L’origen del mal

MARISA TORRES BADIA

Jaume Cabré
Quan arriba la penombra
Proa, 279 p.

Un magnífic exercici vital i cultural
sobre la naturalesa del malfactor

___________________________________

La publicació d’un nou llibre de Jaume Cabré (Barcelona, 1947) sempre és una bona notícia. En aquesta ocasió, es tracta d’un recull de contes que Proa va anunciar amb força antelació. I cal dir que l’expectació s’ha vist plenament justificada pels resultats. A Cabré, el contempla una llarga trajectòria narrativa iniciada el 1974, amb Faules del mal desar, i després confirmada amb novel·les mestres com són La teranyina, Jo confesso o Les veus del Pamano. La bona crítica que l’empara i l’extraordinària recepció lectora són els avals d’un escriptor que captiva per la seva capacitat a l’hora de crear universos en els quals l’experiència vital i cultural s’abracen sense solució de continuïtat.
En aquest conjunt de tretze relats inèdits —tret de Poldo i Pandora, publicats en antologies editades per les Trobades d’Escriptors al Pirineu, sota l’empara de Ferran Rella—, l’autor canvia el punt de vista i centra la mirada en la individualitat del malfactor i en la presència constant de la mort com a fil conductor de totes les narracions. En certa manera, Cabré fa un subtil viatge d’indagació i baixa als inferns de l’ànima, a l’origen del mal. I ho fa acompanyat d’un elenc de protagonistes (assassins, «assassinables» i assassinats) que dialoguen amb perversitat amb les víctimes. Cabré aconsegueix així una atmosfera pertorbadora i construeix una mena de prova macabra en què l’esmolada fulla de la ironia, la subtilesa i el joc de miralls entre víctima i executor són servits en safata de plata. I tot plegat teixit dins d’un rerefons o punt de fuga que anivella angles, mirades i voluntat artística: Cabré en estat pur.
No fa gaire, deia el crític Joan Josep Isern, a propòsit de Quan arriba la penombra, que aquestes històries excel·leixen, sobretot, per l’acuradíssim treball de les veus narratives i la construcció del seu univers, fins al punt que el lector pot gaudir d’un seguit d’històries interrelacionades, farcides de detalls, situacions i personatges que es repeteixen i es redimensionen d’un conte a l’altre. No li falta raó. Tanmateix, la característica empremta cultural de l’autor emergeix en tots els relats de forma entrelligada —citacions d’Ausiàs March, referències a Teseu i a Petrarca, a teles de Chagall, Corot, Mir— o, fins i tot, en la construcció de personatges que s’endinsen en obres pictòriques i participen de l’univers allí recreat. O, en fi, en altres contes que piquen lúdicament l’ullet al lector a l’ombra de La paysanne de Millet o el quadre de Rigaud. Tot plegat dóna al llibre un sentit de coherència integral, totalitzadora, com és el cas de la clara simetria establerta entre el conte inicial —Els homes no ploren— i el que clou el volum —L’Ebre.
Si el lector és coneixedor de l’obra del nostre autor, detectarà que la tipologia i l’estructura narrativa del volum s’assemblen força a un llibre de contes que va publicar fa disset anys, Viatge d’hivern (Proa, 2000). No seria gaire aventurat pensar, en paraules d’Isern, que «si a la vida (i a la literatura) la suma de dos més dos fos sempre quatre, potser podríem deduir que aquest […] extraordinari recull de contes que acaba de presentar Jaume Cabré esclatarà d’aquí a un temps en una nova obra monumental», una catedral narrativa, a més d’una obra encomiable. De moment, però, cal gaudir d’aquest conjunt d’històries enèrgiques i devastadores, on el joc, la simultaneïtat i la superposició de realitat i ficció recreen moments de tall metaliterari que quallen en meravelles com ara Punt de fuga —quasi una nouvelle— o Buttubatta —una peça de teatre breu—, que, sense cap mena de dubte, encisaran el lector.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.