La realitat, el rancor i la tendresa

LORENZO PLANA

Selecció i pròleg de José Manuel García Gil
República de los lobos (Antología del cuento mexicano reciente)
Calembé/Algaida, 314 p.

Un fascinant recull de contes que revelen la complexitat del Mèxic d’avui i en el qual la ficció testimonia el compromís amb l’essència de l’ésser humà

___________________________________________

Com es pot destil·lar una gota d’elixir, quan allò que s’imposa és la desgràcia? Com podem assaborir allò que ha estat injust? Com es pot gravar en algun lloc totes les ànsies d’esperança? Com podem perdonar sense ser devorats? Sobre tot això reflexionen aquests contes d’autors mexicans nascuts al llarg dels anys setanta i vuitanta del segle xx. Tots poden ser encara considerats joves creadors —de Liliana V. Blum, Rogelio Guedea, Nicolás Cabral i Gabriel Wolfson a Luis Miguel Estrada, Úrsula Fuentesberain, Brenda Navarro i Laia Jufresa, entre altres noms—, però el retrat que fan del seu país no té misericòrdia, és quasi rabiós, tot i que no s’eludeix el revers que testifica l’amor, la tendresa per una pàtria contínuament sacsejada, sia per la corrupció, el crim, el narcotràfic o la inclemència dels desastres naturals, sia per una idiosincràsia autèntica i tangencial, «donde los festejos se parecen demasiado a las grandes revueltas, los dolores reales a los dolores imaginarios».
Deia Octavio Paz que, del llegat espanyol, el mexicà n’ha heretat la rigidesa, la severitat. Davant d’aquesta asserció, tal vegada intuïm que el temps potser ha obrat misteriosament. D’alguna manera, i sense renunciar a denunciar la injustícia, la majoria de les poètiques d’aquests autors comprenen que ha arribat el segle xxi i, amb ell, la globalització i una nova possibilitat de mestissatge. És per això que República de los lobos, de mans d’una exemplar edició de José Manuel García Gil, resulta estimulant en un doble sentit: en primer lloc, la realitat de Mèxic insisteix en l’heterodòxia social, la qual cosa afecta directament la creació; en segon lloc, la pròpia tradició literària, amb la seva força i potència, aconsegueix que la resposta resulti no tan sols convincent, sinó també universal.
Era d’esperar que triomfessin el laconisme i l’eixutesa de Juan Rulfo. En una realitat polièdrica i complexa, el més intel·ligent és parapetar-se darrere l’austeritat, l’essencial, en aquell paràmetre que agraeix expressar-se ras i curt. Els contes que apareixen en aquesta antologia, tan encertada i comprensiva davant la diversitat, aconsegueixen aplegar dos aspectes bàsics: el rancor i la tendresa a l’hora de mirar la realitat. Molt sovint, ens trobem amb testimonis cruels que busquen una sortida en la bellesa de la paradoxa. I, d’altra banda, molts d’aquests escriptors s’atreveixen a jugar amb el desastre mitjançant una tendresa incommensurablement sàvia. Aquesta és la jugada que sembla fer-se un lloc entre una certa aproximació al cinisme, la ironia i l’acceptació d’un amor incondicional a la terra nadiua: si hi ha rancor, acaba derivant en una soterrada voluntat d’irrealitat i el besllum de la tendresa. Tal vegada un conte disposa de poc poder davant la violència de la realitat. Però, pel que fa al tremp literari, triomfa, al cap i a la fi, un cert sentit comú. Tots aquests grans contistes comprenen que el vol de la literatura, més enllà de l’obligat peatge arran de terra, és un testimoni de saviesa. Tal vegada això ens faci ser més rics i humans, més poderosos. L’al·lucinació i el somni obeeixen una certa lògica de la resistència. També afirmava Octavio Paz que la dolçor en el tracte, la sensibilitat, l’amabilitat, la gentilesa pulcra i fàcil, és maia. Una tendresa autòctona? Potser. O potser és una simple exageració? En tot cas, crec que els maies estarien ben contents d’haver arribat tan lluny.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.