Menjar lent, produir bé

Josep Pàmies
pagès

Quan tenia 16 anys, vaig arribar com una moto a integrar-me en l’explotació familiar agrària ple d’il·lusions amb aquella recent començada Revolució Verda. Un batxillerat laboral extraordinari on combinava teoria i pràctica amb les tècniques més diverses. Em van captivar especialment les assignatures de biologia i agronomia. Conèixer i controlar la Natura era una fascinació encomanada pels nostres professors d’aquestes ciències de la vida. L’objectiu era canviar ràpid el model de producció agrícola vigent en aquells moments per alimentar poblacions en expansió. Exterminar herbes, fongs i insectes faria possible aquest miracle. Recordo el meu pare ficant en dubte tot aquest extermini. De cop, tècniques de cultiu centenàries se n’anaven en orris. L’important era sortir de la misèria al mes ràpid possible a costa del que fos: produir el màxim possible amb el menys temps possible i repetint cultius sense donar temps a descansar les terres. El guaret va deixar de practicar-se. La terra, el sòl, era simplement un suport del cultiu on fixar les arrels, les plantes i els arbres que cultivàvem.
La matèria orgànica va deixar d’emprar-se. L’adob mineral i químic era i és molt més pràctic de repartir. Les terres fèrtils dels nostres indrets van créixer exponencialment, però van baixar a poc a poc de rendiment, les plagues cada dia es van fer més resistents i avui dia ja és un poema poder cultivar alguna cosa sense abocar de forma desmesurada adobs químics i substàncies perilloses.
De la matèria orgànica que produïm en excés amb aquesta ramaderia tan industrial ja no sabem ni què fer amb ella. Purins i més purins, adobs i més adobs, i tots els nostres aqüífers contaminats i les nostres terres estan cada dia amb menys matèria orgànica. Algú ho entén, això? Hem perdut l’esma i sols un petit grup de pagesos que han retrobat el camí fa el que ara es diu agricultura ecològica. Jo mateix, nouvingut en tots aquests temes, vaig haver de trobar la llum en un viatge que vàrem fer pagesos i menestrals de Balaguer a la regió del Piemont (Itàlia), a on vam anar a conèixer un moviment emergent denominat Slow Food iniciat a aquella regió italiana. Gràcies a la moda del menjar lent, l’economia d’aquella regió havia revifat. Els mercats locals de producte de proximitat amb venda directa feta pels mateixos pagesos i artesans atreien i atreuen encara avui ingents quantitats de persones deleroses de natura, de menjar sa, tradicional, amb segell de territori i humanitat. Termes actuals com producte o cuina km0, o de proximitat, varen ser idees d’aquest moviment, que Slow Food Terres de Lleida va importar a Catalunya amb l’èxit que avui tothom reconeix. Fins i tots les grans superfícies comercials contràries a aquest esperit s’hi sumen de forma oportunista.
Un dels aspectes més aberrants d’aquesta velocitat excessiva ha estat la medicalització de la nostra vida. No tenim temps per estar malalts, hem de seguir treballant per produir més i més productes que al final no sabrem ni on vendre. I per fer possible aquesta màxima, no dubtarem tampoc a enverinar el nostre cos com hem enverinat les nostres terres. L’important és produir el màxim possible al més ràpid possible. Avui a Europa els medicaments ja són la tercera causa de mort.
Ara estem desmedicalitzant les nostres terres mitjançant l’agricultura ecològica. Qui desmedicalitzarà els nostres cossos de tanta contaminació farmacèutica? No sé si ens adonem que les mateixes empreses impulsores de la Revolució Verda (Monsanto, Bayer, Novartis-Sigenta, Dupont) s’han apropiat l’origen de la vida, les llavors, i a més a més les han pervertit amb modificacions genètiques. Ens han suggerit enverinar amb adobs químics els nostres camps, ens han ofert potents i perilloses substàncies per arrasar plagues dels nostres aliments i ara les analítiques d’orina, també la dels nostres polítics, estan podrides de substàncies químiques poc recomanades.
Però no tot són males notícies. Les farmacèutiques ja tornen a proposar medicaments amb plantes medicinals naturals, McDonald’s ja es dóna vergonya del color roig i ha canviat al verd i l’hamburguesa vegetariana està a punt d’arribar. El Parlament de Califòrnia ha aprovat que Coca-Cola hagi d’etiquetar-se amb l’avís de “Provoca càncer” i la mateixa Coca-Cola, davant les pèrdues que va patint, ha comprat la major distribució de producte ecològics dels EUA, per recol·locar-se en l’onada que arriba.
Refranys populars com “a poc a poc i bona lletra”, “el sol surt per a tothom” o “tranquil·litat i bons aliments” havien perdut vigència, però estem vivint moments apassionants. Tornen els bons costums, paral·lelament , això sí, amb la robotització de la nostra vida. Es parla ja que 2.000 milions de persones seran expulsades dels seus llocs de treball en només vint anys. Més producció, en menys temps amb menys persones i més productivitat per a unes poques elits dominants. Però hi ha esperança perquè l’ésser humà ha après dels errors de la revolució verda i de la revolució industrial i en cap altre cas hem de tolerar que els avenços en tecnologia siguin per esclavitzar el denominat ramat humà.
L’ésser humà cada dia a nivell de producció serà menys necessari i aquest circumstància pot derivar si som intel·ligents a poder prendre’ns la vida més pausadament, més filosòficament, perquè tal vegada podrem encomanar la feina a un robot incansable. Una incògnita? Sí, però ens tocarà viure-la.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.