A cavall entre el projecte cultural i la subvenció

Joan J. Busqueta Riu
Professor de la Universitat de Lleida. Exdirector de l’IEI (desembre del 2006 – setembre del 2009)

________________________

L’Institut d’Estudis Ilerdencs ha obert, darrerament, de la mà de la seva directora Montserrat Macià, i de manera ben encertada, un procés de reflexió sobre quin és el paper que ha de jugar aquesta institució en un futur a mitjà i llarg termini. L’Institut ha passat per diferents etapes al llarg d’aquests primers setanta-cinc anys d’existència, amb el tombant important que suposà el canvi d’estatuts i la renovació impulsada a partir del canvi democràtic de finals dels 70 del segle passat, això sense oblidar una nova redacció estatutària, l’any 1997, que, alhora, significà la constitució de l’Institut en Fundació Pública, organisme autònom de la Diputació de Lleida. Producte, sens dubte, d’aquests nous aires que circulaven per un institut més d’acord a les noves realitats polítiques, socials i culturals que s’anaven consolidant amb el canvi de règim, el volum d’activitat, d’implicació amb el fet cultural de la ciutat i el territori anà creixent, amb més o menys intensitat depenent de les èpoques, fins a convertir-se en el que, en un altre moment, ja havíem definit –i ho dèiem i ho diem encara ben convençuts– coma a gran espai obert de cultura. I, realment, és així, és reconegut així: la gent visita les exposicions, unes de caràcter més temàtic, altres més innovadores; assisteix a representacions teatrals diverses o als concerts de petit format aprofitant el magnífic pati de l’edifici i l’aula magna; estudia o simplement llegeix deixant-se absorbir per l’ambient que es crea en la petita però majestuosa biblioteca, així com pot consultar fons periodístics i documents d’altres temps en una ben dotada hemeroteca i arxiu. Tanmateix, la gent en general encara no coneix prou, no així els investigadors, altres fons que es conserven dins els murs de l’antic hospital: musicals, botànics, com un impressionant herbari, o fins i tot geobiològics, com una esplèndida col·lecció de fòssils, que fan les delícies dels especialistes. I també cal advertir que les actuals sales d’arqueologia del Museu de Lleida exposen, fonamentalment, els fons arqueològics que l’IEI, d’ençà de la seva fundació, anà estudiant i recopilant a partir de les intervencions en diferents jaciments del territori. Efectivament, un gran espai obert de cultura, obert cada cop més en els darrers anys a les propostes d’altres col·lectius, que han tingut i tenen a la seva disposició les instal·lacions del bell edifici tardomedieval per desenvolupar i fer difusió de les seves activitats. Perquè, en darrera instància, del que es tracta, creiem, ultra el foment de la creació i l’impuls decidit a les activitats dels diferents grups, centres i associacions que donen vida a les nostres terres, és d’acostar a la ciutadania tot aquest conjunt de manifestacions culturals per poder-ne gaudir, aprendre i millorar-ne la formació. I ha estat i és així: són nombrosos, també, els seminaris, jornades o cicles de conferències que, anualment i a l’abast de tothom, omplen el calendari lleidatà i converteixen aquest espai en fòrum de debat entorn del pensament, la creació literària, els avenços científics i tecnològics, els problemes socials i territorials, sense oblidar la recerca, estudi, protecció i projecció del patrimoni de les Terres de Lleida en tota la seva varietat i amplitud. I tanmateix, tota aquesta riquesa, tota aquesta varietat, tota aquesta assumpció d’activitats i projectes, uns propis, altres aliens, producte en bona part, insistim, d’aquella apertura, d’un concepte i una projecció més social de la cultura, difuminen, sovint, una línia que identifiqui la institució als ulls del conjunt de la població. Per això, trobar arguments comuns d’estudi i recerca que, des de la mateixa interdisciplinarietat que caracteritza l’IEI, facilitin la col·laboració, per exemple dels diferents centres d’estudis locals, l’impuls dels quals ha estat i és una de les apostes encertades de l’IEI en els darrers temps, pot ajudar a dotar d’una major coherència totes les iniciatives que es duguin a terme. Recordem-ho, l’IEI té la seva seu en un edifici singularíssim, joia del gòtic civil català, l’antic hospital de Santa Maria, des de ben avançat el segle XV fins a començaments del segle XX. Comencem, doncs, per explicar bé la història de l’edifici a les persones que hi entren –sabem de la voluntat de la direcció actual en aquest sentit, recollint una antiga idea, un antic projecte– i continuem trobant un fil en la història dels hospitals de les Terres de Lleida que consolidi aquest camí de camins, parafrasejant el bisbe Deig. És una opció. S’està intentant. Finalment, l’Institut és una Fundació Pública de la Diputació de Lleida. N’és, doncs, el braç cultural i, des de fa ja una colla d’anys, dóna també suport a les iniciatives culturals i patrimonials dels municipis, mitjançant línies de subvenció i convenis de col·laboració. Sens dubte, tot allò que ateny el progrés de la vida municipal és el gran objectiu de la Diputació i els esforços de la institució han d’anar dirigits en aquesta direcció, però aquesta atribució a l’IEI dificulta, creiem, la seva dinàmica pròpia de projecte cultural i aquella necessitat de trobar un element identificador. La Diputació i les seves àrees administratives haurien de centralitzar l’àmbit de gestió dels ajuts via subvenció a les diferents poblacions, i l’IEI reforçar la seva activitat, tenint en compte la seva especificitat i independència de criteri.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.