Slow: entre el kit-kat i la revolució

JOAN MANEL BUENO
Professor de filosofia
Autor de diversos assajos sobre filosofia amb els quals ha estat guanyador del premi Serra i Moret i finalista del premi Vallverdú

Nosaltres afirmem que la magnificència del món s’ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat.” Així s’expressava Marinetti el 1909 en el seu Manifest futurista, embadalit per l’acceleració que semblava impulsar el món cap a l’abolició de tots els límits.

Des de llavors, sens dubte, l’acceleració s’ha instal·lat a Occident i ha plantat arreu la seva llavor. Des de llavors, sens dubte, la nostra capacitat d’esprémer el món natural per destil·lar coneixement i producció s’ha desenvolupat fins a límits impensables. Des de llavors, també sense discussió, vivim més anys, curem més malalties i gaudim de més comoditats.

I, tanmateix, de què servirà a l’home guanyar el món si perd la seva ànima?, proclamaven els evangelis, i cada cop més gent, des del seu benestar accelerat, bé cal dir-ho, es rebel·la contra la veneració del canvi i es mostra crítica i fins i tot insurrecta davant d’una concepció del món i del temps a la qual acusen de devorar el món i de buidar les ànimes.

El temps de les coses és uniforme, quantificable, mesurable, divisible, repetible, ens explicava el filòsof Bergson vint anys abans que Marinetti piulés. I en l’èxit en la manipulació d’aquest temps radica l’èxit de les ciències i de la tècnica. I de la producció. Experiments perfectament quantificats, repetits i compartits a la velocitat de la llum. Unitats de mesura convertides en coneixement. Tasques mil·limètricament quantificades i assignades a operaris humans o a robots. Segons convertits en diners.
El temps de la consciència, en canvi, advertia el filòsof, no es deixa sotmetre a aquests patrons. El temps de la consciència s’enlaira i s’enfonsa, s’estira i s’encongeix, es densifica i es dilata, i per fer-ho necessita… el seu temps. El seu, no el de la producció ni el de la logística d’Amazon o de McDonald’s, no el de l’accelerador de partícules, no els dels 3.000 impactes diaris de publicitat que es calcula que rebem diàriament, no el de Whatsapp o Instagram.

Les persones tenim el nostre temps, i cal que ens el prenguem. Altrament no vivim, sinó que la vida ens empeny, ens atura, llisca sobre nosaltres, però no ens penetra, no esdevé part de nosaltres, només ens ocupa, però no ens habita. Les persones tenim el nostre temps. I també les coses i les relacions que establim amb elles. El temps que has perdut amb la rosa és el que la fa tan important, explica amb tota la calma la guineu al Petit Príncep. Només aquell temps, i aquella dedicació, fan que la rosa sigui la seva rosa, diferent a totes les altres, que la rosa hagi entrat a formar part de la vida del Príncep, que el mateix Príncep sigui diferent després de la seva experiència.

Per això, coexistint amb el Fast&Furious, el nou clam és l’slow, la reivindicació d’una vida més encalmada, o si més no d’uns espais encalmats dins de la vida on puguem prendre’ns el nostre temps. El vaixell insígnia, Slow food, va néixer l’any 1989 i ha esdevingut una xarxa present en més de 160 països que reivindica la pausa i el plaer de la taula i d’allò que s’esdevé a la taula com una manera diferent d’entendre la vida i de promoure un canvi d’ampli abast.

Des de llavors, el moviment slow no ha fet sinó estendre’s, a tota velocitat, i apareix associat a noves reivindicacions en tots els àmbits de la vida. El periodista Carl Honoré va donar credencials teòriques al moviment el 2004 amb el seu best-seller Elogi de la lentitud, i que ens perdoni Epicur, que ja defensava aquestes coses fa 2.300 anys, o Lao Tse –qui s’apressa no arriba lluny–, o Bertrand Russell i el seu Elogi de l’ociositat de 1935, però també en l’slow la novetat funciona com a reclam. Necessitem practicar l’slow pace, el caminar gaudint del camí, per salut i per equilibri interior, reivindiquem viure en slow houses, construïdes amb materials tradicionals, duradores i respectuoses amb el medi ambient, volem substituir els escassos 17 segons de mitjana que dedica a cada obra d’art en un museu el turista devorador d’estímuls per l’slow art, la contemplació pausada de poques obres a les quals donem l’oportunitat de mostrar-se en els seus detalls i amb la qual arribem a connectar des de les nostres pròpies experiències.

L’slow made reivindica la pervivència de l’ofici, la creació que dedica temps i posa ànima en allò que crea i que respecta el medi ambient, tot i que alguns ja hagin sabut incorporar-lo al circuit de les noves mercaderies de luxe.

Les grans metròpolis es plantegen com amansir el seu vertigen mitjançant la reducció del trànsit, de la contaminació acústica i de l’aire, o impulsant un urbanisme que afavoreixi la trobada i la vida veïnal, i la xarxa slow cities expèn exigents certificacions que alhora funcionen com a perillós reclam turístic. Slow education, slow parenting, slow wear. Fins i tot un directiu de Microsoft va reivindicar l’slow email, el compromís de no revisar el correu més de tres cops al dia. És clar que això era abans del Whatsapp, i ara la situació ha esdevingut tan desesperada que comencen a proliferar els restaurants i hotels amb barreres electromagnètiques que impedeixen als addictes connectar-se. I bé haurem de trobar la manera de fer slow politics, perquè també en un espai en què més que en cap altre la meditació i la deliberació pausada resulten imprescindibles, allò que impera és la immediatesa del titular o l’estratègia a curt termini a la captura de vots. I l’slow love, perquè passi que el fast fuck relaxi tensions i urgències, però fer l’amor demana més temps, i estimar, tot el temps.

No en faig broma, per més que en algun moment ho pugui semblar. Cal decréixer. En l’economia i en el ritme de vida. No podem exigir-nos fer cada cop més coses en menys temps. No sé si el que cal és canviar al carril lent de tant en tant com defensa Honoré, una mena de filosofia del kit-kat per a les coses importants, o si hem de transformar realment el model de vida en el seu conjunt, com cada cop sembla desitjable a més persones. S’ha de vigilar a no llençar el nen amb l’aigua bruta. El moviment slow no pot caure en la simple nostàlgia d’un fictici paradís perdut on la realitat són la fam i la mortalitat infantil, ni ha de negar el valor de les eines que ens permeten anar més ràpid. Però d’alguna manera haurem de reinventar-nos per poder prendre’ns el nostre temps. El temps que has perdut amb la rosa és el que la fa tan important, i correm el risc que res a la vida no importi, i fins i tot que res important no visqui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.