El mar, el meu amic

Seia al costat de la flama de la llar de foc, que cremava cendra ben a prop de les meves cames. Jo, però, seguia buscant l’escalfor gairebé sense advertir que començava a envermellir-me la pell. Amb la mirada perduda en els maons argilosos d’aquell inhòspit bressol, resseguia les línies en guix que perfilaven onades agitades per un fort garbí. Els ulls em brillaven com aquella foguera. Rere el vidre veia aquell mar enfadat sobre el qual havia escrit tantes històries. Després de tants anys, seguia vestint-se de barquetes que li resseguien les dunes i d’arena que li aixoplugava l’espuma. La lluna seguia espiant els coralls que ballaven al ritme del corrent. Al fons, els blaus s’abraçaven en harmonia, separats per una tènue línia blanquinosa gairebé imperceptible. El dia que vaig guixar la paret la mare em va enrogir la galta. Somicant li vaig intentar explicar el perquè de la meva entremaliadura, malgrat crec que mai va arribar a creure que el mar m’ho havia demanat. Va oblidar el càstig, i aquell mural es va convertir en simple rutina. La mare era una dona robusta. Cada dia la llum de l’albada la il·luminava salpant amb la barqueta del port i se la podia veure llevant la xarxa plena de gambes. Al tornar a casa m’explicava les històries que el mar hi havia enredat. Jo les reescrivia en el meu quadern, i les pàgines es van omplir de seguida d’històries de dracs marins i de ciutats plenes de sirenes. El mar es va convertir en el meu amic, però mai em va escriure cap història. La mare va deixar de ser robusta. La xarxa no es va tornar a llevar. Ara era jo qui encenia la llar de foc i l’abrigava amb la flassada. Els quaderns van començar a cobrir-se de pols i les seves pàgines mai més van tornar a llegir-se. I el que havia estat el meu gran amic s’havia convertit en rutina com el guix en els maons argilosos. Fins ara. El mar, que sempre havia mancat de temps per escriure’m històries, m’ha deixat un rastre de pedres fosques fins a arribar a la platja. I al peu d’un penya-segat he trobat la mare estesa, amb la xarxa entre les mans. I entre la brisa hi he distingit la seva veu dient-me que ara l’espia la lluna. El mar ha deixat de ser el meu amic, i els quaderns s’han tornat cendra. Ara el foc crema el guix de les parets, i aquell nen que un dia va pensar que el mar embolicava històries en les xarxes dels pescadors mai més ha tornat a confondre el blau del mar.

_________________

Maria Borrell Gomà
Estudiant- Alumna de l’EELL
Visc a Puigverd de Lleida i tinc 16 anys. Estudio primer de Batxillerat a l’Institut Samuel Gili i Gaya. M’agrada molt el teatre i en faig des de petita a l’Aula. Escriure m’esvaeix de la realitat que m’envolta i alhora em connecta amb mi mateixa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.