A poc a poc i pel camí més llarg, si us plau

Alexandra Laudo
comissària i crítica d’art

Diu el poeta Kavafis que quan surts per fer el viatge cap a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg. Tanmateix, quan anem d’un lloc a un altre intentem generalment anar pel camí més ràpid i que el nostre trajecte sigui al més curt possible. És una actitud tal vegada sensata en el context d’una societat orientada a la productivitat i l’eficiència, i en la qual l’optimització del temps sembla un factor rellevant per a la consecució de l’èxit.
Potser és en oposició a aquesta lògica del rendiment, i en defensa del valor de la demora i la digressió, que molts artistes han cercat sovint el camí més llarg i la manera més lenta possible de recórrer-lo. L’any 1997 Francis Alÿs fou convidat a participar a InSite, un festival que tenia lloc a la regió fronterera entre San Diego (Califòrnia) i Tijuana (Mèxic). La proposta artística d’Alÿs –que tot i ser belga de naixement viu a Mèxic des de fa dècades–, consistí a viatjar de Tijuana a San Diego evitant en tot moment traspassar la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Creuà tot Sud-amèrica en direcció sud fins a arribar a Austràlia, va anar després fins a Singapur, Bangkok i Hong Kong, passà més tard per Xangai i Seül per viatjar després fins a Alaska, Canadà i Estats Units, on travessà el país fins a San Diego. Amb aquest gest hiperbòlic Alÿs volia fer referència als problemes als quals s’enfronten els ciutadans mexicans quan volen entrar als Estats Units, i també denunciar els excessos practicats dins del mateix món de l’art en aquell moment, quan amb l’eclosió de biennals arreu del món molts artistes van començar a creuar el planeta en totes direccions.
L’artista suec Love Enqvist fou convidat a participar a la Biennal d’Istanbul i Trianna, i decidí arribar-hi amb canoa, remant. El seu viatge durà uns tres mesos, durant els quals Enqvist i un ajudant van travessar bona part d’Europa navegant per rius i mars, creuant el Bàltic, el Danubi i el mar Negre. Enqvist substituí la possibilitat d’un viatge en avió còmode i ràpid, en què l’experiència de la distància recorreguda hauria esdevingut summament abstracte, per la d’un desplaçament físicament extrem, que l’apropà al territori d’una manera molt més primària, i tant èpica com absurda. La canoa fou també el mitjà de transport que emprà l’artista japonès Shimabuku en una excursió d’anada i tornada que realitzà amb el seu galerista pel riu Sumida. El propòsit d’aquesta travessa fou anar a recollir personalment a la fàbrica d’origen les cerveses que s’havien de servir durant la inauguració de la seva exposició. Es tracta d’un acte en el qual la lògica de l’eficiència es capgira per introduir la possibilitat de l’aventura i l’absurd. En unes coordenades molt més properes, l’artista Fermín Jiménez-Landa va decidir creuar Espanya en línia recta anant de piscina en piscina, des de Tarifa fins a la casa dels seus pares a Pamplona. Per acomplir aquesta gesta, l’artista es presentava a casa de desconeguts la piscina dels quals havia localitzat amb l’ajuda d’un mòbil amb GPS i Google Maps, i els demanava permís per creuar-la nedant. La seva és una acció en què es combinen de manera delirant la identificació d’un trajecte que –si més no de manera abstracta– és el més curt possible (la línia recta) i la disposició de recórrer-lo a través de la digressió i el periple.
Entre les travesses llargues i lentes que diferents creadors han decidit dur a terme com a pràctica artística o vital i amb propòsits aparentment estranys, cal mencionar la que el cineasta Werner Herzog realitzà l’hivern de 1974. La seva amiga i crítica de cine Lotte Eisner s’estava morint a un hospital de París, i ell va decidir anar a visitar-la no amb avió, tren o cotxe, sinó, desafiant tota lògica, caminant des de Munic fins a París, amb el convenciment que durant aquest dur i llarg recorregut la seva amiga es mantindria en vida. Herzog arribà a la capital francesa unes tres setmanes més tard, després de fer a peu més de 800 km. Lotte Eisner visqué fins a l’any 1983.
Un altre viatge paradigmàtic però amb un final molt més amarg fou el que l’holandès Bas Jan Ader realitzà el 1975. Ader es va proposar travessar l’Atlàntic en solitari en una petita embarcació. Calculà que el seu trajecte duraria uns 60 dies, 90 en cas que no usés la vela. Però el seu vaixell mig enfonsat va ser localitzat navegant a la deriva vuit mesos més tard, a les costes irlandeses, mentre que el seu cos no va ser mai trobat. El plantejament del seu viatge era tan arriscat, tan suïcida, que existeixen dubtes sobre quina era la motivació profunda de l’artista. En el seu treball, Ader explorava de manera crítica tota la càrrega romàntica associada tradicionalment a la figura de l’artista, tot i que la seva mort oceànica va convertir-lo justament en l’epítom de creador romàntic entregat a una causa que el destrueix. Potser és bo, com diu Kavafis, que el camí sigui llarg, però és convenient, també, que no es faci etern.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.