Franquisme cultural i control polític de la mà de l’Instituto de Estudios Ilerdenses

Antonieta Jarne
HISTORIADORA
Professora d’Història Contemporània a la Universitat de Lleida; és autora de diverses obres sobre el franquisme a Lleida

____________________________

Uno de los factores de subversión, cuya reaparición se debe evitar decididamente, ha sido el catalanismo político, y aún, para simplificar la denominación, diremos el catalanismo a secas. (…)”
Amb aquesta nitidesa s’expressava l’historiador i exlligaire Fernando Valls Taberner en l’article La falsa ruta publicat a La Vanguardia el 15 de febrer de 1939. La burgesia, que havia tingut el catalanisme com una eina de regeneració política dins l’àmbit del conservadorisme social, no només hi renunciava sinó que, a més, el considerava còmplice dels “excessos” revolucionaris. Des d’aquest paradigma, doncs, la reconstrucció moral anhelada per les classes benestants no podia ser una altra que la que vingués dels vencedors, dels quals la burgesia autòctona formava part inherent.
La legitimació del “nou” ordre exigia la destrucció de l’anterior, per la qual cosa el foment d’una cultura localista es desvestí completament de referències catalanes i se substituí per l’exaltació de la província com a entitat històrica i cultural amb dimensió pròpia. Descatalanització i leridanismo, com a instrument de les elits per materialitzar l’anorreament cultural, foren les dues cares que conformaren el poder cultural a la Lleida franquista on la creació, el 1942, de l’Instituto de Estudios Ilerdenses (IEI) n’esdevingué el pal de paller inqüestionable.

Cultura, política i societat: unes relacions polièdriques

L’esmentada reconstrucció moral requeria disposar d’espais de sociabilitat per tal d’enfortir la seua cohesió de classe. La fundació del Caliu Ilerdenc (1941) i la creació de l’IEI de la mà del president de la Diputació José María de Porcioles y Colomer anaren en aquesta direcció. Un impuls ferm i decidit que mantenia una profunda asimetria amb la recuperació en l’àmbit material. El mateix Porcioles, en una carta adreçada a la Delegación nacional de Auxilio Social, reconeixia per les mateixes dates: “(…) no puede ni tan siquiera intentarse mitigar el hambre.”

Tant el Caliu com l’IEI foren uns espais privilegiats que, a través d’una espessa xarxa de relacions personals, van garantir l’execució de la devastació cultural de tot allò que s’identifiqués amb la modernització duta a terme durant el període republicà. A partir de 1949 s’hi afegí la revista Ciudad. Mentre que el Caliu representava una expressió més folklòrica i nostàlgica a través de manifestacions difícils de qualificar com a culturals, l’IEI es revestí d’un relat pseudocientífic amb l’objectiu de protegir la tradició cultural de Lleida. Les seues activitats, però, eren molt lluny del que es pot considerar com a pensament i epistemologia científica. El fet que una institució que s’autoproclamava científica i que s’autoatribuïa la funció axial de les recerques del territori tingués com a preceptiva una missa de l’Esperit Sant en la inauguració de cada curs acadèmic i que el mateix organisme estigués sota la protecció de santa Maria la situaven molt lluny de la ineludible rigorositat acadèmica. Des de la màxima ortodòxia només hi tenia cabuda l’estudi d’una Lleida catòlica i espanyola per glorificar el passat antic i medieval, amb especial preferència per l’arqueologia, la numismàtica, la geologia, l’etnologia, entre altres, però sempre tenint en compte el provincialisme com a imaginari. El leridanismo cohabitava còmodament amb el centralisme més accentuat, com ho demostra una de les primeres activitats organitzades per l’IEI, el 7 de maig de 1943: en l’exposició sobre la Universitat de Cervera se’n subratllava el gran valor “(…) pues pone de manifiesto la espiritualidad de toda una época de lucha ante los embates de aires extraños a la Nación llegados con las corrientes enciclopedistas y revolucionarias de Francia (…).”

El diàleg que s’establia amb el passat per part dels lletraferits aficionats només es feia des de la voluntat presentista en la qual el leridanismo esdevenia la pedra angular. Els títols dels articles publicats a la revista Ilerda des de 1943 ho demostren ben nítidament: “La Provincia de Lérida durante el neolítico, bronce y primera edad del hierro”, o “Hachas pulimentadas en la provincia.” No ha d’estranyar, doncs, que un dels espais en què es diposità més interès i dedicació fos el museu d’antiguitats i arqueològic amb la inclusió de la reproducció de la cova i les pintures rupestres del Cogul.

La tipologia dels consellers, que hi accedien per cooptació, assenyala ben clarament l’esperit de la institució, la seua creació i els seus propòsits. Governadors civils, alcaldes, presidents de la Diputació, diputats provincials, regidors de la Paeria, militants més o menys destacats de Falange… es dedicaren entusiàsticament al conreu del franquisme cultural des d’una posició, una més, que els permetia de manera privilegiada exercir amb plena comoditat un control polític i social. Potser la definició més ajustada de la cosmovisió dels consellers de l’IEI ens la proporciona un dels mateixos integrants. Qui fou alcalde de Lleida en l’època de creixement caòtic i extremament precari de barris marginals (1967-74) i president de la Diputació (1974-79), Juan C. Sangenís Corrià, esmentava en el llibre de Josep Varela Converses amb sis alcaldes de Lleida quines havien de ser les qualitats per ser un bon alcalde: “(…) cal ser conegut. Que siguis d’una família de Lleida, que sàpigues menjar caragols (…) però, sobretot, fer favors!”

D’entre tota la munió de noms, emergeixen amb força tres hòmens clau: l’esmentat Porcioles, José Sol Ballespí i José Alfonso Tarragó Pleyan, tots tres amb uns clars precedents catalanistes, especialment Porcioles i Sol que havien format part abans de 1936 de les files de la Lliga Catalana. Aquesta tríada representa l’exemple lleidatà d’aquella “falsa ruta” reivindicada per Valls Taberner. La seua renúncia del catalanisme –tan culpable de la “subversió” i el “caos” com les diferents manifestacions d’esquerres– en féu les peces fonamentals del franquisme cultural i del control polític que se’n derivà. Una qüestió a bastament evidenciada en la trajectòria de Tarragó que, com a delegat d’Informació i Turisme entre 1953 i 1977, fou el màxim responsable de la censura cosa que comportà eliminar iniciatives que gosaven moure’s al marge de l’oficialitat imposada, com fou el cas del tancament de la revista Labor (1953-59), entre altres.

El perfil de tots i cadascun dels consellers en el transcurs de la dictadura fou impermeablement uniforme. Només un cas mereix ser esmentat particularment: el 1966 s’hi incorporava l’historiador Josep Lladonosa Pujol. Tot i que Lladonosa, a través de la seua obra, fou qui situà la història de Lleida dins la història de Catalunya, mai no fou considerat per la resta de consellers com un membre que formés part plenament del seu grup. Els orígens humils i la condició de mestre foren esculls insalvables en aquell “búnquer monolític”, en paraules del mateix Lladonosa pronunciades a les seues memòries.

Respecte a la gran quantitat de textos que reflecteixen el corpus leridanista, sobresurt la conferència que impartí el 1963 el conseller Antonio Hernández Palmés: “Lérida entre Aragón y Cataluña, en la geografía y en la historia” en què feia afirmacions com aquesta: “Lérida es leridana, aunque legalment haya sido incorporada a la región catalana (…).” El leridanismo exaltava desacomplexadament els valors més furibundament localistes, endògens i endogàmics amb el propòsit d’alliçonar en l’espanyolisme més abrandat i potenciar l’animadversió gens innòcua respecte el bloc català. El seu discurs, amb un ressò netament falangista, prosseguia: “(…) forma parte de esta comunidad de destino en lo universal que es España, y por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe y testimonio de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la Patria.”

Poc temps després es produïa l’intent de separar les comarques de Lleida de la resta de Catalunya amb la incorporació als llibres de text escolars d’uns mapes en què apareixien com a integrants d’una nova regió anomenada del Valle del Ebro. És ben cert que finalment aquest projecte no es materialitzà però, amb tot, esdevingué la materialització més fefaent d’una situació i d’unes actituds que havien començat a covar-se des dels inicis de l’ocupació franquista. El llibre d’Eugenio Nadal Ciudades de España, publicat el 1943, ho mostra meridianament. Dividit per regions, en la catalana parla de Barcelona, Tarragona, Girona i Vic, mentre que Lleida s’inclou, amb Saragossa i Logronyo, en la regió de l’Ebre alhora que s’insisteix en la seua directa relació amb els territoris situats a l’oest ja que no endebades “es un brazo de Aragón tendido al este”.

Si bé l’any 1967 l’organisme creà la Càtedra Samuel Gili i Gaya, l’estructura, el perfil dels membres i els objectius de l’IEI van continuar essent els mateixos. La seua creació simplement obeí a l’intent d’afegir-hi un vernís més edulcorat ja que les dinàmiques socials avançaven inexorablement en sentit contrari als objectius alliçonadors de la dictadura. La Càtedra només va comportar la introducció d’algunes activitats com un seguit de conferències sobre literatura catalana a l’època medieval, art català o història de Lleida del segle XIX. Alhora, el fet que cada vegada es fessin més activitats en català no significa, ni de bon tros, que se superés l’esperit leridanista, obsedit a remarcar la dimensió lleidatana des de temps immemorials. Les conferències pronunciades el 1973 al voltant de “Les inscripcions epigràfiques a la Lleida romana”, “Restes de materials de la dominació àrab a les terres lleidatanes” o “Indústries prehistòriques lleidatanes” no s’allunyaven ni un pam d’aquell imaginari provincialista conreat des dels inicis.

En definitiva, una institució com l’IEI, creada per dur a terme aquella doble funció destructiva/legitimadora apuntada al principi d’aquest text, havia de causar inevitablement un gran impacte respecte la desfeta cultural i política del territori. I havia aconseguit crear unes inèrcies leridanistas gens fàcils de superar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.