‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida

Jesús Vilamajó
Comissari de l’exposició ‘I am able’ i pare d’en Quim, l’artista

___________________

Al llarg del temps, la discapacitat intel·lectual ha estat vista per algunes cultures com una maledicció, com un llast o un estorb. Fa 2.500 anys, a l’antiga Grècia, es considerava que els nadons nascuts amb alguna deformitat o discapacitat eren un càstig inflingit pels Déus, i es promovien els infanticidis i els avortaments preventius. Des de llavors, i fins a finals dels anys 60 del segle XX, les persones amb alguna discapacitat intel·lectual sovint han hagut de patir la ignomínia generalitzada, el menyspreu, l’insult, i, en alguns moments greus de la història de la humanitat, fins i tot, l’extermini.
El cristianisme, per exemple, que era la cultura hegemònica durant l’època medieval a Europa, tenia dues visions oposades sobre el món de la discapacitat: una era caritativa, i certs sectors socials i d’Església entenien que, en tant que fills de Déu, calia protegir i beneir les persones amb alguna «deformitat»; per contra, una altra visió molt més malèvola tractava les persones amb discapacitat com a endimoniats, per la qual cosa eren sotmesos a pràctiques exorcistes o cremats a la foguera.
No va ser fins a l’adveniment de la Il·lustració que, sota un corrent humanista, la societat va començar a canviar la mirada sobre les persones amb discapacitat. S’impulsava la raó per damunt el dogma i s’arraconaven creences i supersticions; i es va començar a intuir que, amb ajuda, els individus que patien l’estigma de la «discapacitat» podrien arribar a ser persones vàlides per a elles mateixes, i, en conseqüència, productives per a la societat.
Tanmateix, aquest canvi de paradigma, aquest gest més conceptual que pragmàtic i poc reeixit, sí que contribuí a sentar la base sobre la qual els anomenats «tarats, anòmals o idiotes» –termes que s’empraven per a definir els individus amb alguna discapacitat–, obtindrien, de mica en mica, millores de tracte en alguns àmbits socials. Entre els segles XVIII i XIX, per exemple, es van impulsar arreu institucions benefactores –els antics hospitals o manicomis– que, en la seva concepció fundacional, procuraven donar escalf i suport als interns. Certament, però, aquesta institucionalització generalitzada no representà un avenç, sinó que més aviat, es traduí en la reclusió, l’oblit i, en molts cassos, la mort prematura de les persones que hi eren confinades.
Avui, cinc dècades després del tancament d’aquestes anacròniques institucions, i immersos de ple en l’era de de les noves tecnologies i del món globalitzat, la realitat per a les persones amb discapacitat i les seves famílies és, per sort, ben diferent. S’han promogut associacions que vetllen per la dignitat de les persones i per a la inclusió d’aquestes a la societat; s’han impulsat lleis que defensen els seus drets, i els avenços en el terreny científic han contribuit enormement a una millora en la qualitat de vida. Indubtable. Però, hi ha un però: una herència, un pòsit social, una rèmora que dificulta l’acceptació fefaent de les persones amb discapacitat intel·lectual dins una societat que no acaba de ser inclusiva del tot.
Ells, les persones amb discapacitat, continuen sent un enigma per la majoria de la població. I els tics discriminatoris, ridiculitznats i excessivament paternalistes, subjauen, indefectiblement, en el si dels individus.
I aquí és on rau la imperiosa i peremptòria necessitat d’obrir nous camins que projectin una idea exacta i real de què és la discapacitat intel·lectual, més enllà de tòpics i d’idees preconcebudes que traspassen generacions. El coneixement fa l’estimació, diuen.
Així doncs, el nostre camí, el meu i el del Quim que té síndrome de Down, l’hem trobat: és l’art. És I am able (Jo sóc capaç). I té forma d’exposició: fotografies, vídeos i textos… L’art, n’estem convençuts, accentua la part congnitiva del cervell i desperta la creativitat, i també ens fa entendre i créixer. A través d’una expressió artística hem volgut reivindicar el dret a una vida digna per a totes les persones amb discapacitat i el seu dret a decidir per la seva pròpia vida. I a tot això ens hi ha ajudat molt una idea de Joseph Beuys (1921-1986), un dels artistes més influents de la segona meitat del segle XX. Beuys considerava que tothom podia ser un artista, que l’art ens porta providencialment cap al coneixement, i que aquest no es pot dissociar de la vida. I nosaltres també ho hem cregut d’aquesta manera. I així ho hem fet. L’exposició I am able es pot visitar a l’IEI de Lleida fins el 3 de desembre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.