Algunes notes sobre com es va refundar l’IEI

MIQUEL PUEYO
Director de l’IEI entre 1986-1988

______________________

Per invitació de SEGRE faré memòria del període en què vaig tenir l’oportunitat de dirigir la reforma de l’IEI (del 29 d’octubre de 1986 a l’1 de juliol de 1988), després d’haver estat nomenat pel president Ramon Vilalta, i fins que vaig presentar la meua renúncia al president Ramon Companys. Per situar aquella etapa, recordem que el Ple de la Diputació va aprovar el 28 de gener de 1986 la creació de la Fundació Públic “Institut d’Estudis Ilerdencs”, que integrava béns, serveis, drets i col·leccions de l’”Instituto de Estudios Ilerdenses”, ens constituït el 16 de març de 1942 i integrat dins la xarxa de petits virregnats culturals d’àmbit provincial creada pel franquisme. Els estatuts inicials havien estat retocats en dues ocasions (l’any 1965 i l’any 1976) però les modificacions de l’any 1976 –efectuades per la darrera diputació franquista, presidida per Casimiro Sangenís— van ser introduïdes per dificultar qualsevol temptativa de reforma o dissolució, i la primera diputació democràtica, presidida per Jaume Culleré, no va modificar el funcionament d’una institució els estatuts vigents de la qual preveien, per exemple, la figura del capellà de l’Institut, encarregat de vetllar “por la pureza del dogma de la Institución y dirigir los oficios religiosos de la misma”.

Va ser Ramon Vilalta, president de la Diputació entre 1983 i 1987, qui va impulsar la reforma de l’IEI, al llarg de 1986, amb la designació de consellers, la constitució del Consell Permanent i de la Junta Rectora, i la proposta d’un nou director. Vilalta tenia aleshores poc més de 30 anys i un servidor en tenia 29. Aquesta circumstància resulta sorprenent, si es considera quina és la mitjana actual d’edat de la classe política catalana i espanyola. La segona circumstància xocant, que jo he atribuït sempre a una visió menys partidista del que després ha esdevingut habitual, i també a una actitud valenta, per part del mateix Vilalta –que militava en el Partit dels Socialistes de Catalunya— és el fet que jo no només no militava en cap partit polític, aleshores, sinó que no se’m podia considerar situat en l’òrbita d’influència dels socialistes catalans. Per tant, Vilalta hauria pogut confiar en algun militant del seu partit i per a ell hauria estat políticament més còmode fer-ho així. En aquells anys, però, la política –més ben dit, la partitocràcia— no havia penetrat tant com ho ha fet posteriorment, en les institucions públiques.

Les línies bàsiques de la reforma eren tres: el canvi d’imatge, la reforma interior i el rellançament intern. Quant a la primera, calia transmetre un compromís de modernitat, obertura i dinamisme, en coherència amb les esperances que la societat lleidatana havia posat en la decisió política de transformar en profunditat l’IEI. La segona passava per l’adequació interna a la nova situació, l’aprovació d’un nou organigrama de personal i l’optimització i millora, i la creació de nous serveis. Quant a la tercera, el rellançament extern passava per la intensificació de l’activitat exterior, pel seu interès científic i social i pel seu acostament a les preocupacions d’un món canviant. En aquest sentit, es va programar una Setmana de Rellançament, entre el 23 i el 30 d’abril de 1987. La Setmana incloïa un cicle titulat Viatges a l’interior de la novel·la, editat posteriorment per l’enyorat Víctor Siurana i publicat per l’IEI. El dia de Sant Jordi, Bernard-Henry Lévy va pronunciar la primera conferència i el 26 va parlar Patricia Highsmith, que va passar uns dies a Lleida. No acceptava entrevistes, però sí converses amb periodistes de Lleida o de Barcelona i Madrid, que van fer el viatge per prendre una cervesa amb la mare de Tom Ripley o acompanyar-la en la seua visita al barri antic i a la Seu, i que se sorprenien de l’entusiasme amb què els lleidatans celebrem aquesta diada. L’expectació era tan gran que ens vam veure obligats a traslladar la seua intervenció al Palau de Vidre. La resta dels ponents (Baltasar Porcel, Malcolm Bradbury, Vázquez-Montalbán i Joan Perucho) van intervenir a la sala de l’IEI, que va quedar absolutament desbordada.

Amb una certa urgència, es va haver d’afrontar la manca d’espai i l’abundància de zones dedicades a l’emmagatzematge i als llegats que no podien incorporar-se –d’acord amb les condicions de la deixa— als fons generals. Les modificacions realitzades amb urgència van ser l’obertura d’un espai d’acollida; el buidatge del mobiliari i les peces amuntegades en un Museu Arqueològic envellit i anacrònic; l’ampliació de la Sala Gòtica, suprimint la capella i cobrint provisionalment el retaule; la microfilmació de part de la reserva de la Biblioteca i la redistribució de l’espai del Servei d’Arqueologia. Per raons de seguretat, es va renovar la xarxa de baixa tensió i el sistema elèctric de l’edifici, i es va millorar la lluminositat del pati i de les voltes de les naus de la planta baixa. Algunes de les reformes –sobretot la supressió de la capella, que no tenia res a veure amb l’antic hospital, sinó que era una de les llicències escenogràfiques amb què s’havia guarnit la institució— i d’altres com el buidatge del Museu Arqueològic, els canvis en la programació de les exposicions de la Sala Gòtica o la urbanització que la Paeria va fer de l’entorn van suscitar una modesta cascada de cartes al director. En la més sulfurada d’aquestes cartes, les modificacions eren qualificades de “MONSTRUOSA CAFRADA”, però el cert és que –a pesar de la proximitat del Segre— no va arribar la sang al riu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.