Lleida era una festa

PERE PENA
ESCRIPTOR

Probablement no va ser així. No érem a París, i enlloc del Café des Amateurs o de la llibreria Shakespeare & Company, on la Sylvia Beach prestava llibres a un jove Hemingway, hi havia l’Especial de la senyora Dolors, un baret fosc de taules i cadires de fòrmica que servia uns magnífics cigalons de Terry, i la llibreria L’Ereta, amb el nom d’una placeta petita i encantadora, potser fins i tot amb regust parisenc, que el provincialisme arquitectònic municipal va acabar devorant un anys després. No érem a París, ni tan sols a Barcelona. El 1980, Lleida tot just començava a surar d’un passat gris, del mateix color del No-Do, i la vida mantenia la inèrcia d’una societat encara poruga amb les sotanes, les togues i els tricornis, la santíssima trinitat franquista. Però la memòria és capritxosa i consentida i actua com i quan vol, i aleshores nosaltres érem joves, joves lletraferits que cercàvem un mite per poder-lo habitar.
No recordo el primer dia que vaig enfilar el carrer Cavallers camí del Roser, l’edifici que havia estat un convent i on llavors s’ubicava l’Estudi General, per començar la carrera de Filologia. Devia ser segurament un matí de novembre, perquè vaig matricular-me més tard per raons que ara no vénen al cas. Duia una gavardina beix, la recordo perfectament, la lluïa com si fos l’uniforme oficial de l’escriptor que volia ser. Però crec que només va durar-me un curs, el temps just d’adonar-me que aquella idea d’escriptor que jo tenia no casava amb la moda dels joves universitaris de la Lleida de començaments dels vuitanta, més aviat de jersei de llana de coll alt i de peça de tres quarts, aquell estil que navegava a cavall de les escorrialles de la moda hippy i la prometedora pana del proletariat il·lustrat, encara per merèixer.

Tot era una novetat, l’edifici, una barreja d’anacronisme i postmodernitat, el tarannà dels estudiants veterans i les classes, sobretot les classes i els professors. Potser fantasiejo quan recordo l’aula de primer a l’últim pis, a les golfes, a tocar del terrat on acaronàvem l’últim sol de novembre abans no ens marcís la boira. La primera que retorna nítida és la classe del Pere Rovira, un professor jove que deien que també era poeta. Hi ha moments en la vida de qualsevol persona que són determinants. I aquell moment, sentir parlar de poesia com ho feia aquell senyor –aleshores jo el veia com un senyor gran, de tot just trenta i escaig anys– va significar una meva de revelació: la vida i la literatura respiraven conjuntament, como si fos un mateix alè, en la veu fosca i vellutada d’aquell poeta. Vaig pensar, vam pensar –per què no dir-ho en plural– que aquells comentaris sobre els versos de Baudelaire, sobre Borges o Gil de Biedma, materialitzaven d’alguna manera la imatge que tots ens havíem forjat d’allò que significava viure la Literatura, en majúscules.

Vam venir després altres professors, el Víctor Siurana, la Isabel Grifoll, el Jaume Pont, el Jaume Vallcorba, el Paco Tovar, el Josep Murgades, l’Àngels Santa, l’Anna Caballé o el Jordi Jové, per citar-ne només alguns, gairebé tots joves o extremament joves, com el cas del llatinista Matías López, amb el qual fins i tot havia compartit jocs en la nostra infantesa més llunyana. Potser si comparéssim acadèmicament el claustre de professors de Filologia del Roser de començaments dels vuitanta amb el claustre de professors de la Central, a Barcelona, el de Lleida sortiria perdent per una qüestió simple i numèrica d’anys d’experiència docent. Aquesta dada objectiva, que aparentment pot representar un handicap, va acabar convertint-se, en canvi, en una virtut. Almenys jo ho entenc així. Potser va ser aquella joventut i inexperiència docent la que va permetre esborrar la distància jeràrquica que normalment s’estableix entre mestre i deixeble, i la que també va estimular complicitats, algunes de molt pròximes, que van anar ampliant la docència més enllà de les aules, traslladant la vivència de la literatura a altres àmbits urbans. No exagero si dic que, en aquell Lleida prehistòrica, locals com el pub Antares o la mítica Sala Europa funcionaven como una mena d’extensió acadèmica del Roser. Si a les aules de l’Estudi General vam poder escoltar, per exemple, el professor José Manuel Blecua pare en una conferència memorable sobre la puntuació, a la Sala Europa vam poder sentir els versos seductors de Gil de Biedma o de Carlos Barral. Les nits podien ser tan formatives com els dies, només havies d’atrevir-te a voler-ho.

El claustre, les aules, els passadissos, les escales, el terrat del Roser, un antic convent apedaçat, van tenir la sort de tornar-se joves. En aquella intersecció del temps i de l’espai bullia una joventut que volia menjar-se el món. Un fet irrepetible, perquè no passa sempre que tots els elements coincideixin –professor, alumnes, administratius, projecte universitari– en la seva naturalesa inaugural. Com la mateixa ciutat, el Roser del 1980 era un vell amb cor d’adolescent, juganer, atrevit i radical.

Quan la promoció de 1980-85 hi vam arribar, estava candent el cas de La Higiènica, la revista dels estudiants de lletres. Un d’ells, el César Alegre, havia estat jutjat i condemnat per un article immoral i sacríleg. En aquella Lleida podien passar cosses d’aquest tipus, perquè malauradament l’Església i la Justícia encara anaven de bracet, tan pinxos ells. Nosaltres, però, vam viure aquelles mobilitzacions una mica des d’un segon pla. En part, perquè tot just acabaven d’arribar, però també perquè, com a generació, hem estat sempre menys sorollosos, i potser més obedients. Vam estar més actius, en canvi, en la defensa de l’activitat cultural: quan La Higiènica va plegar, vam endegar la revista Xec en Blanc, que tenia una naturalesa més formal, literàriament parlant, i menys reivindicativa, i potser també per això va resultar de vida breu. Però així eren els vuitanta, la seva radicalitat ja no vivia en el neoavantguardisme de la dècada anterior i les revoltes urbanes, sinó en una literatura més de to confessional i d’anàlisi dels sentiments. El carrer de les lluites universitàries antifranquistes es va transformar en el centre de la vida nocturna, escenari de novel·les i de versos. Així passava, per exemple, en la primera antologia poètica en la qual vaig participar, Acebedari, que va reunir cinc estudiants de promocions diferents, l’Emili Bayo, el Xavier Macià, el Juanjo Manau, l’Andreu van Hooft i jo mateix, i el Paco Tovar, aleshores professor d’Hispanoamericana. Versos i proses no contra el món, sinó només per explicar-nos la vida.

La del 1980-85 vam ser l’última promoció que es va graduar al claustre del Roser com a llicenciats de la Universitat de Barcelona. Tot just després vindria la Universitat de Lleida, i la gran transformació cultural de la ciutat. No es pot entendre, però, la metamorfosi cultural i social de la Lleida de finals dels vuitanta, una ciutat moderna, amb color, sense el paper determinant que va jugar-hi l’Estudi General, i la gent que va passar per aquelles aules. Sense ells, sense la política cultural de l’ajuntament, representada en la figura del Jaume Magre, o el paper determinant de la nova premsa, tot hauria estat diferent. Sobre aquests tres pilars es construeix, fonamentalment, el boom cultural de la Lleida de principis dels noranta, i també sobre aquests tres pilars s’expressa, paradoxalment, la posterior decadència. Com ha passat amb la resta del país, quan la mediocritat s’ha acabat apoderant de la Universitat, de l’Ajuntament i de la Premsa, s’ha acabat la festa. Ara només ens han deixat el mite que volíem habitar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.