L’estiu revolucionari del 1936

Joan Sagués San José
Historiador
Doctor en Història Contemporània per la UdL. Ha participat en projectes de recerca del Memorial Democràtic i la UdL.

_____________________

La Revolució de 1917 va transformar radicalment el sistema polític, social i econòmic de l’Imperi tsarista, estat gegantí i gran potència política europea. El nou Estat soviètic, clau en la història del segle xx, estendria la influència més enllà de les seves fronteres. El govern dels treballadors ja no era només una aspiració recurrent en discursos i publicacions, sinó una realitat i un model a imitar.
El professor Jaume Barrull ha explicat la influència que la Revolució Russa va exercir, ben aviat, en el sindicalisme lleidatà. Però, a casa nostra, la possibilitat de transformar la societat seguint un patró de revolució proletària no arribaria fins al 19 de juliol de 1936.
La República havia endegat el 1931 una profunda reforma social i política, però construir una nova democràcia en aquella Europa no era fàcil, i menys encara sense una tradició democràtica consolidada. Una de les clivelles que dividia l’Espanya dels anys trenta enfrontava els defensors de l’ordre, temorosos del bolxevisme i altres manifestacions obreristes, amb els que somiaven a aconseguir una societat igualitària a través de la lluita de classes. Fins al 1936, els defensors del trencament revolucionari i de l’alternativa autoritària van intentar la via insurreccional en diverses ocasions.
Tot canviaria, però, l’estiu del 1936. Després de la victòria electoral del Front Popular, els sectors més reaccionaris van apostar per aturar les reformes a través de la violència. Tot i que els rebels només es van imposar en una part del territori espanyol, l’Estat en conjunt va quedar molt afectat. Especialment, la seva capacitat de reacció institucional i de control dels instruments coercitius, forces armades i d’ordre públic.
Per aquest motiu, l’acció dels colpistes, a més de provocar una guerra civil, tindria una conseqüència no prevista en les zones on van fracassar, incloent-hi Catalunya. Va permetre l’esclat de la revolució, en un moment en el qual la mobilització política i social era molt més gran que en èpoques històriques precedents.
Si la revolució liderada per Lenin era, en part, filla de la Primera Guerra Mundial, la que vint anys després s’estenia per aquestes terres també naixia amb una guerra. Però amb una diferència important. A Rússia, els bolxevics van assaltar el Palau d’Hivern. Aquí, les organitzacions obreres es van fer amb el poder com a reacció al cop contrarevolucionari. I tampoc hi trobem elements fonamentals de la Revolució d’Octubre, com la planificació o la direcció centralitzada, ni estructures prèvies, com els soviets.
Les organitzacions obreres, que van tenir una participació destacada en la derrota dels colpistes a Catalunya, van constatar immediatament la feblesa de l’Estat i s’afanyaren a fer-se amb el control de la situació. Mentre s’iniciava la guerra, havia arribat l’hora de la somiada revolució.
Lleida, on les tropes també s’havien aixecat, va quedar durant molts mesos allunyada dels fronts de batalla. Aquest fet va facilitar que, durant l’estiu del 1936, la ciutat es vestís de festa revolucionària. Banderes roges, salutacions proletàries, milícies, comitès, col·lectivitzacions, tribunal popular i actuacions violentes es van estendre per la ciutat. Combat, òrgan del POUM, equiparava els fets esdevinguts a Lleida amb la Revolució bolxevic i els presentava com a model per als treballadors ibèrics.
Per gestionar —i alhora transformar— la ciutat, les organitzacions obreres van constituir una assemblea, un comitè popular i un reguitzell de comitès especialitzats que en depenien: municipal, de proveïments, de transports, agrari, d’ensenyament, militar, d’investigació… a més de patrulles de control i un tribunal popular. Tot i la fragmentació territorial de la revolució, també se’n va crear un de comarcal. Així mateix, controlaven els organismes de la Generalitat.
Tampoc va faltar-hi la violència contra els considerats enemics del nou ordre. I entre els partidaris de consolidar els avenços revolucionaris i els defensors de prioritzar la guerra. Entre aquests, hi havia els fidels a Moscou, ja que la pàtria dels treballadors era, en aquells moments, contrària a estendre la revolució.
Acracia, el diari de la CNT, assegurava el 8 de novembre que havien superat la Revolució Francesa i la Russa, vencedores de l’absolutisme i la burgesia, respectivament. La revolució catalana recollia els resultats d’ambdues experiències per fer, deien, el salt definitiu contra la propietat i l’autoritat. Tanmateix, a Lleida, i en el conjunt de Catalunya, la revolució ja havia perdut una bona part de la força inicial. A final de setembre, la Generalitat començava a recuperar el control sobre el territori i una certa normalitat institucional.
Un nou govern, integrat per totes les forces antifeixistes, va dissoldre els comitès i els va substituir per ajuntaments amb una composició similar a la seua. Poc després, crearia uns nous tribunals populars i prendria un seguit de mesures econòmiques que també escapçaven la revolució.
Des de final del 1936, i d’una manera definitiva a partir de la primavera següent, el retrocés de la revolució era evident. El somni revolucionari havia durat un estiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.