En primera persona

Mariona Visa Barbosa
DOCTORA EN COMUNICACIÓ
Professora del Grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida.

_____________________

Ellec La ficció audiovisual i els continguts periodístics han estat històricament produïts des d’un context majoritàriament androcèntric i heteronormatiu, i el públic general al qual es dirigeixen es concep com a masculí, de mitjana edat, de raça blanca, heterosexual i de classe mitjana. Si aquesta és la representació dominant en les arts i els mitjans audiovisuals, queda patent com tots aquells col.lectius que no s’hi engloben queden invisibilitats o representats de manera estigmatitzada. Afortunadament cada cop trobem més exemples de narratives on la diversitat de persones de l’equip creatiu i també dels personatges protagonistes és cada vegada més gran. Però encara hi ha molts col.lectius que no són representats amb veu pròpia, i no perquè siguin minoritaris en la societat sinó perquè hi són minoritzats. Entre aquests hi són, entre d’altres, les persones amb discapacitat o aquelles amb algun problema de salut mental.
Si tenim en compte, a més, que allò que no s’anomena, que no es mostra, és com si no existís, el poder invisibilitzador cap aquests col.lectius des de la pantalla o dels altaveus culturals és encara més gran. I, en realitat, quan ha estat possible, s’ha vist que tenen molt a dir sobre el món que els envolta, sigui des d’un context artístic o intervenint en mitjans de comunicació.
Després de la segona guerra mundial, el pintor i escultor francès Jean Dubuffet va començar a recopilar obres artístiques creades des de fora de les institucions culturals: com per exemple dels interns d’hospitals psiquiàtrics o de gent de la tercera edat. I va denominar aquest art, produït des dels marges, com a Art Brut, que significa art cru en francès, ja que considerava que aportava una mirada neta, no contaminada per les acadèmies i sense ànim mercantilista. El 1948 va fundar la “Compagnie d’Art Brut” i actualment es pot visitar a Lausanne l’extensa obra recollida, feta sovint amb materials inèdits a través dels quals s’expressaven artísticament aquestes persones que no estaven dins de l’engranatge de la indústria cultural. Aquest tipus d’art, també sovint denominat com a art outsider o marginal, continua sent potenciat en l’actualitat per associacions com la madrilenya Debajo del sombrero i també en centres més propers com l’Associació Alba a través del projecte Artis. En els darrers anys trobem diversos documentals que parlen sobre aquestes experiències com Debajo del sombrero (Marwencol, 2010), Turning the art wold inside out, (BBC, 2013) o La imagen salvaje (Soy cámara. 2015), fet que indica l’augment de l’interès en aquest tema.
I què s’esdevé en altres terrenys, com per exemple l’audiovisual? Arran de la digitalització, l’accés a les tècniques de gravació i difusió de material propi cada vegada és més fàcil, fet que ha afavorit l’auto representació i la divulgació en primera persona de contingut generat per individus que viuen en situacions diverses. Ara és habitual veure youtubers o videobloggers que pertanyent a col.lectius històricament minoritzats en els mitjans generalistes expressant opinions sobre l’actualitat i sobre la seva situació. El targarí Quim Vilamajó o la youtuber brasilera Cacai Bauer, ambdós amb síndrome de Down, en són un exemple. El 2007 Amanda Baggs ja havia publicat un vídeo titulat “In my language”, en el qual descrivia l’experiència de viure amb autisme i on mostra com desenvolupa activitats quotidianes.
Quant a la ficció televisiva, el moment actual de major producció ha facilitat la ploriferació de personatges protagonistes més plurals. La síndrome d’Asperger del Sheldon Cooper a de The Big bang Theory, o el trastorn bipolar de la Carrie de Homeland en són alguns exemples. Pel que fa a la síndrome de Down, a Catalunya el lleidatà Joan Sorribes va ser present a Polseres vermelles i també a la pel.lícula Herois, de Pau Freixas.
Aquesta diversitat però encara ha d’augmentar més i és un dels punts a millorar en la rutina diària dels mitjans periodístics. Més expressions i opinions sobre l’actualitat, amb veu pròpia, és el camí més ràpid per ajudar a la desestigmatització. Una major formació per als periodistes i facilitar l’accés a la informació especialitzada i el contacte amb testimonis autoritzats que puguin esdevenir una font fiable a l’hora de contextualitzar les notícies faria més fàcil l’augment de la visibilitat de molt col.lectius. Ja hi ha iniciatives que ho impulsen, com Radio Nikosia, un mitjà propi impulsat per gent diagnosticada amb alguna problemàtica mental. I durant els anys en els quals Gemma Nierga va ser a La ventana van tenir força èxit tertulíes organitzades amb malalts mentals, nens o presoners. Tots ells col.lectius als que habitualment no es dóna la paraula.
I l’haurien de tenir, ja que només si, en primera persona, poden ser agents actius en el món de l’art, de la cultura i dels mitjans de comunicació tindrem una representació plural de la societat que ens envolta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.