En primera persona

Mariona Visa Barbosa
DOCTORA EN COMUNICACIÓ
Professora del Grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida.

_____________________

Ellec La ficció audiovisual i els continguts periodístics han estat històricament produïts des d’un context majoritàriament androcèntric i heteronormatiu, i el públic general al qual es dirigeixen es concep com a masculí, de mitjana edat, de raça blanca, heterosexual i de classe mitjana. Si aquesta és la representació dominant en les arts i els mitjans audiovisuals, queda patent com tots aquells col.lectius que no s’hi engloben queden invisibilitats o representats de manera estigmatitzada. Afortunadament cada cop trobem més exemples de narratives on la diversitat de persones de l’equip creatiu i també dels personatges protagonistes és cada vegada més gran. Però encara hi ha molts col.lectius que no són representats amb veu pròpia, i no perquè siguin minoritaris en la societat sinó perquè hi són minoritzats. Entre aquests hi són, entre d’altres, les persones amb discapacitat o aquelles amb algun problema de salut mental. Continua llegint “En primera persona”

Sense límits

La mostra del Quim Vilamajó, jove artista targarí amb síndrome de Down, titulada I’m Able (sóc capaç), ens ha permès reflexionar en aquest número sobre les altres capacitats i la creació artística. Històricament hem vist la figura del creador, de l’artista, de l’escriptor com un ésser dotat de poders superiors a la mitjana de la gent i el món de la creació l’hem imaginat tancat, prohibit, per a tots aquells que no tinguessin les característiques de formació, capacitació i talent que sempre hem atribuït a un cert arquetip humà. Continua llegint “Sense límits”

Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat

ANTONI JOVÉ

Conservador del Centre d’art La Panera de Lleida

___________________

L’artista gallega Angela de la Cruz (La Corunya, 1965 ) i resident a Londres des de 1987, aquest any ha estat reconeguda amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, el màxim reconeixement que pot rebre un artista espanyol. Fa dos anys, a Lleida, vam gaudir d’una exposició retrospectiva d’aquesta artista al Centre d’Art la Panera, que sota el títol Escombros, i a partir del comissariat de Carolina Grau, va reunir obres dels darrers cinc anys. L’oportunitat de preparar la mostra amb Angela de la Cruz va ser un regal d’aquests que et concedeix la vida en contades ocasions. Un regal que no tan sols es va manifestar en la possibilitat de mostrar i treballar amb la seva obra, sino de conèixer personalment a l’artista i descobrir una dona d’una fortalesa i dignitat corprenedores. És difícil destriar obra i artista en el cas d’Angela de la Cruz, les seves obres encarnen el seu pensament i la seva vida d’una manera precisa i punyent, però defugint l’evidència i la literalitat. La metàfora, els símbols i l’humor són recursos a través dels quals formalitza unes obres prenyades de pensament, vivències -pròpies i alienes-, estats i emocions. Les seves pintures que transiten amb total llibertat els llenguatges de l’escultura i la instal·lació, de cap manera es poden abordar, únicament, des d’un punt de vista formal. Són formes que contenen intencions i pensaments profundament incrustats que l’artista prèviament ha pensat o experimentat, i que el receptor de les obres descobreix lentament, per capes, a mode de revelació. Continua llegint “Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat”

‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida

Jesús Vilamajó
Comissari de l’exposició ‘I am able’ i pare d’en Quim, l’artista

___________________

Al llarg del temps, la discapacitat intel·lectual ha estat vista per algunes cultures com una maledicció, com un llast o un estorb. Fa 2.500 anys, a l’antiga Grècia, es considerava que els nadons nascuts amb alguna deformitat o discapacitat eren un càstig inflingit pels Déus, i es promovien els infanticidis i els avortaments preventius. Des de llavors, i fins a finals dels anys 60 del segle XX, les persones amb alguna discapacitat intel·lectual sovint han hagut de patir la ignomínia generalitzada, el menyspreu, l’insult, i, en alguns moments greus de la història de la humanitat, fins i tot, l’extermini. Continua llegint “‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida”

L’usurpador

JAUME PONT
“Amb ‘L’usurpador’, Àngels Moreno es confirma com una de les realitats més fermes de la jove poesia catalana actual”

Àngels Moreno
L’usurpador
XIX Premi de Poesia M. M. Marçal. Epíleg de Vicenç Altaió
Pagès Editors, 131 p.

___________________

El centre de contemplació fonamental de L’Usurpador, d’Àngels Moreno (València, 1993), el poemari guanyador del premi Maria-Mercè Marçal d’enguany, té una fita cabdal: el desvellament de la figura de “l’altre”, de l’alteritat que ens problematitza i esdevé recerca d’un mateix. Sota l’usurpador s’amaga, doncs, l’altre que ens habita —“allò altre en lloc de mi”, segons Maurice Blanchot —, l’inefable poètic, el llenguatge que pren possessió de nosaltres i obsessivament ens fagocita, la ferida que no es tanca mai perquè la seva naturalesa és, poèticament parlant, el risc, el laberint, l’al.lucinació. “¿Es tracta —com planteja Altaió en el seu estimulant pròleg— d’algú que pren la personalitat d’altri a fi de poder dir, de gosar escriure?” Continua llegint “L’usurpador”

Ebrios de cine, poesía y juventud

MARISA TORRES BADIA
“Retrato de la gestación y crecimiento intelectual de una Generación”

Vicente Molina Foix
El joven sin alma
Editorial Anagrama, 361 p.

________________________

Se ha de reconocer que Vicente Molina Foix sorprende con El joven sin alma, novela (o memorias noveladas) que, a modo de educación sentimental, recorre todos los vericuetos del alma carnal —no en vano inicia el trayecto con una cita de Ramón Llull que alude a ello— y del alma intelectual de un joven que no olvida edificar un testimonio celebratorio de la época en la que creció como amante, como cinéfilo engagé y como escritor. Continua llegint “Ebrios de cine, poesía y juventud”

El consol d’una filosofia vital

LORENZO PLANA

“El mestre americà duu a terme la culminació de la complexa trajectòria d’una Europa que arriba, a la fi, a l’explosió existencial de l’Amèrica dels somnis”

Paul Auster
4 3 2 1
Traducció al català: Albert Nolla Cabellos
Traducció al castellà: Benito Gómez Ibáñez
Edicions 62, 896 p. / Seix Barral, 957 p. /

______________________

en la crisis de sus ideales es como para el niño el fin de su adolescencia: el absoluto se ha roto en pedazos y el alma queda ante la desesperación o el nihilismo. Quizá por eso mismo el fin de una civilización es más sentido por los jóvenes, que no quieren resignarse nunca al derrumbe de lo absoluto, y por los artistas, que son los únicos que entre los adultos se parecen a los adolescentes”. A 4 3 2 1, la monumental novel.la que Paul Auster ens ha regalat quasi com un vademècum de tot el que ha descobert del seu ofici, descobrim la fascinant relació entre un adolescent que pretén convertir-se en artista i l’Amèrica mítica que, d’alguna manera, tots covem en el nostre imaginari col.lectiu: la dels grans miracles, la del self-made man, la de Hollywood i, per què no dir-ho, la dels restaurants barats. L’espurna de la vida… En aquesta novel.la coral-introspectiva —els avatars d’Archie Ferguson, jueu de tercera generació—, el fil de la narració va canviant de forma atzarosa, tot resulta arbitrari. Hom no sols no es amo de la seva naixença, sinó del seu propi dia a dia: surem en un mar de màgia. L’escriptor ha aconseguit reinventar en lletra majúscula el gènere (encara ara!), provocant en el lector el vertigen d’intuir que l’enclavament on conflueixen la poesia, la filosofía i la novel.la, retratant-nos, despullant-nos i protegint-nos, pot oferir-nos la garantia de que el present segueix essent nostre. El prodigiós magma resultant deixa bocabadat per la seva humanitat lacerant, però victoriosa. Continua llegint “El consol d’una filosofia vital”

No en tinguis cap dubte

Jaume Barrull Castellví
narrador
Llicenciat en sociologia, actualment és redactor i fotògraf al dominical Lectura del diari Segre.

_______________________

Ha donat tants tombs a la discussió d’anit que n’ha fet una bola indigerible. Plantat a la cua de la caixa número quatre del súper té la impressió que es va trencar alguna cosa irreparable: el què va començar com la crònica d’una conversa telefònica va degenerar en un intercanvi de retrets i juraments fets en nom de tot el que tu vulguis. Si s’hi acosta, al fons de les esquerdes hi pot veure un abisme que l’espanta. Sense voler, en culpa la Mireia per haver trucat i explicat a la Laura el problema que tenen entre mans amb el Tomàs. Pensar-ho el fa sentir una mica roí, potser hauria d’enviar-los un missatge per dir-los que em sap molt greu i que estic aquí per al que us convingui i una abraçada. Un copet a l’espatlla, una manera de dir que el cor se t’encongeix quan hi penses. Després, al llit, ni ell ni la Laura no van fer cap gest per acostar posicions i sentir l’escalfor de l’altre. Al matí, entre la cuina i el lavabo, s’han parlat a base de preguntes pràctiques del tipus puc apagar la cafetera i respostes seques com un cop de porta. No s’han escrit cap missatge durant tot el dia, a voltes es penedeix de no posar en marxa una gravadora per poder, l’endemà d’una tempesta, transcriure les agarrades que es tenen i reconstruir l’original en brut. Saber quan, com i què es van dir exactament. El to dels retrets, la seqüència de les excuses. Continua llegint “No en tinguis cap dubte”