Menjar lent, produir bé

Josep Pàmies
pagès

Quan tenia 16 anys, vaig arribar com una moto a integrar-me en l’explotació familiar agrària ple d’il·lusions amb aquella recent començada Revolució Verda. Un batxillerat laboral extraordinari on combinava teoria i pràctica amb les tècniques més diverses. Em van captivar especialment les assignatures de biologia i agronomia. Conèixer i controlar la Natura era una fascinació encomanada pels nostres professors d’aquestes ciències de la vida. L’objectiu era canviar ràpid el model de producció agrícola vigent en aquells moments per alimentar poblacions en expansió. Exterminar herbes, fongs i insectes faria possible aquest miracle. Recordo el meu pare ficant en dubte tot aquest extermini. De cop, tècniques de cultiu centenàries se n’anaven en orris. L’important era sortir de la misèria al mes ràpid possible a costa del que fos: produir el màxim possible amb el menys temps possible i repetint cultius sense donar temps a descansar les terres. El guaret va deixar de practicar-se. La terra, el sòl, era simplement un suport del cultiu on fixar les arrels, les plantes i els arbres que cultivàvem. Continua llegint “Menjar lent, produir bé”

També és teu

EDITORIAL

Més d’una vegada ens han arribat comentaris sobre la densitat del DiS. Observacions sobre si la lletra no és massa petita i els marges massa estrets, un format que transmet una pesantor que no els convida a la lectura. El debat intern va existir, cert, i es va resoldre amb una defensa de la pausa, de la necessitat de forçar la situació perquè la gent hagués de parar per poder llegir. No hi ha resums sota el titulars, no hi ha destacats amb les frases més llampants ni tampoc hem fet, com s’està posant de moda en moltes publicacions, un disseny que destaca frases o paraules clau dins el mateix article perquè el nostre inconscient les associï. Era com si de sobte ens adonéssim que no es podia llegir de qualsevol manera; una decisió fins i tot provocadora? Continua llegint “També és teu”

Slow: entre el kit-kat i la revolució

JOAN MANEL BUENO
Professor de filosofia
Autor de diversos assajos sobre filosofia amb els quals ha estat guanyador del premi Serra i Moret i finalista del premi Vallverdú

Nosaltres afirmem que la magnificència del món s’ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat.” Així s’expressava Marinetti el 1909 en el seu Manifest futurista, embadalit per l’acceleració que semblava impulsar el món cap a l’abolició de tots els límits.

Des de llavors, sens dubte, l’acceleració s’ha instal·lat a Occident i ha plantat arreu la seva llavor. Des de llavors, sens dubte, la nostra capacitat d’esprémer el món natural per destil·lar coneixement i producció s’ha desenvolupat fins a límits impensables. Des de llavors, també sense discussió, vivim més anys, curem més malalties i gaudim de més comoditats.

I, tanmateix, de què servirà a l’home guanyar el món si perd la seva ànima?, proclamaven els evangelis, i cada cop més gent, des del seu benestar accelerat, bé cal dir-ho, es rebel·la contra la veneració del canvi i es mostra crítica i fins i tot insurrecta davant d’una concepció del món i del temps a la qual acusen de devorar el món i de buidar les ànimes.

El temps de les coses és uniforme, quantificable, mesurable, divisible, repetible, ens explicava el filòsof Bergson vint anys abans que Marinetti piulés. I en l’èxit en la manipulació d’aquest temps radica l’èxit de les ciències i de la tècnica. I de la producció. Experiments perfectament quantificats, repetits i compartits a la velocitat de la llum. Unitats de mesura convertides en coneixement. Tasques mil·limètricament quantificades i assignades a operaris humans o a robots. Segons convertits en diners. Continua llegint “Slow: entre el kit-kat i la revolució”

A poc a poc i pel camí més llarg, si us plau

Alexandra Laudo
comissària i crítica d’art

Diu el poeta Kavafis que quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg. Tanmateix, quan anem d’un lloc a un altre intentem generalment anar pel camí més ràpid i que el nostre trajecte sigui al més curt possible. És una actitud tal vegada sensata en el context d’una societat orientada a la productivitat i l’eficiència, i en la qual l’optimització del temps sembla un factor rellevant per a la consecució de l’èxit. Continua llegint “A poc a poc i pel camí més llarg, si us plau”

Elogi de la lentitud

JOSEP GRAU
periodista, crític musical

Le mal se fait sans effort, naturellement, par fatalité; le bien est toujours le produït d’un art. Aquesta frase de Baudelaire explica per què són importants l’ofici, l’artesania, la lentitud. L’autor de Les flors del mal rastreja els poemes en la carronya, la brutícia, els prostíbuls, els borratxos. Al seu costat, els poetes que se les donen de moderns per fer poesia dels McDonald’s fan el ridícul, per dir-ho amb suavitat. Baudelaire crea bellesa a partir de la lletjor i diu coses revolucionàries en termes de modernitat literària, però el més determinant de Les flors del mal és que ho fa des del respecte més estricte a algunes de les grans formes de la tradició poètica, incloent la rima i les estrofes, amb una particular incidència en el sonet. És un provocador, no un cínic. Continua llegint “Elogi de la lentitud”

Alquimia

Josep M. Rodríguez
Sangre seca
Hiperión, 76 pg.

LORENZO PLANA
En Sangre seca, Josep M. Rodríguez reúne los logros de sus libros anteriores y los lleva a una nueva amplitud hasta tocar la esencia de la gran literatura

El poeta Josep M. Rodríguez (Súria, 1976), tras una trayectoria acrisolada y férrea, ha conseguido en este libro aquello que San Juan de la Cruz alentaba en los dos primeros versos de su Subida del monte: “Para venir a gustarlo todo, / no quieras tener gusto en nada”. La autoexigencia y la capacidad de desvincularse de sí mismo son la gota de colirio que limpia la mirada del poeta y le permiten descubrir nuevos territorios. Con una factura excelente, Sangre seca sorprende por recoger de manera impecable lo mejor de su propia estética y desarrollarlo hasta entrar en un nuevo territorio: el reino de la gran literatura. Continua llegint “Alquimia”

L’or i el rovell del temps

Sílvia Soler
Els vells amics
Columna, 348 pàg.

MARISA TORRES BADIA
Entre l’elogi de l’amistat i l’anàlisi de l’univers de l’artista

La novel·lista Sílvia Soler (1961), reconeguda periodista i escriptora guardonada amb els premis Prudenci Bertrana de 2008 i Ramon Llull de 2013 –recordem títols com Mira’m als ulls (2004), Una família fora de sèrie (2010), L’estiu que comença (2013) o Un any i mig (2015)–, no ha amagat mai el denominador comú de les seves preferències narratives: la immersió en el terreny de les relacions interpersonals i els sentiments, lloc on l’autora confessa sentir-se molt còmoda. A Els vells amics, la seva darrera novel·la, segueix fidel a aquest substracte emocional mitjançant la construcció d’un personatge col·lectiu i l’anàlisi d’un grup de joves creatius i ambiciosos, tots ells estudiants de Belles Arts, dibuixats amb la finesa i la precisió d’un plomí. La novel·la es converteix així en un cant a la consciència de grup. Des dels periples vivencials d’aquests cinc estudiants, i aprofundint en les evocacions hedonistes i els matisos egocèntrics de les seves psicologies, Soler ens apropa a la idea i l’univers de l’artista. Continua llegint “L’or i el rovell del temps”

El lado oculto de la vida

Julio Cortázar
Prosa del observatorio
Alfaguara. 96 pàg.

VANESA ESCOLANO
Un relato sobre la iluminación de aquellos mundos ocultos que el hombre moderno tiende a ignorar

El autor argentino Julio Cortázar, a cuya inventiva pertenecen Rayuela (1963), los Cronopios y famas o el nuevo idioma “glíglico”, nos ofrece en Prosa del observatorio otro pedazo de su particular universo, de esa literatura, tan suya, que a la estrategia entre lo real y lo fantástico añade los ineludibles aromas a París y Argentina, sus dos patrias. Continua llegint “El lado oculto de la vida”

El mar, el meu amic

Seia al costat de la flama de la llar de foc, que cremava cendra ben a prop de les meves cames. Jo, però, seguia buscant l’escalfor gairebé sense advertir que començava a envermellir-me la pell. Amb la mirada perduda en els maons argilosos d’aquell inhòspit bressol, resseguia les línies en guix que perfilaven onades agitades per un fort garbí. Els ulls em brillaven com aquella foguera. Rere el vidre veia aquell mar enfadat sobre el qual havia escrit tantes històries. Després de tants anys, seguia vestint-se de barquetes que li resseguien les dunes i d’arena que li aixoplugava l’espuma. Continua llegint “El mar, el meu amic”