Una porta al passadís

FRANCESC GABARRELL I GUIU

Regidor a la Paeria de la Crida per Lleida-CUP

Historiador de l’art, gestor cultural i tècnic de museus. Treballa al Museu d’Art Jaume Morera des del 1994. De la seva vida professional, 16 anys els passa a l’edifici del Roser.

Quan l’any 1994 vaig arribar al Museu d’Art Jaume Morera ja feia 19 anys que el museu s’havia instal·lat a l’antic convent del Roser. Històricament el Morera va viure de rellogat a l’equipament del carrer Cavallers des de l’any 1975, compartint espai amb l’Estudi General de Lleida, primer, i l’Escola Municipal de Belles Arts, després. El Museu s’encabí, de forma provisional, en un lateral de la segona planta de l’edifici. I ocupava la part superior de l’antiga església, dividida en dues meitats. Una única porta al passadís donava accés a les sales d’exposició, despatxos i magatzem. Malgrat el temps transcorregut, sempre he tingut la sensació que vaig arribar tard, que em vaig perdre (segurament) la millor època del Morera al Roser: els anys 80. Un període intens, imaginatiu i de fort vincle amb l’Escola Municipal de Belles Arts.

L’any 1983 Museu i Escola organitzen conjuntament el seu programa d’exposicions. Naixien, així, els Cicles d’Art Contemporani, que durant quatre anys (1984-1987) varen portar a les sales del Museu alguns dels noms més potents de l’escena artística catalana: Jaume Plensa, Tom Carr, Alexandre Nogué, Francesca Llopis, Begoña Egurbide o Benet Rossell, entre molts d’altres. Un salt qualitatiu immens que, l’any 1985, seria reconegut amb el premi al rigor i la qualitat artística per l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA). L’any 1986 totes dues institucions presenten la primera gran mostra d’art emergent lleidatà: la 1a Entrega. L’exposició, que ocupà totes i cadascuna de les diferents sales del Museu, va suposar la recuperació d’un seguit d’artistes que, per diferents motius, havien abandonat la ciutat i, també, la presentació d’una nova generació de creadors i creadores. S’ha parlat molt d’aquella trobada única al Morera, però gens de la seva inauguració i de la festa que l’acompanyà. Una celebració que, amb la discreció que atorgava una única porta tancada amb pany i clau, diuen els versats que es va allargar tota la nit.

Sota mínims, sense personal ni recursos, arribo al Museu l’any 1994. El meu aterratge coincideix amb el nomenament, com a nou director, de l’únic treballador en plantilla fins a aquells moments, Jesús Navarro. Al seu costat, tretze anys més d’estada al Roser. Tretze anys entaforats en aquell espai de la segona planta. Tretze anys a l’infern de la conservació preventiva. Tretze anys, en definitiva, de lluita contra una classe política totalment aliena al Museu i la seva realitat.

Al bell mig, un immens treball colze a colze amb el Jesús per dignificar, professionalitzar i projectar el Morera fora dels murs del Roser. Entre algunes fites importants, destacar que l’any 2003, com a conseqüència de la inauguració del Centre d’Art La Panera, el Museu hereta la sala d’exposicions del Roser. Amb totes les seves mancances, la nostra primera veritable sala d’exposicions temporals. Un abans i un després que va permetre endegar, amb garanties, alguns grans projectes expostius.

Van ser anys intensos. Anys de teixir complicitats amb molta de la gent que coneixia a través d’aquella única porta al passadís. A finals dels noranta el Roser és un punt de trobada d’estudiants, artistes i gestors culturals que viuen i conviuen sota el resguard i l’aprenentatge que els ofereix l’Escola de Belles Arts. Amb ells visc intensament la creació del primer ANIMAC, estableixo vincles d’amistat, de descoberta personal i professional, i més enllà. Una d’aquelles artistes, la Betlem Felis, és avui la meva companya i la mare de la Bruna i la Berta.

Malgrat tot, no hi ha futur per al Roser. Sense intervenció, sense una ferma aposta econòmica, l’equipament és un edifici a les acaballes de la seva vida útil com a infraestructura educativa, cultural i museística. L’any 2007 tanquem definitivament aquella porta al passadís de la segona planta i abandonem l’edifici. Marxem al Casino, però ho fem mirant enrere. Se’ns foragita del Roser amb falses promeses de redempció i sota l’ombra allargada de Paradores Nacionales. Lamentablement, el tripartit municipal que en aquells moments governava la Paeria no creu en la seva preservació. No aposta per salvaguardar el patrimoni públic i la memòria històrica que conté. Contra la majoria de la seva militància i base social, contra el sentir general de l’esquerra independentista, el símbol de la resistència lleidatana a les tropes borbòniques durant la Guerra de Successió es retorna a l’Estat Espanyol perquè en faci un parador.
Marxem amb el so d’uns cants que prometen la construcció d’una nova i definitiva seu per al museu, i la ubicació d’un Centre d’Interpretació dels fets del 1707 a l’edifici del Roser. A data d’avui, tot està encara per fer. Sembla que el Museu i les seves col·leccions trobaran finalment el seu destí a la rambla de Ferran, sota la coberta de l’edifici de l’antiga Audiència.

Cents anys de camí, trenta-dos a l’esguard del vell Roser. Però, què se n’ha fet, de l’espai de memòria històrica per als lleidatans i lleidatanes que van morir al Roser l’any 1707? Tot plegat ha quedat reduït a un petit nínxol al vestíbul d’entrada, a una placa commemorativa que conviu amb la vergonya d’haver convertit el Roser en un Parador Nacional de Turismo, propietat de l’empresa Paradores Nacionales del Reino de España SA. Deu anys després, els records tornen amb força a través d’aquella porta al passadís. No els oblidarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.