La tempesta

Josep Manel Vidal
escriptor i docent
Guanyador de premis com el Rafael Comenge de narrativa, el Josep M. Ribelles de poesia o el Soler i Estruch

________________________________

Avui és el dia de la prova. L’aprenent d’optimisme vigila sempre l’aspecte de les coses. Té una ordenança implícita i no escrita sobre l’espai. Si l’ordre es manté, tot li serà favorable. No vol tornar a traduir dels escampalls i la indolència les frases que li definien l’actitud. Per aquest mateix motiu, també és un home curós amb la seva imatge. De manera que, abans d’adoptar el paper de vianant, es procura un aspecte de quotes agradoses. Es dibuixa els trets de l’èxit, pensa. En acabat, fa una menja frugal per no acudir a l’examen que determinarà l’excel·lència dels seus coneixements lingüístics amb l’estómac pesant, i així tenir espai suficient per digerir el que puguen oferir-li els esdeveniments següents. Ha llegit previsions sobre l’oratge i, fins i tot, ha fet una ullada pels finestrals que donen al carrer. Ha determinat que les administracions magnifiquen l’actual situació amb prevencions sense motiu. I agafa el paraigua que va heretar de son pare, la robustesa i l’amplitud del qual el fan pensar que no podrà gaudir d’una major protecció. I, abans de travessar el llindar de la porta, es posa les ulleres que li afinen la visió de les coses. Aquelles lents de les quals es troba tan pagat, amb aquella muntura de blaus tan agosarats i que el fan sentir tan evident i jovenívol. En arribar a la planta baixa, es fixa en l’exterior. No podria jurar-ho, però, per davant de la seva mirada, acaba de passar una mena d’embalum, a tota velocitat, arrossegat pel terra. L’aprenent d’optimisme, no sap per què, pensa de sobte en el personatge de Gregor Samsa i té una visió impossible del mateix, agitant aquell grapat de potes que li han crescut al ventre transformat, mentre dormia. Tan bon punt posa els peus en el carrer, cuirassat amb aquell artefacte de niló i filferro, nota una força superior a la gravetat que de costum el manté dempeus i l’amenaça de tombar-lo a terra, com si cerqués reduir la seva determinació. L’aprenent d’optimisme inclina el paraigua com un ariet, decidit a mantenir el rumb i la decisió d’avançar. Però aquell antagonista invisible que el frena és potent i irat. No ha progressat ni dos metres en la caminada, que el paraigua pateix una mena d’estrebada, com si un puny immens l’hagués agafat de cop, l’hagués rebregat com un paper que diu el contrari del que pretenia llegir, i el llança carrer enllà, fet un bolic de tela esgarrada i varetes entortolligades. Sense temps a reaccionar, l’aprenent d’optimisme assisteix indefens a un altre cop, perquè amb la mà que li quedava lliure aquella tempesta li ha pres les ulleres, que aterren entre els bassals que cobreixen la superfície asfaltada del carrer. Encara té temps de veure les dues lents sortint disparades en direccions oposades i desapareixent entre els clots negats d’aigua. I la muntura, alliberada del seu pes, llisca carrer enllà, fins que també cau dins d’una jardinera que hi ha ran de terra i que li atura la fugida. A mercè del temporal, intenta recuperar els vidres, però la tasca és impossible. Remena per l’aigua amb les mans, com si tractés de pescar peixos petits. Però l’aigua és freda i tèrbola. Només pot recuperar la muntura, trencada i inservible. Tot i això, se la guarda a l’interior de la butxaca de l’abric. Després, mira de refer el seu propòsit, però es nota pesant, perquè té la roba xopa i enganxada al cos i ja ha perdut el caliu de l’aigua calenta de fa una estona. Nota un calfred d’escepticisme quan mira d’avançar de nou. La pluja, amb el caprici foll del vent, ruixa en totes direccions. No té una visió gaire clara de les coses. L’aigua li regalima per la cara, li nega els ulls, li enterboleix la mirada. Una aigua salabrosa, que li recorda altres coses, altres paranys llunyans. L’aprenent d’optimisme recula i torna a casa, a l’interior estalvi d’humitats de la llar. Les circumstàncies del temps li han impedit aconseguir els mèrits que creu que necessita. Glopades de frustració comencen a negar-li l’habitatge. Fins que pren la resolució de contactar amb l’organisme avaluador per comunicar-li aquella incidència i aconseguir un ajornament que li permeta tornar a fer la prova uns dies més tard. Assegut davant l’ordinador, va fent cerques de contacte. Números de telèfon als quals truca amb una insistència que no es veu corresposta. Es desespera. Escolta atentament el temporal, que continua esgargamellant-se i terroritzant vianants imprudents. Finalment, troba una adreça electrònica. Una petita clivella per on encabir una breu nota de contrarietat a l’espera que puga ser llegida i atesa. Aquella frustrada aventura de l’examen li provoca, al principi, una sòrdida sensació de finitud. Imagina aquell esdeveniment com una metàfora que el tanca definitivament en el pròleg mateix de la narració que encetava i el deshereta d’allò que havia somiat a la mida de les circumstàncies. La tempesta continua la seva crida folla. Lladrucs d’aigua i vent. Esclats de llum que esclafeixen en la llunyania. Nota els peus freds. Pren una xocolata calenta que no escalfa el cos. Només li procura el detall d’una ocupació que l’ha tret, momentàniament, d’aquella manca d’objecte. Està convençut que, per afegir a la fisiologia del seu cos aquelles foteses, té un paper en la cosa d’existir. Creu que el moviment, les petites gesticulacions que fa en obrir la porta del rebost, en lligar la bossa amb les escombraries, en copular-se la gana d’aquell sexe que no arriba mai, agafa el dret de ser-hi. I en aquella creença viatja. Llavors, decideix treure’s de sobre la recança fent saber a tothom allò que li ha passat. O millor, el que no li ha pogut passar. Perquè la impossibilitat és l’important, el que compta. No la ridícula anècdota del trencament de les ulleres, que el vent li ha arrencat de la cara tan bon punt ha volgut salvaguardar el paraigua de la seva força. Ni la patètica visió d’ell mateix ataüllant el terra negat d’aigua a la recerca dels vidres. En realitat, tot plegat li fa vergonya. I cerca la solidaritat enviant missatges, carregats de punts suspensius, com llagrimetes de nen malcriat en perdre la joguina dels Reis sota la força bruta de l’assetjador que el manté a ratlla de les coses que desitja. Després, una mica més serè, s’agafa a la penombra com a excusa per exhaurir a voluntat aquella jornada atziaga. Mentre es treu la roba, a l’habitació, i abans de deixar caure la persiana com un teló, descobreix un globus de color rosa al balcó. L’aprenent d’optimisme somia una altra il·lusió fugida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.