Josep Carner-Ribalta, de Balaguer al país dels soviets

Ramon Breu
llicenciat en història i sociologia

_______________________

Dos misteriosos personatges procedents de París van visitar l’URSS la tardor del 1925. S’allotjaren a l’Hotel Lux, a Moscou, i de seguida s’envoltaren de refugiats i fugitius. Els enigmàtics viatgers es van entrevistar amb personalitats soviètiques de la màxima importància. Els expedicionaris eren ni més ni menys que Macià i el seu secretari, Josep Carner-Ribalta. Havien viatjat a la capital soviètica per obtenir suport i recursos de la Internacional Comunista i de l’URSS. Es tractava de preparar una insurrecció que permetés la independència de Catalunya, amb la consigna «Contra la dictadura, contra la monarquia, contra la Guerra del Marroc!».
Les gestions van tenir uns resultats absolutament negatius. Macià era de l’opinió que calia fer una revolució amb urgència, que era el moment oportú i l’hora de l’acció. Els soviètics, en canvi, creien que calia preparar millor el moviment, que s’havia de dur a terme una intensa campanya prèvia de propaganda. A més, Zinóviev, cap del Govern rus, que es mostrà força receptiu amb les propostes dels catalans, va caure, pocs dies després de l’entrevista amb Macià i Carner-Ribalta, en la teranyina repressiva estalinista. Així, doncs, el balanç fou negatiu: ni diners, ni cap mena de suport.
Josep Carner-Ribalta, polític, periodista i escriptor, havia nascut a Balaguer el 1898 i, des de molt jove, s’integrà en els moviments nacionalistes que preconitzaven la independència de Catalunya. Fou un home dotat d’un extraordinari poder organitzatiu, capaç des d’anar al país dels soviets a demanar el suport de la Internacional per a la independència de Catalunya fins a escriure guions per a Hollywood, passant per impulsar des de la Generalitat republicana la introducció de l’educació cinematogràfica a les escoles.
Pel que explicà el mateix Carner-Ribalta, tant Macià com ell mateix van quedar agradablement impressionats pel nou esperit de Rússia, fins al punt que pensaren que moltes de les realitzacions del nou sistema podrien traslladar-se a una futura Catalunya independent. Van visitar tota mena d’institucions, com ara organismes beneficosocials de protecció a les classes treballadores, guarderies, cooperatives, hospitals, museus, residències de maternitat, fàbriques i, fins i tot, l’escola militar de l’Exèrcit Roig, on foren rebuts oficialment i on Macià passà revista a tropes formades sota els acords de La internacional.
Carner-Ribalta explicava que el Moscou de l’any 1925 feia la impressió d’una ciutat opulenta en la qual la massa, el poble, la pobretalla s’havia ficat a les residències senyorials i als palaus de la noblesa. A la cambra de bany pompeiana, hi deixaven els setrills i els forcs de cebes penjats; a les vitrines del saló imperi, hi desaven les eines de manyà, i damunt del billar tenien esteses màrfegues de palla. La Revolució havia estat completa, fulminant, radical. No es tractava d’un canvi de règim, simplement, sinó que, deia, era una revolució filosòfica. I aquella revolució volia ser total, ho havia volgut transformar tot en un no res, sense sentimentalismes, sense contemplacions, sense moratòria de cap mena, mirant de no deixar en estat latent ni un sol focus de vida contaminant.
Un dels aspectes que més interessaren a Carner-Ribalta de la vida soviètica fou la vivíssima activitat artística i literària. Fruit d’aquest interès, apareixeria l’any següent, el 1926, a la Revista de Catalunya, el treball Poetes russos de la Revolució, que seria reeditat el 1937 per la Generalitat de Catalunya, en plena Guerra Civil, amb una edició exquisida, i que servia per presentar poemes revolucionaris aplicables a la resistència republicana i també per enfortir llaços amb els soviètics.
El llibre repassa els trets més significatius dels poetes que lloaven la Revolució d’Octubre: Aleksandr Blok, Iessenin o el mateix Maiakovski. Es tractava d’una primera aproximació a la poesia revolucionària russa, absolutament desconeguda a Catalunya. Entre els aspectes més interessants de la nova edició del llibre, cal destacar la inclusió d’uns poemes de joventut, segons Carner-Ribalta, que consignaven les impressions que l’autor va rebre en el viatge. Un d’ells, L’arcàngel de la txeca, reflecteix un estat d’ànim enfervorit i una esperança revolucionària certament ingènua, sobretot si pensem que la Txeca —o la Txekà— era la Txrezvitxáinaia Komissia, és a dir, la primera policia política soviètica, antecedent de la GPU i del KGB.
L’admiració de l’escriptor de Balaguer per tot allò que era soviètic serà compartida per altres intel·lectuals del moment: Josep Pla, Rovira i Virgili, Carles Soldevila, Pi i Sunyer, Rafael Campalans… Per què aquestes personalitats mostraren suport a l’Estat soviètic? Resulta evident que no eren ideològicament comunistes. Ens atrevim a aventurar dos arguments: d’una banda, la fortalesa i coherència del projecte polític bolxevic contrastava amb la precarietat organitzativa i ideològica dels partits espanyols i catalans, però, sobretot, amb un Estat com l’espanyol que perdia tots les trens cap a la modernitat i que era incapaç de resoldre ni un dels seus problemes. Un Estat caòtic, kafkià, on no funcionava res, on tot era un enorme desgavell, dominat pels sectors més obscurantistes i presidit per militars d’opereta que no es feien pregar gaire per treure el trabuc. D’altra banda, aquests intel·lectuals catalans pensaven que l’URSS tractava de manera impecable la qüestió nacional —almenys, així era sobre el paper—, amb un respecte escrupolós a les llengües i les cultures de tots els seus territoris, la qual cosa contrastava amb la secular matusseria espanyola per resoldre la qüestió nacional catalana.
Certament, el sovietisme de Carner-Ribalta fou una utopia. Utopia és també il·lusió. No és només sinònim d’allò impossible o il·lusori, sinó també allò que viu en l’imaginari de les persones capaç de mobilitzar, que suscita esperança per poder suportar el present o la por. Les palanques més potents de canvi històric en els dos darrers segles s’han basat en utopies: la utopia liberal, la utopia anarquista, la utopia socialista, la utopia comunista, la utopia ecologista… Carner-Ribalta havia entès que, per sobreviure, la utopia i la il·lusió són indispensables.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.