que ha estat un dels edificis més emblemàtics de Lleida i que ben aviat es convertirà en Parador Nacional, el Roser. Continua llegint “Generació Roser”

La presència de l’EMBA al Roser

ALBERT BAYONA
ARTISTA

Des de 1984 l’EMBA organitzava un cicle d’exposicions d’art contemporani (CEAC) en col·laboració amb el Museu Morera, al Roser. La majoria dels artistes del cicle, eren referents de l’art contemporani català del moment, noms com Jaume Plensa, Chancho, Artur Aguilar, Àlex Nogué, Pep Duran, Francesca Llopis, Pere Noguera, Margarida Andreu, Opcions a cura de Glòria Picazo, o la col·lectiva 6 Pintors de Lleida, eren referent de renovació generacional, canalitzats en part per l’Escola. És per tant fàcil deduir que els mitjans vuitanta van ser anys d’efervescència artística a Lleida, juntament amb la creació de l’Escola de Belles Arts, l’any 1980, projecte elaborat per Antoni Llevot, Jesús Mauri i Ramon Gabriel, impulsat per Jaume Magre. Continua llegint “La presència de l’EMBA al Roser”

Lleida era una festa

PERE PENA
ESCRIPTOR

Probablement no va ser així. No érem a París, i enlloc del Café des Amateurs o de la llibreria Shakespeare & Company, on la Sylvia Beach prestava llibres a un jove Hemingway, hi havia l’Especial de la senyora Dolors, un baret fosc de taules i cadires de fòrmica que servia uns magnífics cigalons de Terry, i la llibreria L’Ereta, amb el nom d’una placeta petita i encantadora, potser fins i tot amb regust parisenc, que el provincialisme arquitectònic municipal va acabar devorant un anys després. No érem a París, ni tan sols a Barcelona. El 1980, Lleida tot just començava a surar d’un passat gris, del mateix color del No-Do, i la vida mantenia la inèrcia d’una societat encara poruga amb les sotanes, les togues i els tricornis, la santíssima trinitat franquista. Però la memòria és capritxosa i consentida i actua com i quan vol, i aleshores nosaltres érem joves, joves lletraferits que cercàvem un mite per poder-lo habitar. Continua llegint “Lleida era una festa”

Una leyenda escondida

Francesc Pané i Sans
Dies de fel i de magrana (Memòria de l’ànsia i de les insurgències)
Pagès Editors, 204 pàg.

____________________

LORENZO  PLANA

Un libro de memorias que, entre los meandros del recuerdo y cierta coherencia onírica, da con el tono más exacto y conciliador

Precisamente es posible encontrar en las primeras páginas de este libro la que será la clave a la hora de desarrollar todo el proyecto de escritura: “Les vagonetes anaven i venien amb la pasta cap a la premsa enmig de la remor somiosa i perpètua dels engranatges. Aquell món adult, barreja d’esforç humà i sonsònia mecànica, exercia sobre mi una fascinació de conte”. Poco a poco Francesc Pané va asumiendo que la edad adulta se impone, que los parámetros sociales también están ahí para forjar una educación sentimental. Continua llegint “Una leyenda escondida”

Maria Pons i el dinosaure

Maria Pons Vidal
Petits crims familiars i altres microrelats
Pagès Editors, 163 pàg.

___________________

MARISA TORRES BADIA

Un bany d’ironia i subtilesa al servei de la microficció

Un dels tombants fonamentals de l’arriscat univers del microrelat és, com palesa Petits crims familiars i altres microrelats, el darrer llibre de Maria Pons, l’exercici de la ironia i la intensitat narrativa. De tots és sabut que en el cultiu del microrelat la línia que separa el sublim del banal, de l’absurd o fins i tot del naïf, és més aviat molt prima. Malgrat això, i potser precisament per aquest estímul irresistible, Pons assumeix el risc. A una banda de la frontera, el joc; a l’altra, l’abisme. Continua llegint “Maria Pons i el dinosaure”

Caputxeta Vermella es menja el llop

Dolors Miquel
El guant de plàstic rosa.
Premi de poesia Ausiàs March de Gandia
Edicions 62, 69 pàg.

___________________

JAUME PONT

Una pedrada esquerrana al front de l’Autoritat

Ara fa catorze anys, a propòsit de Mos de gat, vaig escriure que en la poesia de Dolors Miquel tot es juga en nom de la impossibilitat de comunicació i de l’acarament rebel amb l’inescrutable. I ho segueixo pensant. Com segueixo pensant que una de les constants de la seva poesia consisteix a il·luminar, des de la contradicció, la continuïtat entre l’amor i la mort. La trajectòria de la poeta lleidatana n’ha donat proves sobrades: Llibre del homes (1998), Gitana Roc (2000), Mos de gat (2002), Missa pagesa (2006) o La flor invisible (2010), entre altres títols seus, quedaran com a referències obligades d’aquests supòsits i dels nous tombants que la poesia catalana ha encetat dels anys noranta ençà. Continua llegint “Caputxeta Vermella es menja el llop”

Les víctimes del drac

Tirat com una burilla

Jaume Barrull
ESCRIPTOR

Els dos camioners, asseguts un davant de l’altre amb un llum de càmping gas encès enmig de la tauleta, endinsen les culleres de ferro al fons dels plats fumejants i en treure-les, plenes, les bufen. Callen, no es miren, només mengen. L’Aitana els fita des del bosc i s’aferra al ganivet que guarda a la bossa de mà. Continua llegint “Tirat com una burilla”