L’or i el rovell del temps

Sílvia Soler
Els vells amics
Columna, 348 pàg.

MARISA TORRES BADIA
Entre l’elogi de l’amistat i l’anàlisi de l’univers de l’artista

La novel·lista Sílvia Soler (1961), reconeguda periodista i escriptora guardonada amb els premis Prudenci Bertrana de 2008 i Ramon Llull de 2013 –recordem títols com Mira’m als ulls (2004), Una família fora de sèrie (2010), L’estiu que comença (2013) o Un any i mig (2015)–, no ha amagat mai el denominador comú de les seves preferències narratives: la immersió en el terreny de les relacions interpersonals i els sentiments, lloc on l’autora confessa sentir-se molt còmoda. A Els vells amics, la seva darrera novel·la, segueix fidel a aquest substracte emocional mitjançant la construcció d’un personatge col·lectiu i l’anàlisi d’un grup de joves creatius i ambiciosos, tots ells estudiants de Belles Arts, dibuixats amb la finesa i la precisió d’un plomí. La novel·la es converteix així en un cant a la consciència de grup. Des dels periples vivencials d’aquests cinc estudiants, i aprofundint en les evocacions hedonistes i els matisos egocèntrics de les seves psicologies, Soler ens apropa a la idea i l’univers de l’artista.
D’aquesta manera, com si d’una peça musical es tractés, el lector d’Els vells amics s’endinsa en una novel·la coral interpretada a diverses veus. El resultat és una tela pintada amb traços de tonalitats i pinzells diversos, de veus que s’interrelacionen al llarg de la trama i que avancen en sintonia amb el pas del temps i la idea del viatge. La història de la novel·la subratlla aquest tour de force artístic de la primera a la darrera pàgina. Amb un començament i final molt ben plantejats, la narració s’inicia amb el pretext de la visita, el 1989, a una exposició de Paul Gauguin a París i finalitza, amb el mateix pretext argumental –bé que enriquit amb les derives existencials dels esdeveniments i la majestàtica presència de París– amb el vernissage d’un dels joves, ja adult, en el mateix cor de la ciutat de l’art. Es tanca així un cicle que queda també paradoxalment obert en un epíleg per a la reflexió.
Els canvis de lloc, temps, perspectiva i veu de la narració, confegits a partir de records, no hi ha cap mena de dubte que ofereixen al lector una imatge que en la seva singularitat s’apropa a l’empremta impresionista per la qual tanta admiració mostren els protagonistes de la història: “En Mateu omplia el silenci recordant el groc ataronjat dels rostres de Modigliani, les faldilles esgrogueïdes de les ballarines de Degas, el daurat dels cabells de la Venus de Boticelli, el groc madur dels préssecs i les peres de Cézanne. L’enigmàtic groc dels gira-sols de Van Gogh, l’insuperable groc lumínic de la Terrassa del cafè d’Arle, del camp de blat, l’habitació groga, la casa groga…”.
Aquest tremp narratiu, que ens apropa a la “novel·la d’artista”, fa costat als altres centres d’interès d’Els vells amics, de manera molt especial el relleu estètic de la sensibilitat, el pensament o la memòria. I sobretot, a l’abric dels emblemàtics versos de Jaime Gil de Biedma al seu poema “Amistad a lo largo”, l’empremta de l’or i el rovell del temps, i, ai las!, l’elogi fervorós de l’amistat: Pasan lentos los días / y muchas veces estuvimos solos. / Pero luego hay momentos felices / para dejarse ser en amistad. / […] ¡Ay, el tiempo! ya todo se comprende”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.