Lleida i la Revolució d’Octubre

ANTONI JIMÉNEZ HIJAZO
historiador

_______________________

A la tardor del 25 d’octubre de 1917, la situació a Rússia s’havia agreujat. De fet, era desesperada des de feia anys. A Rússia, ja era la segona revolució d’aquell any, car al febrer les masses de Petrograd, amb el suport de la tropa, havien foragitat el tsar. Això es resolgué amb l’entrega del poder al Parlament rus —Duma— i la creació d’una república democràtica d’estil occidental. Però tot aquell esforç no havia revertit la situació gens ni mica: continuava la guerra, els aliments escassejaven i els ànims es radicalitzaven. Era el torn del bolxevics. Amb consignes tan clares com «Pau, pa i terres» o «Tot el poder per als soviets», es guanyaren el suport de la gent. Cansada de quatre anys de guerra —de derrotes, més ben dit— i desitjosa del repartiment de terres que creia haver conquistat al febrer, es disposà a seguir aquest petit grup que semblava que, per fi, tenia solucions immediates.
La percepció de la Revolució Russa a Lleida
La Revolució d’Octubre —novembre per a nosaltres, que ens regim pel calendari gregorià— sorprengué les terres de Lleida, com tot Espanya, també en un moment prerevolucionari. El règim de la Restauració trontollava pertot arreu i nous grups de poder —socialisme, republicanisme i nacionalisme català— demanaven avenços democràtics a una política corrupta i de cacics. Els preus pujaven, els aliments escassejaven i l’empresariat català feia molts diners exportant als països de la Gran Guerra, de manera que quedaven desabastits els mercats nacionals.
Els mitjans d’arreu del món van donar una cabuda informativa de la guerra sense cap precedent i, com que la Revolució Russa es veia com un element cabdal en la conflagració, rebé una enorme cobertura mediàtica. Però no eren capaços de valorar l’Octubre rus en tota la seva dimensió, sinó com podia influir en un bàndol o l’altre. La premsa de dretes —El Correo de Lérida i Diario de Lérida—, partidària d’Alemanya, estava encantada que Rússia sortís de la guerra: «Masas incalculables en las que figuraban elementos de todas las clases sociales y elevadísimo número de soldados han recorrido las calles vitoreando la paz y llevando banderas en las que se leía: “¡Abajo la guerra!”, “¡Viva la paz!”» (Diario de Lérida, 2-12-1917), i saludava, per tant —i de manera una mica irresponsable—, el nou govern comunista: «La democracia ha triunfado esplendorosamente en Rusia y este triunfo suyo ha sido la ruina de la Entente. El país que aún no hace más de un año vivía bajo el régimen despótico de la autocracia se ha puesto con un furor sagrado a la tarea de poner inmediatamente en práctica los ideales más avanzados de la democracia moderna» (El Correo de Lérida, 30-11-1917).
Les esquerres estaven amb França i Anglaterra. El Ideal —principal mitjà d’expressió de la Joventut Republicana de Lleida— celebrava la Revolució de Febrer com la fi de la monarquia i el naixement d’una república parlamentària, un fet molt significatiu que era necessari imitar a Espanya. Ara, l’Octubre els agafava amb el peu canviat. La Duma queia als pocs mesos de rebre el poder de mans dels soviets; de fet, no el va tenir mai.
Amb l’arribada de l’armistici, les esquerres van començar a valorar l’Octubre en si. Lleida, gràcies a la figura de Joaquín Maurín, ben aviat comptà amb una ploma lúcida per explicar el fet revolucionari, per pensar-lo i derivar-ne importants lliçons per al proletariat: «La Revolución Rusa ha sido un fenómeno de una formidable transcendencia […]. Empieza a escribir sobre tablas nuevas los valores de una nueva civilización. Su potencia de acción es asombrosa. Ha quebrantado, hundiéndolo para siempre, el feudalismo que sobrevivía aún en la tierra. La autocracia y la nobleza han desaparecido con rapidez vertiginosa. La Iglesia ha sido herida de muerte. La mujer ha salido por primera vez de su sumisión para entrar de lleno en la vida. Millones de campesinos han visto cómo desaparecía el poder de los propietarios, encontrando en la liberación de la tierra la suya propia. Las nacionalidades sojuzgadas han podido desprenderse de la cadena que el zarismo tenía anudado a su cuello» (J. Maurín, El sindicalismo a la luz de la Revolución Rusa, 1922).
També Tomàs Pàmies parla a les seves memòries de com es va acollir la Revolució d’Octubre: «Pel novembre vam saber que els bolxevics havien assaltat el poder […]. Si bé la politiqueria al nostre país ens produïa menyspreu, el que feia Rússia no ho podíem ignorar. Vull fer constar que les discussions produïdes per aquell fet tan llunyà foren apassionades però molt útils, i en discutir sobre Rússia ensopegàvem sempre, a cada pas, amb el que passava a casa nostra i, sobretot, amb el que havíem volgut, intuïtivament, que passés. Fou Lleida el primer poble català que va alçar la bandera i el crit d’ajut als soviets» (T. Pàmies, Testament a Praga, 1970). Pàmies recorda l’eufòria que els provocaren els soviets i que un grup d’estudiants, a Lleida, va organitzar un míting en el qual van participar també els anarquistes. Diu que van acabar constituint un partit comunista, tot i que admet que va durar pocs dies. Però l’entusiasme del moment i les ganes d’aplicar l’exemple rus a casa nostra queda ben palès a les seves paraules.
Republicanisme i obrerisme
No obstant això, on es va fer més ressò de la Revolució d’Octubre va ser a El Ideal i a Lucha Social. Joventut rebé la Revolució en plena campanya pro amnistia pels presos de la vaga de l’agost del 1917. És clar que els republicans hi havien donat suport decididament. Però, després de l’Octubre, alguna cosa canvià en el si del republicanisme català. El Ideal reflecteix tot un debat en el qual tindrà cabuda el reformisme, però en què també es deixaran sentir veus a favor de la Revolució comunista. El primer va ser Maurín. Ja el 30 de gener de 1918, farà una portada a tota pàgina a El Ideal declarant les virtuts de la Revolució bolxevic. El gir a l’esquerra del partit era evident: en les celebracions de l’1 de Maig, Humbert Torres es declararà socialista en el terreny econòmic i criticarà el dret a l’herència. I Alfred Perenya dirà: «Els principis fonamentals d’igualtat social s’imposen. El règim romà de propietat individual desapareix. El criteri capitalista del segle xix se’n va a la posta.» El debat era una realitat també en el republicanisme català. Layret demanava adherir el Partit Republicà Català a la Tercera Internacional, mentre que, en una conferència a Lleida, declarava que el poder polític i econòmic havia de passar al proletariat, com a Rússia, i es pronunciava a favor de la nacionalització de terres sense indemnització (El Ideal, 16-11-1918).
El Centre Obrer també es mirava Rússia amb il·lusió. Maurín, després d’assistir al congrés de Madrid de la CNT el desembre de 1919, s’hi adherí. L’any següent, ja era el secretari de la federació provincial de la CNT a Lleida i controlava Lucha Social, el seu mitjà d’expressió. Lucha Social esdevingué el gran herald de la Revolució a la ciutat fins a la desaparició, el 1922. En aquest, Maurín representarà la tendència comunista i més política dins la CNT amb els també lleidatans Pere Bonet i Víctor Colomé.
La Revolució era un fet transcendental i messiànic: l’estadi final de la humanitat. Només calia estendre el fet rus i convertir-lo en una revolució mundial: «El pueblo, ruso tres veces glorioso, está combatiendo sin descanso; los espartacos alemanes, acorralados, perseguidos, no dejan de combatir; los obreros húngaros y argentinos, aunque derrotados, no se dan por vencidos […] ¡Jóvenes de Lérida, ahora o nunca! ¡El combate es decisivo! ¡O redención o esclavitud para muchos años! […] Es necesario formar el soviet leridano, con comisiones para estudiar a fondo la producción en sus diferentes ramas, el intercambio, el magno problema educativo y cultural […]. No perdamos un momento. Hay que formar el frente único contra la burguesía mundial» (V. Colomé, Bandera Roja, 23-10-1919).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.