Com elles

JAUME PONT

Mireia Vidal-Conte
Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle XX
Pròleg de Marc Romera. Epíleg d’Odile Arqué
Lleonard Muntaner, 332 pàg.

Una magnífica antologia que recull algunes de les veus més intenses de la poesia del segle XX

Heus aquí una antologia de poesia escrita per dones que escapa als signes de les convencions més canòniques. Per començar, aspecte gens balder, la tria és tan valenta com poc condescendent amb aquella escriptura que la poeta Mireia Vidal-Conte, la seva autora, anomena “l’onada reivindicativa —sovint empallegosa, injusta i a vegades molt pesada— pel fet —només— de ser dones”. O dit en paraules de Virginia Woolf a Una cambra pròpia: “L’error més gruixut que pot cometre qualsevol persona que es proposi escriure és pensar en el seu sexe.”

Que Vidal-Conte hagi preferit el criteri de la qualitat a qualsevol altre apriorisme representatiu (històric, biogràfic, geogràfic, canònic o de gènere…) aliè als textos poètics, parla per ell mateix: “Reivindico des d’aquí —llegim— la poesia escrita per dones, però DE QUALITAT i, en aquest recull, d’àmbit internacional (occident). Perquè reivindico LA POESIA. I reivindico el mot sense gènere, writers […]. Són, doncs, poetes, totes elles. Their kind”. I afegeix, amb contundència: “No m’interessa reivindicar la condició de dona que, simplement, agafa un llapis i escriu. Això no vol ser un catàleg de senyores i punt; d’éssers amb vagina que fan versos, sigui quina sigui la seva qualitat literària […]. Fins ara s’ha fet molta arqueologia femenina (adjectiu que també ha fet prou mal) i per fi toca (crec) qualificar el corpus, més que quantificar-lo”. De Ross Aüslander o Hilde Domin a Blanca Varela, d’Ingeborg Bachmann o Ida Vitale a Anne Sexton, d’Adrienne Rich i Silvia Plath a Felícia Fuster o Maria-Mercè Marçal, de Denise Desautels o Chantal Maillard a Letitia Ilea i Eugénia de Vasconcellos: 40 poetes de paraula fonda i viva, entre les quals es fan notar algunes absències —Wislawa Szymborska, Anne Hatherly o l’extraordinària Alejandra Pizarnik, posem per cas— només adjudicables al zel obstruccionista d’hereus i agents literaris.
Ni “poesia femenina”, en la voluntat de l’autora, ni “poesia feminista”, sinó simplement, tout court, POESIA en majúscules. Una “antologia viva” de les mateixes poetes que Vidal-Conte, cal recordar-ho, fent tàndem amb Odile Arqué, va dur a l’escenari de l’Espai La Seca de Barcelona del 25 d’abril al 4 de maig de 2014, en un espectacle poètic inoblidable.

Cal proclamar-ho ben alt i ben fort: Mireia Vidal-Conte, recentment guardonada amb el premi de la Crítica Serra d’Or 2017 de poesia pel seu llibre Ouse, ha fet possible una de les millors i més imprescindibles antologies dels darrers anys. Com elles reviu no poques de les veus més lluminoses de la poesia del segle XX, en una roda que esmola fins a l’extenuació el ganivet de l’ànima; aquell ganivet que, mogut per la mà del silenci, ens penetra lentament, sense contemplacions, cos endins. Perquè l’important, en aquesta antologia, no és ni la seva llaminera llista de poetes ni, posem per cas —com diu encertadament Marc Romera en una mirada il·luminadora on batega la seva condició de poeta, d’editor i de lector crític—, la indiscutible “consciència de la feminitat” que hi podem trobar en moltes d’elles, sinó “allò que sobrepassa el gènere i ens trasbalsa en la nostra condició humana”, és a dir: “l’afirmació de ser, la constatació de morir, la paradoxa de viure. I amb aquests conceptes —el pas del temps, la solitud, l’amor fins i tot, i sobretort la mort— ens acaben reunint a tots en un mateix receptacle on tot això esdevé l’inconegut que ens construeix i ens aniquila”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.