Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat

ANTONI JOVÉ

Conservador del Centre d’art La Panera de Lleida

___________________

L’artista gallega Angela de la Cruz (La Corunya, 1965 ) i resident a Londres des de 1987, aquest any ha estat reconeguda amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, el màxim reconeixement que pot rebre un artista espanyol. Fa dos anys, a Lleida, vam gaudir d’una exposició retrospectiva d’aquesta artista al Centre d’Art la Panera, que sota el títol Escombros, i a partir del comissariat de Carolina Grau, va reunir obres dels darrers cinc anys. L’oportunitat de preparar la mostra amb Angela de la Cruz va ser un regal d’aquests que et concedeix la vida en contades ocasions. Un regal que no tan sols es va manifestar en la possibilitat de mostrar i treballar amb la seva obra, sino de conèixer personalment a l’artista i descobrir una dona d’una fortalesa i dignitat corprenedores. És difícil destriar obra i artista en el cas d’Angela de la Cruz, les seves obres encarnen el seu pensament i la seva vida d’una manera precisa i punyent, però defugint l’evidència i la literalitat. La metàfora, els símbols i l’humor són recursos a través dels quals formalitza unes obres prenyades de pensament, vivències -pròpies i alienes-, estats i emocions. Les seves pintures que transiten amb total llibertat els llenguatges de l’escultura i la instal·lació, de cap manera es poden abordar, únicament, des d’un punt de vista formal. Són formes que contenen intencions i pensaments profundament incrustats que l’artista prèviament ha pensat o experimentat, i que el receptor de les obres descobreix lentament, per capes, a mode de revelació.
A nivell artístic, un dels moments crucials de la carrera d’Angela de la Cruz, va ser quan va decidir donar un gir radical a les seves obres a través d’un gest destructiu: desmuntar i trencar els marcs i bastidors de les seves pintures. Primer van ser gestos tímids i progressivament van ser més violents i salvatges. Ella mateixa explica que “la primera vegada que vaig tallar una tela, l’any 1996, la vaig penjar al racó i es va convertir en un objecte animat, tot i conservar les característiques de la pintura. La pintura es titulava Ashamed”, al mateix temps, va comprendre que “el marc era un objecte opressor […] era com una espina dorsal rígida, i quan la vaig trencar fou com un alliberament”. És cert que al llarg de la Història de l’Art s’han donat nombrosos exemples d’iconoclàstia envers el format tradicional de la pintura: Lucio Fontana realitzava incisions sobre els llenços, Niki de Saint Phalle disparava sobre les seves pintures (Shooting Paintings), Miró les va sotmetre a l’acció del foc,…Tanmateix, el gest d’Angela de la Cruz arriba quan ja s’ha anunciat repetidament la mort de la pintura, i no és únicament una revisió tautològica, des del marc lingüístic intrínsec de la pintura, sino que va més enllà d’un debat estrictament formalista per endinsar-se en qüestions intel·lectuals, contextuals i emocionals. Així una altra obra d’aquest període és Homeless,1996,, una pintura de gran format que s’adapta completament als noranta graus de la cantonada de l’espai expositiu, és una pintura amb una escala cromàtica que va del blanc al marró, un marró brut i desgastat, que ens trasllada als racons abandonats i depauperats de les ciutats, els punts negres que no volem veure i que la nostra mirada obvia. Al principi la seva escala cromàtica se centrava en colors que culturalment no associem a la bellesa, com ara el marró, que en tot cas assimilem a la brutícia i al rebuig, posteriorment, per oposició, va incorporar colors llampants com el rosa, el groc i el taronja, colors que confereixen a la pintura una alta carga de seducció, que ens interpel·len i atreuen la nostra mirada. Una atracció que al mateix temps es veia contrariada per uns quadres fragmentats i completament desvallestats, amb els llenços monocroms esquinçats, rebregats, desfilats; obres que en molts casos, eren assemblatges i reciclatges d’altres obres que l’artista penjava de les parets o ubicava directament al terra. En conjunt es tractava d’acumulacions que generaven un caos ordenat i que sota el títol de Clutter (Desordre) va donar lloc a una de les sèries més conegudes de la seva primera època. Un sistema de treball i representació que va dur a l’extrem l’any 1998 en una immensa instal·lació que va titular Larger than Life (Més gran que la vida) per al Royal Festival Hall de Londres. Un projecte molt ambiciós que va anar acompanyat d’un reconeixement cada vegada més ampli que es traduïa en múltiples projectes expositius.
Justament, l’any 2006, enmig d’aquesta efervescència d’encàrrecs i compromisos, fou quan la vida d’Angela de la Cruz va patir un altre gir radical, un vessament cerebral, que comportaria hospitalització i un llarg procés de recuperació que deixaria una sèrie de seqüeles a nivell de parla i mobilitat. Tot i la gran duresa d’aquest accident, i la llarga espera, Angela de la Cruz va continuar amb tenacitat la seva trajectòria artística. Durant el llarg període d’hospitalització va concebre la que seria la seva primera obra, tan aviat pogués retornar al seu estudi: Deflated, 2009 (Desinflat), un llenç sense bastidor que penja d’un cargol i directament de la paret. El llenç quadrat, mesura 153 cm, justament l’alçada de l’artista, tal i com indica la comissària Carolina Grau “hom pot creure que es troba davant la pell de l’artista escorxada que penja de la paret. Deflated té la dualitat de ser emocionalment commovedora i ,a la vegada, simplement una obra d’art que està definida com a pintura per la vora pintada expressament marcant el marc del bastidor, que sempre permet poder tornar a la seva forma original de quadre.”
El seu retorn al món de l’art era esperat, la primera exposició va ser el 2010 i va tenir lloc al Camdem Arts Centre, exhibició per la qual fou nominada al Turner Prize, el premi de major reconeixement que es concedeix al Regne Unit. A l’any següent va realitzar una exposició individual a la seva galeria de Londres, la Lisson Gallery, on va mostrar una sèrie de treballs que també van estar presents a l’exposició de La Panera i que defineixen la nova etapa que l’artista començava després d’haver patit l’ictus: Transfer, 2011 (Transferir) i Compressed, 2011 (Comprimida). Tal i com indica l’artista a l’entrevista que recull el catàleg de l’exposició a la Lisson Gallery (2011): “Per mi va ser un gran shock haver d’estar en una cadira de rodes i tenir limitacions físiques, però vaig aprendre a viure amb elles, amb l’esperança que en un futur hi hauria millores, tot i que molt lentes. Penso que aquest estat és reflecteix en el meu treball en la mesura que parlo d’aquest gran shock, sempre evitant, però, allò més evident. Les dimensions de les pintures i dels objectes es basen en el meu nou cos, i les noves mesures que ara tinc. Mentre estava a l’hospital vaig veure un munt de brutícia al meu voltant […] Vaig adonar-me que l’única manera de mantenir la meva dignitat i la meva privacitat era essent extremadament neta. Vaig perdre tota privacitat a partir de la malaltia […] Tots els treballs que presento (a la Lisson Gallery) s’encaminen envers la bellesa”
Per Angela de la Cruz, les noves obres, igual que les anteriors, continuaven mantenint una escala humana amb tota la seva càrrega emocional i vital. A Transfer, posa en joc tres elements de color blanc: una butaca confortable, una cadira molt humil, recollida de les escombraries, i un cub que està suportat horitzontalment pels dos seients. El cub no deixa d’evocar un cos, un cos que transita des de la comoditat a la incomoditat, des de l’àmbit privat i domèstic a l’esfera pública, des de la vida a la mort,… Compressed, una de les obres que destaca Greg Hilty, director curatorial de Lisson Gallery, -en el més que recomanable documental que li va dedicar a l’artista el programa Metropolis- ens connecta, una altra vegada, directament amb la biografia de l’artista, en aquest cas es tracta d’una estructura d’acer cúbica de color marró que està aixafada, sobretot, a la part de la base, coincidint amb l’alçada de la cadira de rodes d’Angela de la Cruz. És una obra violenta, personal i molt sincera, i a la vegada d’una gran bellesa.
Davant d’aquesta duresa, de la Cruz tot sovint se serveix de l’humor, per ella és la millor eina de supervivència, mai ha deixat de riure i d’ironitzar amb gran audàcia i intel·ligència. Un exemple d’aquest posicionament és la pintura Stuck, 2010 (Encallat), un gran llenç que a mode d’autocrítica evoca els excessos que generen els artistes amb les seves creacions, un excés que irònicament obstrueix els accessos al cub blanc, que és el museu, una pintura que no sabem si entra o surt, un gran vessament que reté als espectadors tancats a l’espai d’art. Paral·lelament a l’humor, Angela de la Cruz reivindica en les seves pintures una altre factor que sosté les nostres vides: l’erotisme i la sexualitat; “Els colors i l’aparença, de les meves obres són molt importants per a mi. Necessito que siguin humides, sexuals, seductores… M’agrada quan estan acabades de pintar, que semblin noves. Però també em resulta interessant i fonamental per al seu desenvolupament com el color es va deteriorant amb el temps i van apareixent-hi esquerdes a causa de la pressió i del moviment intern.”
Pintures enteses com a contenidors, com éssers vius que palpiten, riuen i pateixen, que transiten allò particular i allò universal, fan que l’art d’Angela de la Cruz esdevingui imprescindible, contemporani i clàssic al mateix temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.